Sota la buguenvíl·lia

Tot i que ja fa un mes i mig de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, en voldria fer una mena de contra crònica, del final de la vetllada, de manera més refredada… Vull dir que intentaré fer-ho de manera més suau del que potser ho hagués fet el mateix dia i moment. D’altra banda, aprofito per dir que espero recuperar l’assiduïtat setmanal d’aquest bloc, després d’unes setmanes d’haver fet campana per descans vacacional.

Des de fa molts anys que no trepitjo Calella la diada de la cantada d’havaneres. Ara bé, segueixo la tradicional posada en solfa havanerística que oficialment enceta la temporada, per la televisió; tranquil·lament a la fresca, fora del garbuix,  i sota la buguenvíl·lia. Un dels moments esperats per una bona part del públic assistent, en directe, segurament deu ser el final, quan tots plegats coregen La bella Lola (fent voleiar es mocador, és clar)  i després es canta al crit de Visca Catalunya, visca el Català, l’havanera del malaguanyat Ortega Monasterio, El meu avi. Per a mi, la part final, és el moment que menys m’agrada. Trobo queda… poc respectuós… Amb tot,  la curiositat (serà per defecte professional) per no sé ben be què, em penso que gairebé sempre, em manté quiet davant la tele fins que des de Sant Joan Despí es procedeix a la desconnexió.

Cu…llleres, forquilles i ganivets!, Quin final, quina falta de respecte cap el públic (el que era al pati de butaques a l’amfiteatre del Port Bo, i els que ho seguíem repenxagats des de casa estant) i als cantaires que  de manera col·lectiva estaven sobre l’escenari; quina manera de carregar-se una cantada en la qual, per cert, em va sorprendre gratament (ho sento, no els havia sentit-escoltat mai) el bon saber fer del grup Boira.

I és que en aquesta 45a edició hi ha hagut quelcom que va sortir de mare…,  just en  la cantada col·lectiva final, en la qual s’hi afegeixen els presentadors i a vegades fins i tot algun espontani. El cas és que el presentador que al mateix temps és el director de la cantada de Calella, resulta que va donar la impressió de no tenir altra preocupació que anar-se orientant un micròfon com si hagués de fer el gran pinyol com a traca final. Bé, com a pinyol escarransit, desafinat i fora de to, ja el va fer, i com a traca final, va ser una intervenció molt desafortunada. La veritat és que va ser un ridícul esgarrifós. De manera particular, pel presentador-director de la cantada d’havaneres de Calella, que a més a més també és col·laborador-assessor de la cantada (Mostra de l’Havanera) de Palamós i  presentador; coordinador musical i presentador de la cantada d’havaneres de Platja d’Aro; director i presentador de la cantada de Calafell i si no m’erro, també participa si més no com a presentador a la cantada d’havaneres de la vila altempordanesa de Roses. I val a dir que, de manera global, el ridícul i desprestigi malauradament se’l va emportar la cantada de Calella per culpa de qui teoricament havia de tenir cura de vetllar pel bon desenvolupament artístic de la cantada. Vaja, amb el ben entès que no fos que aquells desafinats fora de to el director posat per uns moments a feinajar de (mal)cantaire no els considerés art, i per això va voler fer passar bou per bèstia grossa…

Tots ens podem equivocar, tots podem tenir un mal moment i generar un  mal entés protagonisme… Però ha passat un mes i mig, i  no em consta que el director i presentador de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell hagi demanat disculpes públiques per la seva desafortunada intervenció.

Per això, em sap greu que transcorregut el temps, quan estàs en alguna cantada, encara trobes algú que fa el comentari del desastrós final de la 45a edició de Calella de Palafrugell, assenyalant “aquell que s’anava posant el micròfon perquè sentíssim com desafinava”.  I és que, efectivament, va ser un fora de to inadmissible en una cantada de referència com és la de Calella de Palafrugell. I a més, un fora de to inadmissible provocat per qui el va provocar. Un fora de to que en cap cantada s’hauria de produir per respecte a l’havanera, a la cultura de les havaneres, als bons professionals que s’esforcen per prestigiar i difondre les cançons d’amors i desamors i d’anada i tornada, així com, en definitiva, per respecte a totes les persones que s’estimen aquestes trobades al compàs del 2×4.

