Pensaments. Pensaments que van i venen. Descontrolats, pertorbadors, que ens distreuen i s’encadenen un amb l’altre dificultant la pau i el silenci interiors. No ens hi hem d’enfadar. És precisament perquè existeixen que estem meditant, per adonar-nos que hi són, i per aprendre a no deixar-nos esclavitzar per ells. Enfadar-s’hi és reforçar-los, alimentar-los, donar-los una raó de ser, que és precisament el que no volem. Cal deixar que els pensaments flueixin sense identificar-nos-hi, que vagin passant, venint i anant, sense retenir-los. Poc a poc, s’aniran aturant. El nostre cap és com el fons del mar remenat per una intensa maregassa, pertorbadora, continua, que converteix les aigües en un caos brut i inestable. La sorra, les algues, les substàncies en suspensió en un fons revoltat emboiren la claredat, la diafanitat, i fan que l’aigua sembli impura, i no ho és. Les partícules que entelen l’aigua no són l’aigua, sinó agents aliens a ella. L’aigua és pura, com el nostre pensament quan s’atura. Estant-nos quiets, poc a poc, els pensaments es van precipitant cap el fons i arriba la llum a tots els racons del nostre cap. Pensar és més fàcil, i no pensar també, i és més senzill veure les coses com són i no només com som.

Si tenim paciència i constància veurem que hi ha diversos nivells de pensament. Un de dens, que parteix de la base del cervell, que angoixa i pertorba amb força i insistència; un d’afilat, com la fulla d’un ganivet, que té l’origen en la part frontal del cervell, nerviós i arbitrari, difícil d’apaivagar; i un de subtil, de la capa superior del cervell, superficial, que fa d’observador del silenci, essent moviment ell mateix és calmós i no violenta la pau.