Em submergeixo en un dens bany d’aigua càlida en forma de rimes que em llangueixen vers rera vers. “ Puedo escribir los versos mas tristes esta noche“ diu Neruda. Les paraules són música quan són escrites per una ploma sensible. “ escribir, por ejemplo: la noche está estrellada …”, i tanco els ulls mentre llegeixo i sento com els versos retronen en l’univers de la meva imaginació que es desperta, “ .. y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”. Els estels tenyits de blau, que és el color dels afanys del poeta, fan pampallugues en la llunyania. Són esquitxos en una tela negra, infinita, inabastable, insondable, silenciosa, que m’envolta i m’abriga. Em sento alliberat del món. És un plaer que s’assembla força a un orgasme, però tocat per la mà suau de la dolcesa sense embriaguesa, i el fregit amable de les paraules que em ressonen a les orelles; són com una brisa lleugera a la cara un dia de calor intensa, o com un bany d’hivern en aigües càlides.

“ En las noches como ésta la tuve entre mis brazos” i somio que la tinc entre els meus braços, que són els del Poeta, i l’abraço amb força, desitjant sentir-la més a prop encara. I m’envaeix una sensació plaent que deu ser el contacte d’uns llavis pintats de sucre que em transporten a un univers de sensacions “ la besé tantas veces bajo el cielo infinito”. Em deixo endur per l’encant de les paraules, i desapareix tot el dolor, tot el rancor i l’aspre amargor de viure la vida en prosa.

“ Puedo escribir los versos más triste esta noche.” Intueixo, amb la destresa pròpia dels experts en sentiments, que s’acosta el moment de la tristesa. La vull defugir, però no puc, i vesso llàgrimes quan es concreta la certesa del desamor. “ Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido” . És com si una agulla o un punxó se’m clavés al mig del cor. Pensar que no la tinc? Un fibló m’estripa en dos l’ànima. Quin dolor més amarg sentir que l’he perduda! I és un dolor que no té el transfons idíl·lic d’un conte d’aquells de princeses somiadores i prínceps desesperats, explicat a la vora del foc, en les fredes nits dels hiverns inacabables.

Quin silenci en el meu univers de fantasia! Creix, el silenci, i l’univers l’aixopluga com una mare embolcalla el fill entre els braços i li ofereix la llet del pit, pseudònim prosaic de l’ambrosia. “ Y el verso cae al alma como al pasto el rocío”. I després no tinc paraules. Perdo els sentits que em lligaven a la vida i m’immergeixo en una bacanal de plaer poètic que em regira els ulls, i l’univers ja no és fosc sinó blanc, d’una puresa virginal. Em fa aclucar les parpelles com ho faria un flaix d’aquells que enceguen i que fan tan de mal i espero que passi l’onada de sensacions.

Els astres que el Poeta feia blavejar es fonen amb la llum blanca com gotes de pintura diluïdes en un vas d’aigua. I acabo d’una tirada la lectura del poema, incapaç de suportar més bellesa en petites glopades:

” La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mi besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”

Respiro a fons, sentint com em penetra l’aire per les narius i m’infla els pulmons. Puc notar com, accelerat, el cor escup sang i oxigen per les venes i m’omple de vida que m’aviva el cos. Tremola, el cos, de desig saciat, de plaer consumat, per uns versos de tinta negra sobre pasta de paper emblanquinada. I jo, encara, amb els ulls ferits per les rimes dolces de Neruda, vesso unes llàgrimes que són de desconsol, i no pas d’alegria.

Tanco el llibre. Sento en els palmells el tacte fred de les cobertes. El deixo amb compte al meu costat i em desassossego endut per un record que m’entristeix. Potser sí que hi ha records que fereixen.

Els versos, aquests i d’altres, són com tocar estels amb les puntes dels dits, són com tastar-te a la llum de les estrelles, són com entreveure’t al final d’un camí de tenebres, són allò que no he pogut fer meu per sempre ( encara), com qui no pot abastar la lluna, rodona, perfecta, i no perd l’esperança.

Ara ja saps com em sento amb la poesia. Doncs deixa’m dir-te que els teus ulls color ametllat i el tacte del teu cabell, aquest somriure dolç que esbosses i la teva mirada quan em mira i veig que brilla d’una manera bonica i estranya … aquests, per mi, són els millors versos possibles, i te’ls voldria llegir, si em deixes, a cau d’orella, cada vespre.