Amb el ben entès que fets com aquests s’han de desterrar dels escenaris, potser, d’altra banda, podria ser el moment per reflexionar i/o valorar si el final de la cantada ha de continuar pel mateix camí degeneratiu o calen canvis d’acord al prestigi que des del 1966 va convertir en el referent musical havanerístic la zona del Port Bo. I per arrodonir-ho, també, potser, caldria valorar si és necessària la permissibilitat que hi hagi mainada corrent i jugant entre el pati de butaques i l’escenari, a part d’haver de suportar les imatges d’alguns tripulants d’algunes embarcacions que més que per escoltar el concert d’havaneres estan més per la seva festa particular amb encesa de cremats abans d’hora, inclosa.

I és que… No és això, companys, no és això…

L’autor de la fotografia que il·lustra aquest text és en David Borrat (Click Art Foto).

Dimecres proppassat una representació de la Fundació Josep Pallach, nascuda -i amb seu- a Palafrugell, sobre la qual aprofundirem ben aviat, ens vam reunir amb la consellera d’Ensenyament, l’Irene  Rigau.  Em permeto aprofitar l’avinantesa per assenyalar que a mi, particularment, m’agradava més quan la conselleria es deia d’Educació. I matiso de manera resumida: potser perquè semblava que s’acostava més a la filosofia per la qual  sempre més he lluitat  i més he defensat: l’ensenyament d’ensenyar-educar. Però en fi, són matisos que ara, avui, no toca engrunar.

El cas és que després d’un temps de tenir prevista la reunió amb la consellera, finalment es va poder portar a terme  gràcies a l’habilitat i saber fer de la  jove parlamentària baixempordanesa, Begonya Montalbán, que des del primer dia va creure en la tasca transversal  de la Fundació i ens està ajudant sobretot en el sentit de poder-nos reunir amb diferents caps de la Generalitat. La trobada prevista amb la consellera Rigau va ser possible en una pausa de la sessió parlamentària al Parlament de Catalunya.  La reunió, d’una hora de durada, va ser prou encoratjadora donada la sensibilitat mostrada per la mestra de Banyoles llicenciada en psicologia, inspectora d’ensenyament i professora universitària, avui consellera d’Ensenyament, vers el projecte presentat. Dit això, afegir que a més a més va ser tota una experiència, en el nostre temps de “lleure”, poder aprofitar el viatge per ser testimonis presencials de molt bona part de la sessió parlamentària de la qual potser algun dia en puc recordar alguns moments. Però ara, voldria centrar-me en la Begonya Montalbán.

Fer feina des de la modèstia, des de la humilitat

La Begonya és una noia de trenta set anys (Mont-ras, 1974), llicenciada en farmàcia per la Universitat de Pamplona el 1998 i, des del mes de novembre de l’any passat és diputada per CiU, circumscripció electoral de Girona, al Parlament de Catalunya.

Es pot dir que, mica en mica, amb modèstia i humilitat, la Begonya  va complint els seus somnis de quan era una nena molt tímida. I és que a més de ser una xiqueta que va jugar molt a nines, quan acompanyava la seva mare i entraven en una farmàcia, sempre aprofitava per dir-li que li agradava aquella olor i que de gran, volia ser farmacèutica. Avui, la Begonya té dos establiments de parafàrmacia; un a Palafrugell, i un altra a Palamós.  Pel que fa a la vesant política, el seu pare, Manel Montalbán, ha estat 23 anys a l’Ajuntament de Mont-ras, dels quals 14 n’ha estat l’alcalde, i no és gens estrany que la Begonya hagi heretat aquesta afició-vocació atès que a casa seva sempre s’ha respirat l’ambient de servei sobretot en la política municipal. Avui, la Begonya és diputada al Parlament de Catalunya, i la setmana vinent, si res no diu el contrari a última hora, entrtarà com a regidora a l’equip de govern de l’Ajuntament de Palafrugell.

Sensibilitzada i participativa en tasques socials, val a dir que ja de ben petita la Begonya Montalbán mostrava diverses inquietuds i també va mostrar bona predisposició pels estudis musicals atès que li agrada molt la música. Per això, no és gens estrany que tot i les interrupcions  musicals en el decurs dels anys universitaris,  els seus estudis de piano arriben fins a primer de grau mitjà. Posats en la part musical, afegir que la Begonya va formar part de la primera promoció de cantaires de la coral infantil Els Virolets (1983) i posteriorment va passar a la coral dels grans, Nit de Juny. Ambdues, corals de Palafrugell. Per tot plegat, no és gens estrany que sovint escolti música i necessiti la música en la seva vida. D’altra banda, a més de jugar a nines, la Begonya sempre volia jugar fent veure que feia alguna cosa que la relacionava a tractar amb la gent. Tot i la seva timidesa, procurava relacionar-se amb les persones perquè creu en les persones. La seva preparació i educació, amb el pas del temps, ha possibilitat que els seus somnis es fessin realitat. La música, la continua portant a dins; i la seva feina, amb vocació de servei tant des de la parafarmàcia com des de la vesant política, li permet tractar i relacionar-se amb moltes persones.

