Com es pot parlar de Sant Jordi, del personatge i la llegenda, del dia i del que significa pel nostre país, i no caure en romanticismes, ni orgulls patris, exageracions o idealitzacions maquillades? Jo no puc. No en sé. Però ho provaré.

No recordo haver treballat mai el dia de Sant Jordi. Any rere any, sense una consciència clara de la tradició que forjava, anava demanant vacances el 23 d’abril. Ara, gairebé no fa ni falta que la demani, que ja se sap. Els meus companys tenen els seus vint-i-dos dies de festa anuals; jo en tinc vint-i-un i Sant Jordi. I sempre ( o quasi sempre) sense plans preestablerts. Sortia al carrer i caminava per la rambla, badant, mirant llibres i gent. Trobava coneguts d’aquells que se’ls veu en comptades ocasions al cap de l’any. Els saludava, intercanviàvem quatre paraules i continuava el meu camí, fent d’aquesta manera la jornada a peu de carrer.

La tradició de regalar llibres ja sabem que no té l’origen en el patró de Catalunya, sinó en la mort de l’escriptor castellà Miguel de Cervantes. Però alguna cosa deu tenir el vint-i-tres d’abril, perquè també van morir en aquesta data William Shakespeare ( tot i que segons el calendari Julià) i el nostre Josep Pla. Tres escriptors excelsos sense discussió ( o gairebé); almenys, per mi, venerats i venerables. El cas és que el llibre es va infiltrar en la nostra festa dels enamorats d’una manera tan forta i ferma que se n’ha tornat part. Ningú entendria,en la nostra terra, un dia de Sant Jordi sense llibres, ni un dia del llibre sense roses.

L’any passat, per primera vegada en la meva vida, vaig organitzar-me la jornada: vaig decidir passar el dia a Barcelona, per les rambles i els voltants. Vaig regalar roses i llibres i altres coses que em venia bé regalar. Va ser un dia molt especial. I l’anterior, que vaig passar-lo a Girona, com de costum, també va ser especial. I l’anterior, i tots els d’abans. I avui també serà especial. Aquest Sant Jordi també tinc previst el que faré: aniré a Vic, ciutat a la qual m’hi uneixen lligams emocionals que no vull explicar. Badaré per la ciutat, miraré llibres, m’encantaré, regalaré roses i algun llibre i estic segur que em sentiré feliç.

Sant Jordi, patró de Catalunya i de ( ho he buscat) Anglaterra, Rússia, Nàpols, Portugal, Aragó, Armènia, Geòrgia, Grècia, Gènova, Baviera, Lituània, Venècia, Ferrara, i alguns llocs més, va néixer a la Capadòcia la segona meitat del segle tercer. Soldat romà, cristià, … però és que la vessant història del personatge no m’interessa gaire ara mateix. Prefereixo la interpretació simbòlica.

La seva lluita amb un drac és un símbol de la lluita contra l’opressor. Lluita que en molts moments de la nostra història, de fet, ha simbolitzat la del nostre país contra els que ens limitaven o anul·laven el dret de ser lliures i decidir qui i què volem ser. Però de qüestions polítiques no en vull parlar ara, ja ho faran molts d’altres probablement. Prefereixo agafar-me la llegenda com a símbol i model de la necessitat de lluita de cada un de nosaltres, home o dona, contra els nostres propis dimonis, siguin quins siguin, a través del valor, de la decisió, del sacrifici i de la constància. Em ve al cap un munt de gent, i jo mateix, i probablement tothom s’hi pot sentir reflectit.

Cal acabar amb els monstres que ens atemoreixen, perquè, amb monstres, tenim la vida limitada, ofegada, incapacitada. Cal lluitar amb total i radical fermesa per aconseguir la llibertat, i per això fa falta valor. I el premi, que en la llegenda és l’amor de la princesa, concretat i explicat amb la rosa ( cosa bella que neix de la finalització, captura o mort del monstre: fruit, per tant, de la lluita i el valor emprats fins vèncer la bèstia que ens atemoreix), és la consecució dels nostres objectius.

Sovint la nostra llibertat depèn més de nosaltres mateixos del que ens atrevim a admetre.

Bona diada!