Els fruits saborosos, d’en Josep Carner, és el primer llibre de poesia que tinc consciència d’haver llegit. Ho fou per força, per imperatiu escolar. I fou llegit, estudiat, seccionat i analitzat fins els límits que la meva capacitat de púber amb pardalets al cap em va permetre assolir.

Avui, al cap de molts anys, i per uns motius que explicaré més endavant, l’he buscat i fullejat. Les planes estan esgrogueïdes. Les abundants anotacions, fetes a llapis, han perdut vigor i semblen, més aviat, les restes fossilitzades del treball realitzat. Fa tot una mica de pena, sincerament.

He pensat en un primer moment, valorant-ho a la lleugera, que fer treballar uns poemes de la manera que ens els van fer treballar a l’escola ( i repeteixo: llegint-los, estudiant-los, seccionant-los i analitzant-los) no és la millor forma de fer estimar la poesia, ans al contrari. El que me n’ha quedat en la memòria és una mena de record difós de la cerca i localització de rimes assonants i consonants; de la identificació de versos decasíl·labs, alexandrins, etcètera; del reconeixement de metàfores i altres figures literàries. Tot plegat molt avorrit.

Ningú ens va parlar de la bellesa del llenguatge, de la lírica de les paraules, de la força de les idees … I el sentiment? I la passió? I el desig? I el dolor? … perquè no ens ho deien que aquells versos també contenien tot això ( i sobretot això) si es llegien amb els sentits atents i receptius, i no només amb intencions estrictament analítiques?

Però aquesta va ser una primera apreciació, ja ho he dit. Després he rumiat que, de fet, només es pot valorar en la veritable mesura allò que es coneix bé, que se sap la dificultat que conté, i que, per tant, buscar i saber desxifrar les estructures que sostenen i donen cos a la bellesa d’una obra ( les tècniques, els principis formals, l’originalitat, el context històric, …) és necessari per fer-se una idea de la grandiositat ( o petitesa) de l’obra en si.

Així doncs, potser era convenient que aquella mainada que érem aprengués com es fa i funciona la poesia ( almenys aquell tipus de poesia) abans de relaxar-se i disposar-se a gaudir-la com un plaer pels sentits i l’esperit, que és, al final, el que és i pel que normalment serveix.

Per fer llargues caminades cal començar amb unes primeres passes, a vegades fent tentines, i anar agafant el ritme i la confiança a mesura que es va avançant. Parlo de paciència, per si no us n’heu adonat. I la paciència m’ha vingut al cap perquè la impaciència sovint se’m menja, no sabeu de quina manera. I el consol que el meu inconscient ha trobat avui ha estat un proverbi persa que diu que la paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços. I, és clar, per animar-me a mi mateix, m’he dit que havia de tenir en compte els hipotètics beneficis que els fruits dolços del meu arbre de la paciència, les arrels del qual rosego amb insistència, m’aportaran algun dia ( espero que no massa llunyà).

Dels simbòlics fruits dolços mencionats he saltat, per una relació d’aquelles que ens fa a vegades el pensament, a fruits saborosos, que és el títol del llibre d’en Carner, i que m’ha fet recordar les lectures d’infantesa que em feien tanta mandra pel que tenien d’obligades. D’aquí he començat a valorar el procés d’aprenentatge que ens feien seguir. Primer l’he criticat per la fredor amb què ens acostaven a la poesia ( el gran benefici de la qual és pels sentits, penso jo). Però de seguida l’he aprovat, tot i fent una mena d’elogi de la paciència per a la consecució d’un coneixement més profund i sòlid de les coses.

En resum: No sé si el sistema d’aprenentatge que seguíem era bo o dolent. Probablement era millorable, com tot en aquesta vida. Però el que sí sé segur és que cal tenir paciència ( a vegades a palades) per aconseguir el que es desitja. I insistir. I treballar. I no donar-se per vençut davant les primeres dificultats. I això és el que hauria de fer. I ja callo, perquè no voldria xerrar més del compte ni, sobretot, acabar amb la vostra, de paciència, que prou que us la dec haver desgastat.