La parlamentària de Mont-ras

Dimecres passat, al Parlament de Catalunya, davant nostra ja no teníem aquella nena que li agradava tant jugar a nines, ni que aprofita tots els moments que pot per escoltar música, ni aquella nena tímida… Teníem a la parlamentària Begonya Montalbán Vilas, de la circumscripció electoral de Girona que es desfeia en explicacions i atencions,  i ens ensenyava totes les sales i racons del Parlament de Catalunya. Abans de la trobada amb la consellera Rigau, la Begonya ens va ensenyar el seu espai de treball, lloc on atén persones o  despatx en el qual es prepara els temes que tractaran en les comissions de les quals és membre: Salut; Peticions; Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, i secretària de la comissió de Cooperació i Solidaritat. El cas és que en sortir del despatx, mentre la resta de companys ja entraven a la sala on ens vam reunir amb la consellera, vaig demanar a la Begonya per fer-li unes fotos allà al despatx. Són per a l’arxiu del diari, li vaig dir… Però en realitat, a mi ja em rondava pel cap dedicar-li unes ratlles, sota la buguenvíl·lia. Per això, al mateix temps, li vaig fer algunes preguntes… La timidesa, en entrar en política, la deus haver deixat a Mont-ras i deus ser més agosarada, per fer front als debats de les comissions de les quals n’ets membre, a l’hora de defensar i/o consensuar temes…  La seva resposta, pronunciada amb l’amable modèstia que la caracteritza, va ser: “Bé, aquesta timidesa potser la converteixes més en prudència, política. Però a vegades has de fer el cor fort, i tirar endavant“. Així de senzill, però potser s’entenen moltes coses, no?  Aprofito la ocasió per demanar-li pel seu futur en el món de la política, i  la Begonya  em diu: “Tinc molt clar que la meva vida professional són els meus negocis, i la política és passatgera. Ara bé,  mentre estigui en política treballaré de valent i intentaré fer-ho el millor que sàpiga. “ Aquesta visió que practica, potser és el que li permet desenvolupar la seva participació en la política més en la vessant de servei que no pas cap a la part mal entesa que tenen alguns polítics de preocupar-se més per les quotes de poder. Tot plegat, aquesta manera de fer, aquesta manera de ser de la Begonya, fa que aquesta vocació de servei els ciutadans la sapiguem apreciar i reconèixer. Serà, d’altra banda, que amb persones joves com la Begonya, es comença a intuir una nova generació que regenerarà la malmesa classe política i algun dia s’aconseguirà que l’abstenció no sigui la “candidatura” més votada?

I finalment, permeteu-me que ho digui:  espero que les noves generacions a més d’estar preparades  per portar les regnes del nostre País i amb molt bona predisposició per fer la feina parlamentària, facin possible, com fa la Begonya, que els ciutadans puguem veure i trobar més propera la Generalitat de Catalunya.

La democràcia és tant democràtica, que permet, precisament, que es pugui fer us, en la política, de sumar diferents opcions per aconseguir un fi determinat. Ara bé, contràriament a les matemàtiques, en la política la suma dels “factors” si que pot acabar alterant el producte. D’això, en tenim prou exemples recents i, d’altra banda, també de les repercussions.

Si a Palafrugell després de les eleccions municipals del diumenge dia 22 de maig es vol negociar l’alcaldia i fer equip de govern a base de sumes entre segones, terceres i quartes forces, és lícit, perquè ho permet la llei. Ara bé, potser començaria a ser més just que primer es fessin valoracions ben fetes del que poden voler dir els resultats. Crec que una de les maneres plurals de fer l’ anàlisi, és per taules. Em sembla que és una forma ben democràtica de fer-ho, i segurament força objectiva. I és que per taules, es pot valorar de manera més engrunada el que s’ha votat en aquest Palafrugell plural i divers en el qual algú, qui sigui, encara es resisteix admetre. M’he entretingut a fer-ho, això de mirar què havia passat, taula per taula…

