Fa més de dos mil anys Sun Tzu va escriure que no s’ha de començar cap batalla si no s’està gairebé segur de guanyar-la i si no s’està preparat, organitzat, a punt i en situació avantatjosa (L’art de la guerra).
L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.
Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.
La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.
És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.
Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.
Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.