– Quina tarda, oi, Ingrid?

–          En aquest lloc són perfectes tots els dies. Em sento molt bé, Humphrey.

– Aquí sembla que el temps s’aturi, que no existeixi, que tot ( les nostres vides, les nostres pel·lícules, … tot) hagi estat un somni. Breu i agradable, no trobes? Les festes de Hollywood, els crits dels fans, els flaixos de les fotos i aquell aire que teníem de gent que està per sobre de la resta dels mortals.

– Tu ho estaves, Humphrey. Me’n recordo dels darrers plans de Casablanca, te’n recordes? Els darrers que vam compartir vull dir. Tu amb la gavardina i aquell barret d’ala ampla, seriós, fent el que el seny i el guió et deia que havíem de fer. L’ombra que t’enfosquia mitja cara i jo, davant teu, mirant-te amb cara d’enamorada, suplicant-te que marxessis amb mi en aquell avió que ens esperava amb els motors engegats. La llum m’il·luminava el rostre i se’m veien reflexos brillants als ulls, les llàgrimes, i … però és igual, jo només era l’Ingrid Bergman. Tu, en Bogart, vas ser Casablanca.

– Ja pots comptar. Junts vam ser Casablanca. Sense tu hauria estat una pel·lícula de segona,  d’aquelles de diumenge a la tarda. Però … no parlem més d’aquells temps! Van ser uns anys feliços que formen part del passat. El que compta és l’ara i l’aquí. Has vist quin paisatge?

– És preciós. Sembla que visquem en una pel·lícula de les nostres. Fixa’t quina llum … els reflexos del cel tan ple de clarobscurs, els núvols damunt les muntanyes a tocar l’horitzó … les muntanyes … la badia, tan en calma, i aquesta pau.

– I aquesta casa colonial, Ingrid? Pots imaginar-te un lloc millor que aquest balcó de columnes blanques, aquesta barana perfecte, baixa, el terra de gres i les dues cadires de vímet que abracen els nostres augustos cossos d’ex-estrelles cinematogràfiques?

– Com sempre l’encertes, Humphrey. Però és clar, ja és normal en àngels com nosaltres.

– Ni dimonis ni àngels, Ingrid .. recorda que estem al purgatori.

– Sí, però … pots imaginar un paradís més meravellós?

– No, de cap manera. No és possible que el cel sigui millor. Però creu-me que no mereixem altra cosa. O no ho veus que aquest lloc està fet del material del qual estan fets el somnis de les persones?

– Sí. Igual que tu i jo, vols dir, oi? Que estem fets de cel·luloide.