De les 20 taules que hi havia repartides en diversos espais de la vila que representen diferents barris o sectors, el PSC ha tret la majoria de vots en 15; i els seguidors immediats, Ciu i ERC, només han recollit més vots en dues taules, cada candidatura, mentre que l’Entesa-ICV és la formació que n’ha obtingut més  en una sola taula, Llofriu. Llavors, per més lícit que pugui ser anar fent sumes, qui pel seu tarannà vulgui fer entrar el clau per la cabota atès que a vegades li pot haver servit l’argument aquell de la repercussió dels vots massius de les perifèries en el resultat final, que es miri les actes de cada col·legi electoral i, així mateix, el resultat de cada taula. Veurà que l’argument aquest de les periferies, no el pot pas fer servir. Les actes de cada col·legi electoral són públiques, i a més, les actes no enganyen.

El precedent de les sumes en la política municipal palafrugellenca

Això de les sumes, a Palafrugell en democràcia, va començar a posar-les de moda un polític de molt discurs, en les segones eleccions d’ajuntaments democràtics, el 1983, tot i que en el decurs del primer mandat (1979-1983) ja ho havia intentat. M’explico: el 1979 guanya les primeres eleccions CiU (Albert Juanola), només per 32 vots de diferència, al PSUC (Lluís Medir) que va ser la segona llista més votada. En aquella ocasió CiU va obtenir l’alcaldia sent elegit alcalde Albert Juanola, que va formar una mena de govern d’unitat en repartir les regidories donant feina i responsabilitats a tothom. Això va funcionar, amb el ben entès que tots eren com aquell qui diu aprenents atesa la nova situació per fer funcionar l’ajuntament, fins que Medir va voler aixecar la cresta i començar a fer sumes per obtenir l’alcaldia. Juanola, però, va ser més llest i es va anticipar a la jugada, castigant la formació del farmacèutic del carrer Sagunt que pretenia una mena de cop d’estat (municipal), en deixar-los a l’oposició, a excepció de Jaume Guasch que Juanola el va mantenir treballant amb l’equip de govern i amb responsabilitats. La resta de regidories amb responsabilitat que havia tingut el PSUC van quedar repartides a les formacions a les quals Medir havia volgut posar en contra de Juanola. Tot això passava en uns moments que, en general, podia més la il·lusió i ganes de tirar el poble endavant per les moltes coses que hi havia per fer, que pensar en sumes que donessin una rendibilitat de poder a un partit determinat i/o servis de rampa de llançament a algú en particular.

De la trajectòria de Juanola en el decurs dels quatre anys com alcalde, per a mi, hi ha dues accions molt importants pel municipi. En les dues, es pot dir que la tossuderia de Juanola va permetre aprovar el pla general urbanístic i obrir l’anomenada via turística de Calella. Van ser dues situacions en què va poder més el que era millor pel poble, que no pas mantenir possibles càrrecs o eleccions posteriors. I és que era bàsic el pla general per al futur immediat del municipi, així com l’obertura de la via turística, després que en el decurs de quinze anys alcaldes anteriors no haguessin aconseguit desencallar el projecte legítim. I Juanola, ho va fer possible. Aquella acció de fer valer la legalitat de desallotjar la part del càmping Moby Dick afectada, encara que fos en ple mes d’agost (any 1982) va ser el pas que permetia finalment la tant necessitada obertura per accedir al Golfet o Cap Roig, per exemple, a banda de possibilitar el canvi i transformació del front de mar calellenc.

Aquestes accions, que havien provocat algun emprenyament, sobretot a persones que en van veure afectats els seus interessos particulars, no va afectar a Juanola i CiU, en les segones eleccions municipals tal i com en ocasions s’ha volgut fer veure. I és que CiU, en les eleccions municipals del 1983, va obtenir 90 vots més que el 1979. I per contra, Medir (PSUC) en va perdre 237. Això, tenint en compta que Medir havia votat en contra de l’aprovació del pla general, i havia posat pals a les rodes a l’obertura de l’anomenada Via Turística. Dues decisions que els “entesos” en política deien que havia sigut el suïcidi d’en Juanola com alcalde. Doncs bé, tot i els resultats, només cal consultar hemeroteques, Medir va voler fer bons els pronòstics dels “entesos” i va començar a fer ús de les sumes per aconseguir l’alcaldia. Fent també ús, és clar, quan va ser alcalde, d’un pla general al qual amb la seva formació hi havia votat en contra, així com beneficiar-se políticament de les obres que han transformat el front de mar calellenc tot i que en el seu moment hagués posat entrebancs a Juanola en la decisió de l’obertura de la Via Turística.

