Estem a la neu. 
Fa un fred que pela pero el sol escalfa lleugerament les nostres mans. Gaudim de la conversa d’uns amics que fa molt temps no veiem. Una persona del grup, metge de professió rep una trucada. Un amic seu duu 3 hores de cua a l’hospital, i n’està una mica fins al capdamunt… Li demana si hi pot fer quelcom… Ai! Les cues als hospitals!! Quina amargura! Qui no n’ha patit alguna?
Tothom sap que les urgències dels hospitals són plenes de persones que ni molt menys es troben en situació d’urgència (de fet ho sap tothom menys la persona que espera, és clar!). Aquesta demanda excessiva col•lapsa el servei i provoca esperes llarguíssimes a altres usuaris que les consideren desproporcionades!
Si hi ha més demanda de serveis públics, un economista neokeynesià (com el Dr Becerra) ens dirà: “Cal augmentar la oferta!” Error! Ja s’ha fet. I no funciona. La despesa sanitària, i en concret el personal sanitari, és de les poques partides que cada any augmenten als pressupostos públics i sempre són insuficients. Això és així perquè com més bo és el servei sanitari, més s’utilitza. Ho explico millor: Si tenim un problema de salut i ens el resolen ràpidament, de forma barata (o gratuïta) i eficaç, estarem més predisposats a tornar-lo a utilitzar la propera vegada que tinguem la més petita molèstia. Si o no? En canvi, si el servei és lent i la resolució incorrecta, potser ens plantejarem prendre algun medicament pel nostre compte o com a molt anar a la privada, però en tot cas evitarem la visita a Urgències, excepte que sigui imprescindible.
Això passa a la teoria econòmica! Però la realitat és diferent! Ah! Si!? Doncs mira, puc explicar un cas que conec. En que la demanda augmenta molt mes ràpidament que la oferta: Sant Joan de Deu (a Espluges) va obrir un nou centre a Sant Boi per tractar de reduir la forta pressió assistencial del Baix Llobregat… Doncs be, les visites enlloc de repartir-se han augmentat en tots dos centres! Fins al punt que els períodes d’espera són similars als d’abans de la obertura en cadascun dels dos centres!! Què vol dir això? Formulat en termes microeconòmics: “Que la demanda de serveis sanitaris és mes alta que la oferta, independentment de la seva quantia.” I com es regula? Doncs s’autoregula per les traves del sistema a l’accés dels serveis. En el cas de les urgències es fa per l’estona d’espera. A mes hores d’espera la gent s’ho pensa dos cops abans de tornar. I quan hi ets, potser al final desisteixes (es calcula que un 10-15% dels que accedeixen a un servei d’urgències abandona la espera abans de ser visitat).
Em comenten també que existeix un grup de gent que utilitza de forma intensiva aquests serveis. Sense arribar a la malaltia patològica, hi ha qui visita tant els serveis d’urgència que ja són coneguts per infermeres i metges. Això significa que el col•lapse potser ve accentuat per una part petita de la població, que no necessàriament és la més malalta, sinó la que té més sensació que està malalta.
Algun polític (Xavier Trias) va proposar en el passat pagar un euro per visita, però el rebuig social va ser unànime. Així que jo tampoc em decantaré per aquesta via.
Tanmateix la idea no ha de ser recaptar, sinó la de regular la demanda. I sense deixar aquest objectiu jo crec que es podrien fer altres coses. Per exemple fer pagar les visites amb punts i no amb diners. Els punts sanitaris podrien estar integrats amb les nostres dades a la nostra tarja sanitària. Serien igualitaris perquè no dependrien de la renda, sinó de la malaltia, o malalties del pacient. Els punts regularien la demanda perquè s’anirien descomptant per cada visita, per tant posarien ordre en un tema tan subjectiu com el de la gravetat. També reduirien l’absentisme laboral i estimularien la persona a fer un esforç per millorar.
En resum, el punt sanitari seria un sistema d’incentius que funcionaria a l’inrevés que els punts del permís de conduir. Permetent a la gent rebre els mateixos que un altre pacient amb la mateixa malaltia i gastar-los de forma responsable i mesurada.
I que passa quan s’acaben? Doncs que caldria renovar-los passant un reexamen del pacient per part d’un tribunal mèdic.
Hi hauria abusos!! Si, però no tants com fins ara. A ningu li agrada que l jutgin ni haver de donar explicacions.
Hi hauria injustícies? Caldria provar-ho per perfeccionar el sistema, però avui si que és una injustícia el servei insuficient que pateix una gran part de la població.
Crítiques? Idees alternatives? Opinions? Qualsevol comentari serà ben rebut!
Fins la setmana que ve que acabarem la segona part d’aquest post!!
“L’estat espanyol té un greu problema de prestigi en el món anglosaxó i reparar-lo ens costarà un dineral”. La frase no és meva, sinó del conegut cronista polític a Madrid, Enric Juliana. El prestigi es paga a preu d’or, i donada la situació financera mundial, avui en dia encara és més difícil d’aconseguir. Avui explicarem com influeix això en la economia.
