Forma part de les Veritats (així, en majúscules) comunament acceptades per la saviesa o els tòpics populars, que sempre volem allò que no tenim. És una de les característiques de l’espècie humana, i no sé si d’alguna altra espècie. El cas és que parlem de llibertat, parella, amor, silencis, diversió, família… i també del temps, amb una certa enyorança, quan no en tenim. I quan en tenim, quan ens hi acostumem, sovint no ho sabem valorar.

Els darrers anys, i per raons diverses que no vénen massa al cas, he disposat sovint d’aquest preuat tresor: temps. Temps per mi. Temps per gastar o malgastar en el que volgués. Gràcies a aquest Temps he crescut molt com a persona, i també professionalment, perquè m’he enriquit de gent i situacions amb les quals he pogut invertir hores, gustos, confidències i vivències. Gràcies a aquest Temps, i d’una manera tangencial, faig la feina que faig. Gràcies a aquest Temps he conegut a persones que m’han fet sentir molt viu i afortunat. Gràcies també a aquest Temps he viscut situacions en les quals no hauria pensat mai que em trobaria. Algunes extraordinàriament interessants i agradables. D’altres doloroses i pertorbadores. Algunes inconfessables. D’altres que maldo per explicar. En definitiva, de totes menes i colors, però totes enriquidores en la seva justa mesura.

I parlo del Temps ara, perquè, per raons diverses també, fa temps que de Temps no en tinc gaire. I no ho lamento ara mateix, però el trobo a faltar. Una de les més immediates i públiques conseqüències ha estat, per exemple, la impossibilitat gairebé material d’actualitzar aquest blog amb una quotidianitat raonable. Ho lamento. Ho lamento perquè, escriure del que vull i quan vull (ara en aquest blog, però abans, i en formes bastant més intimistes, en d’altres) en certa manera em va salvar la vida en un moment determinat. Em va permetre “vomitar” sentiments, pors, terrors, esperances, instints, desitjos, vergonyes… em va permetre verbalitzar totes aquelles coses que a vegades no volem veure en nosaltres mateixos. A verbalitzar-les i fer-me-les veure, i per tant afrontar-les. Indubtablement això m’ha fet gran, i crec que millor persona. Un principi essencial d’aquesta mena d’escriptures analgèsiques, ansiolítiques i vitamíniques és, sens dubte, la sinceritat amb un mateix. La sinceritat crua i dura. Exposar-se, un mateix, tot allò que ens preocupa, ofèn, entusiasma, excita… les parts més fosques i lluminoses de la nostra manera de ser i viure, i fer-hi front. No és senzill, però és molt enriquidor. I això només es pot fer si podem dedicar-nos Temps.

Si algú ha llegit aquestes elucubracions fins aquí (no crec que sigueu gaires), probablement considerareu que són una pèrdua absurda de temps. El profit o desprofit que en tragueu és cosa vostra. Però jo sí que n’he tret profit de fer-ho. Quin? Dedicar-me uns minuts a fer allò que feia abans: escriure sobre el que vull i quan vull. I sabeu què us dic? Que l’experiència ha estat molt gratificant.