El 2007, en el que va ser (sembla, si més no de moment) l’última participació de Medir en eleccions municipals, tornava a fer sumes. Amb els seus discursos a manera de cants de sirena, i fent més sumes que en anteriors ocasions, va poder mantenir la poltrona de can Bech. Els resultats de les votacions del 2007 també es poden consultar en les actes d’aquelles eleccions municipals. Amb tot, es podria dir que aquella seva etapa en la política municipal es podria interpretar com a cant del cigne, encara que va ser més hàbil que candidats anteriors que no van saber plegar com alcalde. Per això, Medir, no va acabar com aneguet lleig. Va evitar la transformació en deixar la política municipal com alcalde, en haver negociat un pacte el qual passava la vara de la primera autoritat del poble l’últim any i mig del mandat, al cap de llista de la tercera candidatura més votada (ERC) d’aquell mandat que havia començat el 2007 i s’acaba ara, el proper 11 de juny. D’aquesta manera, per a la història, entre cometes, Medir sortia de can Bech com a cigne, atès que fins i tot va renunciar a la seva plaça de regidor.

Per acabar, felicitar a la Carme Güell (alcaldessa de Corçà) i a Josep Sala (alcalde de Forallac) que han tornat a revalidar el seu càrrec i per golejada. Ells, com algun altra candidat en altres municipis, no hauran de fer quadrar els números dels balanços d’una comptabilitat que és del poble. No oblidem que ells, alcaldes i regidors, només n’acaben sent els comptables gerents, no els empresaris.

Fa aproximadament un mes, amb motiu de la signatura de la carta fundacional de la Fundació Josep Pallach, una fundació que ja en parlarem quan toqui, engegada pel professor Josep Maria Soler, em vaig retrobar amb una bellíssima persona i excel·lent professora d’història: la Carme Güell Parnau.

Feia almenys uns deu anys que no ens veiem. La vaig conèixer a primers de la dècada de 1990, a l’IES Baix Empordà de Palafrugell. Ella era professora al centre palafrugellenc, i jo en aquells moments vivia força intensament el món educatiu en participar, com a pare, en diferents actes i reivindicacions necessàries d’aquells moments. Vam viure tot el procés de la reforma educativa, amb la implantació de l’ESO.

Vam ser un col·lectiu de pares, a nivell de Catalunya, que ens vam preocupar per fer pedagogia del nou sistema educatiu, per comptes de continuar polititzant una situació que mantenia enfrontat una bona part de la comunitat educativa (que som tots) i és clar, els enrenous acabaven perjudicant els alumnes. Era quan semblava que els problemes generats per l’ESO quedaven centralitzats i reduïts al transport i el menjador, sense parlar, gairebé, de quin era el contingut, i què ens oferia el nou sistema educatiu.  Molts mestres i professors també van lluitar per tirar endavant i sobretot, que tots aquells aldarulls no afectessin l’alumnat. La Carme Güell va ser una de les  persones del  professorat que, fugint de demagògies, continuava treballant pel que era i és la seva feina vocacional: ensenyar dins el concepte del que és l’ensenyament d’ensenyar educar. Mai va perdre la il·lusió per tirar endavant.

En veure’ns, ara fa un mes, després de saludar-nos i interessar-nos per com ens havien anat les coses, no me’n vaig poder estar de dir-li que en el fons, tot i haver passat gairebé vint anys d’aquells moments viscuts, els problemes en l’ensenyament continuaven sent els mateixos… “Sí, em va dir, penso que no hem resolt el problema, d’acord a la mesura que les expectatives ens ho havien posat al davant: el repte de millorar la qualitat dels alumnes que surten i aproven l’ESO. No n’hem sabut prou, i la falta de mitjans… És un cúmul de coses i circumstàncies, Josep, em deia… Ha canviat molt la societat en tot aquest temps i el sistema de valors no hi ha manera que entre tots haguem sabut transmetre’l en la seva mesura. Sembla que hem estat vivint en una bombolla, no només la immobiliària, sinó de vida, que no pertocava. El nivell, fins i tot, sociocultural, ha canviat. Havia arribat un moment que ningú volia ser aprenent… Trobo bé l’ESO, però penso que amb la seva entrada s’havia d’haver potenciat encara molt i molt més la formació professional. Aquí és un dels aspectes on hem errat.”

