Fracàs. El fracàs és la porta de l’èxit. És la raó per la qual estem meditant. Sense fracàs no ens faria falta meditar, per tant, és absurd viure les dificultats que ens trobarem com un fracàs. El fracàs són els maons a terra. L’èxit, la paret aixecada. El fracàs no és un final, sinó un punt de partença i el treball feixuc cap a l’èxit. La calma que cerquem no ha de ser per fugir de la realitat, sinó precisament pel contrari: afrontar-la i viure plenament, sense interferències ni filtres.

Anàlisi. Meditar no ens resol els problemes, però ens dóna eines per afrontar-los. Són eines que pesen, que costen d’adquirir, però que la pràctica constant va fent més i més lleugeres. La meditació profunda sobre una qüestió, una pertorbació, la contemplació de les raons, les causes, les conseqüències i les solucions, és l’ús de les eines que ens ajudaran a apartar els obstacles que trobem en el camí de les nostres vides. Primer cal trobar el punt de calma precís, el punt de concentració òptim, mantenir una atenció tan completa com ens sigui possible, i després afrontar l’objecte de l’anàlisi com qui contempla una pintura en tres dimensions. Entrar-hi, sortir-ne, mirar-nos-la amb desafecte, amb els ulls interiors oberts, sense tapar-nos-els, i vivint l’objecte de l’anàlisi en profunditat i amb serenor. A vegades fa falta valor, però és que la valentia és un principi essencial per viure plenament la vida. Sense uns mínims de valor i gosadia, la plenitud és impossible.