El manteniment de l’estat del benestar no és senzillament una qüestió moral, la de protegir l’individu i la seva unitat familiar de sumir-se en la mendicitat, sinó que també cal tenir en compte les conseqüències econòmiques a la societat en el seu conjunt.
Ens diuen que cal reduir la despesa i el dèficit del govern, i que per això cal minvar les mesures de protecció social que ens brinda. És cert, si es mira la comptabilitat de la Generalitat des del punt de vista financer: els costos de mantenir el dèficit són considerables. Però cal tenir en compte que per a sortir del forat econòmic que ens trobem, cal vigoritzar l’economia en general, i això no es fa pas reduint la dinàmica financera pública, cosa que contribuirà a l’espiral viciós en que hem caigut en lloc de regenerar un cercle virtuós de creixement.
És possible que la inseguretat que provoca l’actual situació econòmica faci que s’estigui disposat a treballar sota condicions menys favorables, rebaixant potencialment així la despesa laboral i empresarial. Però també fa que es treballi en feines menys productives. En les condicions predominants, les decisions de tria de feina esdevenen molt conservadores, sobre tot entre els joves (només cal veure l’augment de demanda de feina “segura” com a funcionari), arribant-se a acceptar qualsevol feina disponible en lloc d’aquelles en sectors amb més futur, però també amb més exigències de formació. Donat el risc particular que s’assumeix al invertir en la formació quan no es garanteix la feina al final, no és d’estranyar que molts opten per una formació “sobre segur”, amb una inversió en diners, temps i esforç justeta per a sortir del pas.
Sense les previsions socials d’un estat del benestar que ofereix protecció, formació i reconversió, els treballadors de sectors menys dinàmics (p. ex. tèxtil, confecció, calçat, moble, adobats, marroquineria, arts gràfiques i paper), amb una minva constant de la capacitat de generació d’ocupació i de beneficis – cosa que fa fugir els inversors i empitjora encara més la situació – tendiran a defensar a ultrança la seva feina, en lloc d’acceptar més aviat l’inevitable declivi del sector en que treballen i la seva necessitat de reconversió, i acceptar que s’han de formar per a treballar en sectors emergents, innovadors i amb fortes, o al menys bones, taxes de creixement.
Tot això s’hauria d’haver previst i actuat fa anys, quan el creixement depenia de sectors de poca qualificació i productivitat, abans de sumir-nos en aquesta crisi econòmica. Però el passat és passat, i no serveix de res plorar. El que no es pot fer és aplicar polítiques conservadores de reducció de dèficit a tota costa i deixar a la intempèrie, laboral i social, als treballadors i treballadores, ciutadans tots, que si tenen feines poc productives, amb remuneracions pobres, pagaran impostos pobres, o si no tenen feina no en pagaran gens: qui sufragarà aleshores el finançament de la Generalitat?
Cal mantenir la universalitat de cobertura de la sanitat, garantir l’habitatge digne, la formació continuada als treballadors i als aturats, i una re-col·locació laboral eficient. A més a més, no podem permetre’ns el luxe (sí, luxe) deixar fora a ningú: els immigrants, amb els seus esposos i fills, són actors econòmics i socials, sovint més dinàmics que els autòctons i tot.
Qui ha d’assumir el risc de ser flexible?
El que plantejo suara és que, quan se sap que hi haurà una segona (o tercera, o quarta,…) oportunitat, s’estarà més predisposat a assumir riscos al triar la primera feina o quan cal renunciar com abans millor a la feina poc productiva.
Aquest risc l’ha d’assumir tot el propi treballador? Doncs, tenint en compte que és un actor econòmic dins de la societat a la que contribueix i participa, seria lògic que aquesta hauria d’assumir-ne una part. Un plantejament forassenyat? Doncs no: aquest repartiment del risc segueix exactament la lògica darrera les lleis de fallida o bancarrota.
Abans del segle XIX, la legislació concebia la bancarrota com a fet delictiu i penat. A diferència del concepte actual, no donava a l’emprenedor una segona oportunitat. No és d’estranyar, doncs, que era d’un risc extrem emprendre, en que l’empresari assumia tota la responsabilitat de la seva gestió amb tot el seu patrimoni, fins que no va sorgir a mitjans de segle XIX el concepte de societat de responsabilitat limitada, i més tard, de societat anònima. Aquest fet va fer possible el capitalisme modern, així com el fonament del creixement econòmic espectacular dels últims 150 anys.
En la mesura que ofereix als treballadors una segona oportunitat, es pot dir que l’estat del benestar és per ells com la llei de bancarrota. De la mateixa manera que les lleis de fallida fomenten l’assumpció de riscos pels empresaris, l’estat del benestar anima als treballadors a ser més oberts al canvi, al risc i en els seus plantejaments sobre la formació laboral. Si saben que hi haurà una segona oportunitat, poden ser més audaços en les seves opcions professionals i més oberts al canvi de feina en el futur.
D’això se’n diu flexibilitat, emprenedoria i innovació.