La Diputació de Barcelona és una administració poc coneguda, en part perquè és una administració d’elecció indirecta, i els seus presidents no han retre comptes als ciutadans. L’origen de les diputacions es remunta a la Constitució de Cadis de 1812 i aprovades el 1833 com a element uniformitzador estatal i alhora divisori de la realitat catalana.
Des de l’arribada de la democràcia la correlació de forces que l’ha governat la Diputació de Barcelona sempre ha estat la mateixa, i els seus presidents, malgrat manegar un dels pressupostos més importants de Catalunya, poc coneguts: Francesc Martí, Manel Royes, Antoni Fogué, Antoni Dalmau, José Montilla o Celestino Corbacho.
És curiós que quan circulen aquests emails demagògics sobre el cost dels polítics (parlen de suprimir el senat), mai es parli de les diputacions… serà que no les coneixen… No hi ha cosa més atrevida que la ignorància.
Ja entrant en el tema que ens ocupa, la Diputació de Barcelona té un pressupost per al 2011 de 615 milions d’euros (i de 661 si li sumem els 16 organismes que en depenen). Actualment té una plantilla d’unes 4.000 persones, algunes de les quals haurien de conèixer la esplèndida seu que tenen al centre de Barcelona.
Per fer-nos idea del seu volum hem de saber que el pressupost de la segona ciutat de Catalunya (l’Hospitalet de Llobregat) és de 200 milions i compta amb 1.600 treballadors. Si la Diputació fos un ajuntament, la ciutat on estaria rondaria el 400.000 habitants. Comparat amb Igualada, aquesta representa unes 10 vegades el seu pressupost i la seva plantilla. Governar això és un bon pessic.
Pel que fa a les finances, el seu rati d’endeutament és baixíssim (un 27% respecte als ingressos ordinaris), recordem que quan la Generalitat estava sanejada el rati era del 50%). I ja no cal dir res si la comparem amb la situació d’alguns ajuntaments. Aquesta avantatjosa situació patrimonial encara es veu més reforçada quan veiem hi ha una partida d’ingressos provinents d’operacions financeres que l’any 2008 (darrer informe del síndic de comptes) donava un saldo de 5 milions d’euros.
I d’on venen aquests interessos? Doncs mentre la majoria d’ajuntaments, empreses i particulars les començaven a passar ben magres, la Diputació de Barcelona tenia uns excedents de tresoreria de 250 milions d’euros. El més curiós és que aquests diners s’han invertit en fons estructurats (si, els d’aquells de la crisi NINJA). Un dels exemples, sembla tret d’una aposta. Va així: Si l’euribor arriba al 4,65% el rendiment del dipòsit és del 8% i si es queda per sota, el rendiment només serà del 1%. És ben curiosa aquesta forma d’invertir el diner públic en bancs. I més si després aquests, no presten aquests diners a les empreses ni als particulars, sinó que els fan servir per tapar els seus propis forats econòmics. Molt bonic!
Una altra de les operacions de tresoreria que proporciona ingressos a la Diputació (300.000 Euros durant el 2008) que s’utilitzen sovint a la tresoreria són els swaps (un derivat financer pel qual s’intercanvien diners futurs). Segons la Sindicatura, aquest instrument financer es va utilitzar 9 vegades durant el 2008, però aquestes dades no apareixien a la Memòria de la entitat. Com diria en Mourinho… Perquè?
Pel que fa als salaris, la Diputació de Barcelona té una política de transparència envejable tot i que això fa visible una certa desproporció. Els sous dels seus alts càrrecs estan publicats aquí. El seu president per exemple, té un sou no massa inferior al de la Generalitat (130 mil versus 144 mil del segon) malgrat que Mas manegui un pressupost 42 vegades superior. Alhora està un 20% pel damunt del de l’alcalde de Barcelona (109 mil) que també té un pressupost 3 vegades superior al seu. Això no ho sap gaire gent, oi?
En resum, la Diputació de Barcelona: una administració intermèdia, de gran pes econòmic i que caldrà revisar algun dia.
