Tot sovint els grans gestors públics que tenim, obliden aquella famosa frase d’un assoleiat dia de febrer de 1993 a València, de l’exministre José Luis Corcuera: “Los experimentos se hacen en casa y con gaseosa”.
Qualsevol cuiner us dirà que donada una recepta, el plat que servirem a taula no serà cap sorpresa. Avui us explicaré un parell de mesures de política econòmica que van donar resultats “inesperats” (?) i que buscant una conseqüència han aconseguit una de ben diferent, de vegades bona, de vegades desastrosa.
Començaré per la més actual: La desgravació per la compra d’una vivenda. Des que tinc ús de raó l’estat espanyol ha subvencionat la compra de la vivenda habitual al·legant raons de justícia social (Article 47 de la constitució Espanyola). Mentre a Espanya, el 89% dels habitatges son utilitzats en règim de propietat, front al 38% d’Alemanya o el 56% de França. A més, degut a la picardia d’uns quants i l’escassíssim control, s’han subvencionat un bon grapat de segones residències al Pirineu i a la costa famílies acomodades (de fet, n’hi ha que tenen gratis el túnel del Cadí perquè hi són empadronats des d’aleshores.. però això és tema d’un altre article).
A ulls del cuiner que us escriu, aquesta desgravació, ha contribuït en gran mesura a la immensa escalada de preus sense precedents al mon, i al posterior esclat de la bombolla immobiliària, amb les nefastes conseqüències que tots coneixem. És a dir, amb la intenció de facilitar un accés a un habitatge, s’ha incentivat una demanda (ja excessiva en la dècada de 2000) que, davant d’una oferta creixent però insuficient (el període maduració d’un habitatge és de 2 a 3 anys), ha pressionat els preus cap amunt fins a situar-los a nivells insospitats.
Per posar un exemple, un pis de 90m2 al centre de Berlin, pot costar uns 250.000 eur, és a dir, unes 2,93 vegades el salari mig d’un Berlinés. A Barcelona en canvi, el preu pot estar als voltant dels 430.000, és a dir, unes 13,62 vegades el salari mig d’un barceloní segons numbeo.com.
Ara però, en una situació de restricció creditícia, d’estancament del sector immobiliari, i de negres expectatives per als inversors, el govern té una idea genial:
– “Si el mercat immobiliari estava enfonsat, anem a enfonsar-lo més!! Eliminarem aquestes desgravacions!!”
– Enmig de la crisi???!!
– Si!!
– Però és que ens hem tornat tots bojos??
Un altre gran exemple d’incentius van ser els successius Plans Renove (els anys 94 i 95), però amb un resultat positiu. El Govern espanyol volia renovar el parc automobilístic espanyol, amb una bonificació fiscal per aquells qui duguessin a desballestar un cotxe amb més de 10 anys d’antiguitat. La mesura, que havia de suposar un cost per a l’erari públic de 100.000 pta per vehicle, es va convertir en tot el contrari, en un major ingrés.
De fet, el Pla inicial Renove es va ampliar amb el pla Renove II perquè no només es van renovar un munt de vehicles vells i atrotinats sinó que va suposar un increment de la recaptació d’un 12%. I això perquè? Doncs aquest cuiner escriptor sap, per simple aplicació de la ciència econòmica, que quan hom baixa els preus (els impostos són un component del preu), en un mercat en què la demanda és molt sensible (la elasticitat ha de ser superior a 1), la resposta del mercat és un increment del volum d’intercanvi que compensa amb escreix la rebaixa impositiva i n’augmenta la recaptació. És a dir, que si rebaixem l’impost en un 15% i això incentiva la compra de cotxes en un 30% la recaptació, augmenta en un 11%. Això està bé. Però.. era aquest l’objectiu inicial? No, oi?
En, fi com deia un columnista de La Vanguardia, que la crisi hagi buidat les arques públiques té un efecte beneficiós: Els polítics tindran menys diners per malbaratar-lo en idees de bomber!
Gràcies per la vostra atenció! Fins al proper post!!
PD: Image cedida per photoxpress.com