El volum de la ràdio està un xic massa fort, però ja em va bé. El conductor està atent a la retransmissió del partit; l’acompanyant, mig endormiscada, el mig escolta ( el partit); i jo, des del seient del darrera, m’ho miro tot i no escolto res.

Em fan una mica de mal les cames. Bé, més que mal és cansament, i em penso que se m’ha encomanat al cervell. O potser ho fan les hores de cotxe i el balanceig constant dels revolts. O el sol, que brilla i escalfa molt, tot i que ja va de baixa ( és mitja tarda). O la contemplació assossegada dels camps i les muntanyes, verds i verdes, nevats i nevades, esgarrinxades de fang i pedres, o encatifats de gespa rosegada per vaques i cavalls.

Em vénen a la memòria les queixes de la Sílvia, que diu que no escric prou, i les d’en Xevi, que diu que el que escric darrerament és massa fred, i que no sembla fet per mi. I potser tenen raó. És que em falten hores, i potser em sobra respecte pel mitjà que ” suporta” aquest blog. Potser hauria de ser més jo i deixar-me de punyetes.

Vaig preguntar-ho a l’Electra:

– Creus que el que escric a Calidoscopi no està a l’alçada del que escric a Lectures breus?

– A mi m’agrada – em va contestar -, però és diferent. De fet tu vas decidir que fos diferent, no? Que tingués un altre to; potser no tan íntim.

Vaig haver d’admetre que sí, però no sé si tinc gaire clar que la decisió fos ferma i encertada. De fet, no sé del cert ni si ho vull.

El Girona ha fet un gol, però li han anul·lat. Fa estona que no veig vaques. Les ombres s’allargassen per moments. La llum es fa més tènue i tot convida a una mena de letargia. L’aire que s’escola per la finestra del davant fa un fr-fr-fr constant, que només s’apaga quan el cotxe gira a dreta o esquerra, i és més fresquet que abans, però no molesta.

De cop i volta m’enyoro. Penso en Ella ( perdoneu que no us digui el nom), i la trobo a faltar. D’una manera visceral, completa, amarga … Sento una punxada al cor ( són els sentiments, no patiu) i el cos sencer se m’enerva com si se’m glacés la sang, com si m’haguessin bloquejat el sistema nerviós, com si hagués patit un curtcircuit, o alguna cosa per l’estil.

Experimento dues sensacions oposades al mateix temps; una desagradable i l’altra plaent.

La desagradable és enyor, ja us ho he dit. I ràbia, perquè Ella no és aquí amb mi. I tristesa, per la mateixa raó.

La plaent està basada en els records. En el de la seva fragància que em desfà els sentits; el d’aquell somriure obert i franc, murri i tendre, carregat de significats que no sempre sé descobrir; i en les pampallugues que li fan els ulls quan em mira amb ulls que parlen ( i que diuen una per una totes les paraules que voldria sentir).

Fa tant de temps que no la veig … ! De fet vint-i-quatre hores, però sembla molt més, perquè va ser una trobada curta, de trenta escassos minuts, després de mesos eterns d’eternes i ermes esperes ( o potser necessàries, qui sap). Estic atuït per sentiments que em poden, que em desborden, que no puc controlar. I penso: ” A veure si les coses canvien ja”.

I mentrestant el conductor condueix, l’acompanyant dorm, i l’Espanyol acaba d’empatar. El sol s’amaga darrera les muntanyes, i la lluminositat perd vigor a marxes forçades. Ja es distingeix Venus i la lluna es mostra per l’est grossa, ataronjada, diàfana. Preciosa, com sempre ( preciosa és una paraula molt exacta quan es tracta de definir la lluna i totes les seves fases lunars).

Les hores del dia s’acaben. Els llums de les cases es van obrint. Tinc ganes d’arribar a casa, tancar-me una estona en mi mateix i escriure un vers d’aquells que després em farà vergonya ensenyar.