La platja d’Empúries és bonica, sobretot, a l’hivern. O a la primavera, si és que no hi ha gaire gent. Sempre ho penso quan la contemplo des de dalt el puig de Sant Martí, al costat de l’església. Sovint hi porto un llibre que, també sovint, acabo per no obrir, almenys en el mirador.

No sé exactament per què hi he vingut avui. Hi vinc de tant en tant, però sempre en moments en que gaudeixo d’una certa pau interior. Si no, la solitud del lloc i el silenci m’inquieten i em fan trontollar l’ànim ( està vist que sóc massa delicat) . Avui no és el cas. Estic una mica atuït i espès, tot em fa mandra, i m’aniria bé distreure’m i esbargir-me. Per això dic que potser no hauria d’haver vingut a Empúries, sinó que hauria d’haver anat a algun lloc amb més gent i moviment, que m’orienti els sentits cap enfora, i no cap endins. El cas, però, és que he anat a Sant Martí d’Empúries.

Veig el mar extens, interminable, des del Cap de Creus fins a l’Escala i, als meus peus, la sorra fina d’aquesta platja d’aspecte delicat. Sí, delicat, perquè fa la sensació que qualsevol cop de vent se la pot endur, o que una onada se la pot empassar.

Em miro, amb un punt d’audaç imaginació, l’espigó grec. I m’imagino com devia ser aquell lloc fa dos mil anys. De fet m’ho han explicat en documentals i reportatges, però prefereixo imaginar que recordar.

Bufa una mica la tramuntana. Suau i un punt freda, però no em molesta gens. Ben a prop de la sorra l’aigua és transparent i neta. A mesura que augmenta la profunditat del mar i la distància des de la qual observo, la transparència es tenyeix d’un blau lleugerament turquesa. Mar endins la blavor s’intensifica i pren una tonalitat greu, com emprenyada. Els verds es fonen i desapareixen. De grocs en queda el reflex enlluernador del sol damunt les aigües, i els blancs es concreten en forma d’escumalls abundants que ratllen i puntegen el mar arrissat. El cel és absolutament blau, de blaus vius i poderosos, des de l’horitzó marítim fins l’horitzó que retallen les teulades irregulars del poble, just al meu darrera. No hi ha núvols, o sí. De fet n’hi ha un d’esfilagarsat. Testimoni discret de que els núvols també existeixen.

Al llarg del camí que voreja la platja, fins on m’arriba la vista, la pinassa té un to verd molt apagat. De totes maneres hi ha algun arbust de vivesa remarcable: flors grosses i blanques i fulles d’un verd clar, clorofíl·lic, com les fulles noves acabades de brotar.

Sospiro.

Tanta varietat cromàtica m’embafa. I la llum és excessiva pels meus ulls, que noto una mica balbs, com tots els músculs del cos ( i l’ànim també). M’assec en un banc proper que queda a recés del vent. Obro el llibre però en realitat no llegeixo gens. El tanco de nou i m’aixeco. M’acosto a l’aigua, em descalço i començo a caminar amb les mans a les butxaques com qui bada per badar, per gastar el temps que té, i que en té molt. M’entretinc mirant les petxines i curculles que la mainada no ha recollit des de l’última maregassa. En trobo una de blanca, grossa, perfecte. M’ajupo i la recullo per la meva filla. En busco una altra pel nen. De seguida la trobo, també l’agafo i continuo caminant.

Al cap d’un parell de minuts arribo a l’espigó. Pujo a les roques que el rodegen i el vorejo, fent equilibris per no caure a l’aigua que, de tant en tant, espetega contra les roques i m’esquitxa una mica els peus. Em situo a la panxa de l’estructura, pel costat de mar, de manera que ningú em pot veure a menys que passi en barca, o nedant, és clar. Ascendeixo un parell de metres per la paret de pedra i m’assec en un forat prou gran i ample per poder-m’hi encabir amb una certa comoditat.

Miro el mar durant una bona estona. Llavors agafo el llibre i, ara sí, llegeixo. Hi estic durant tres quarts d’hora, aproximadament. En acabar descamino el camí i torno cap a la sorra de la platja, i d’allà al poble, i fins el cotxe. I engego i me’n vaig. I mentre condueixo em sento alliberat. El cap no em pesa tant. Ni les cames. I els ulls, em penso, que han guanyat vivacitat. Serà la tramuntana, o la tarda o els esquitxos d’aigua i sal que em picaven la cara. O serà, que necessitava escriure aquestes coses i d’altres semblants.

Se m’escapa un somriure, i els meus llavis balbucegen un nom.