Oriol Regàs i Pepe Gabarró
Amb les dades que tinc acumulades fruit d’un temps de dedicació professional, amb l’afegit d’experiències viscudes a partir de la meitat de la dècada de 1960 en amunt, amb humilitat, puc dir dir que podria dedicar si més no una mica d’espai a algunes de les principals discoteques que van ajudar engrandir el que en aquells llavors s’en deia glamour, si més no a la zona De Blanes a Portbou.
Amb tot, en aquesta ocasió atès el compromís que vaig adquirir en la meva declaració d’intencions posat negre sobre blanc el primer dia “Sota la buguenvíl·lia”, les principals referències són als locals baixempordanesos. I, referits a la zona, i malgrat són diversos els night’s club’s, boites o discoteques existents en el que era la modernització-evolució de les sales de ball de “tota la vida”, en faré cinc cèntims bàsicament a Maddox de Platja d’Aro i al Night Club Savoy de Palamós. En el naixement o recuperació d’aquests dos locals llegendaris, dues persones van ser clau per la seva consolidació i prestigi: Oriol Regàs i Pepe Gabarró, conegut per Pepe del Savoy.
Tot plegat, en el ben entès que tota aquesta mena d’introducció de tres capítols, servirà una mica més per ajudar a situar millor l’època en la qual el conjunt palafrugellenc Els Vampirs esdevingués mirall proper per motivar joves músics a pujar els escenaris sense por que, a comarques, se’ls assenyalés com a rascaguitarres i prou.
El Maddox del 68
Encara que a Platja d’Aro ja estaven ben arrelades les discoteques Paladium i Tifann’ys, va ser l’any 1968 que Maddox s’emportà, els diumenges a la tarda, molta i molta clientela provinent dels diferents pobles sobretot de les comarques gironines. I és que l’Oriol Regàs, després de l’èxit empresarial obtingut amb Bocaccio a Barcelona, comprava la discoteca Maddox que en aquells moments era propietat de Casajús i Balletbó i considerat negoci en decadència.
Era, d’altra banda, quan acabava de néixer el mitificat maig del 68 o maig francès. Era, quan un dels eslògans “prohibit prohibir”, s’anava fent extensiu a través del ressò fruit de les mobilitzacions liderades pels joves universitaris d’un moviment estudiantil que volia canviar el món.
Tornant al local recuperat i convertit en discoteca referent de la dècada de finals de 1960 i durant la del 1970 per Oriol Regàs, Maddox va viure el seu millor esplendor dels locals festivomusicals costabravencs.
Partint d’una arquitectura desacostumada per les nostres contrades, en aquella època, oferia una distribució circular a l’interior, amb una pista de ball envoltada d’uns sofàs d’obra encoixinada, i rodons, i uns cons que, com si es tractés d’estalactites, penjaven del sostre. Pel mig de tot plegat, arran de pista o un pèl més allunats, hi havia pòdiums cilíndrics on ballarines i ballarins acreditats o alguns d’atrevits de vegades portant-ne més al cap que als peus, arrodonien un ambient musical (juntament al rock o rhytm and blues no hi faltaven els ritmes més lents per poder ballar “a lo agarrao”) acompanyat de manera sincronitzada per llums-flashos amb ràfegues de colors, predominant el blanc llampec. Era el moment pels cubata’s i començava el gin tònic pels més “in” en el ram masculí, mentre el San Francisco predominava entre el sector femení. També formava part del decorat habitual, els qui en certa manera en una pel·lícula haguessin fet el paper d’actors secundaris: eren els que es passaven la vetllada amb el got a la mà passejant, o bé quedant-se a peu de barra o en algun racó estintolats. Els diumenges a la tarda et podies trobar amb joventut d’arreu per xerrar i ampliar les coneixences, així com intentar “lligar”, els assistents sense parella fixa. A la música disco de quan en quan s’alternava, bàsicament en temps estiuenc, actuacions en directe d’artistes com els francesos (llavors la chanson francesa encara era molt important) Charles Aznavour, Johnny Hallyday o Georges Moustaki, o el rock dels britànics Soft Machine.
Regàs havia previst que Maddox es podia convertir en una de les discos de moda a l’estiu de Platja d’Aro, on ja estaven consolidades Paladium i, sobretot, Tiffany’s. Però Maddox no es va convertir només en discoteca d’estiu per l’allau turístic a la zona, sinó en lloc obligat dels diumenges a la tarda de tot l’any i per a tothom. De tota manera, ja en aquell llavors fins i tot les discoteques punteres tenien una data de caducitat que de mica en mica anava conduint la clientela cap a altres locals segurament per allò de la novetat i que es necessita aire fresc. El 1980 Oriol Regàs va deixar de ser-ne el propietari fins que l’any 2005 els amos que l’havien explotat en els últims anys se’l van vendre per, en aquell terreny, construir-hi pisos. Amb tot, la crisi ha deixat tot l’espai on en el decurs de dotze anys la joventut havia ballat o passat l’estona aguantant el got a la mà, en un solar.
Bé, com resulta que m’he allargat més del comte, “menjant-me” l’espai més o menys acostumat, crec serà millor que del també emblemàtic Savoy, el Night Club Savoy de Josep Gabarró, intenti fer-ne cinc cèntims la setmana vinent. Serà torn per fer una pinzellada al local palamosí del carismàtic empresari, periquito de soca arrel, que als seus 87 anys encara diumenge proppassat va agafar el cotxe i cap a l’estadi de Cornellà-El Prat on, en aquesta ocasió, va veure com el seu equip, l’Espanyol, guanyava per 3 gols a 1 a l’Elx, després de fer un bon partit.
Fins la setmana vinent amb:
Què hi fa un periquito com tu en un local com el Savoy?
Publicat a General | Comentaris tancats a Pentagrama de Vampirs, cinc dècades des del 1963 (Capítol III: Del Maddox al Savoy)