En el poc temps que vam tenir, recordo perfectament la seva pinzellada cap a la situació social del moment: “Hi ha una certa apatia general. Moltes vegades no dic que sigui amb raó, eh? Jo penso que la gent que es dedica a la política de grans volades ha fet que hi hagi desencís. En aquest món només existeix el Barça, la Generalitat, el govern central i Barcelona. I no dic que no sigui important, però estem perdent una mica l’essència de petites coses com sortir a passejar, poder tenir temps de fer el badoc, de fer el xafarder en el bon sentit de la paraula. De preguntar a la gent: com et trobes? Estem en uns nivells d’individualització molt elevat. Per diferents motius, actualment, costa molt de transmetre els valors a la mainada. A la nostra època (la Carme va néixer l’any 1956) realment ens faltaven moltes coses, però teníem quelcom essencial: molta il·lusió. La il·lusió de millorar, la il·lusió de saber,  la il·lusió de ser xafarder en el bon sentit de la paraula. I nosaltres hem actuat i no hem sabut transmetre aquesta bona xafarderia. Hem volgut donar tant, en global, que potser hem donat massa sense saber-ho administrar com calia. I per contra, no hem sabut dir que no. Saber dir que no costa molt. A tots nivells, a la mainada, als més grans… Saber dir que no de manera fonamentada, raonada, i conseqüent, és molt difícil.”

Fe pels joves, i Corçà, el seu poble

A aquesta pinzellada ràpida i improvisada que a algú li pot semblar pessimista, la Carme de seguida hi enfoca el seu to més positiu de sempre: “Malgrat el mirall d’alguns programes de televisió, sortosament en cada poble encara hi ha un grup de joves que van amb empenta, amb ganes, que per exemple són capaços d’anar amb els avis, ajudar-los i escoltar-los, de participar en festes ja sigui estant en l’organització o gaudint-la de manera col·lectiva, amb educació. Però en general, a aquests joves, la societat no els premia per més que siguin practicants de la cultura de l’esforç. Amb tot, són persones amb il·lusió, i ens en sortirem. Perquè hi ha molts joves que lluiten per fer-se camí a través de l’educació, el sacrifici, el treball i la preparació.”

A la Carme sempre li ha agradat, i agrada, fer historia oral recollint dades a la gent gran, la memòria històrica… Té llibretes i llibretes plenes d’apunts.  “A mi sempre m’ha agradat Corçà. Hi tinc la millor gent, els millors companys… És un luxe anar pel carrer i poder-te aturar cinc minuts. I sinó, com a mínim, en cas de pressa, aixecar el braç i dir: ei!, ja ens veurem“, m’ha explicat a vegades.  I vet aquí que aquesta seva admiració i estima pel seu poble la va portar, durant vuit o deu estius, a recollir dades sobre el municipi de Corçà: els noms, les cases, què feia la seva gent, les inundacions que hi ha hagut, el canvi d’arquitectura… Ha tingut la sort que tot aquell treball de recerca sobre Corçà ha quedat recollit en un llibre publicat el 2007 per Quaderns de la Revista de Girona, editat per la Diputació.

I és que Corçà és un referent en la vida de Carme Güell i sempre en destaca la situació privilegiada del seu poble: “no té sotracs, tenim el mar a dues passes, paratges preciosos, ho tenim gairebé tot a a dos minuts de casa…” Enamorada del Baix Empordà,el seu país, li agrada molt la Garrotxa, on hi va estar treballant de professora, però també el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès i la Selva, així com l’Alt Empordà… Troba precioses les platges de Begur,  i Tamariu, al terme de Palafrugell, que no li toquin, és el seu lloc predilecte. I no en parlem de les Gavarres… O sigui que li agrada combinar mar (que no sigui a l’estiu) i muntanya,  a més de sentir-se baixempordanesa-gavarrenca, sense deixar mai de banda els Pirineus, és clar.

Però el  món de la Carme no és només Corçà i la seva feina i vocació, l’agrada caminar i fer excursions, poder sortir descobrint territori. I, plena d’il·lusió, m’explicava que quan es jubili vol aprendre l’anglès i a cosir. També li agradaria saber una mica de música. Aquestes tres coses són prioritàries en la llarga llista de la Carme, una professora que té assignatures pendents atès que vol continuar aprenent coses. Algun dia es podrà jubilar com a professora, però mai es retirarà fugint de la societat, ni deixarà de participar i conviure amb aquesta societat que tan l’omple com a persona. Li sap greu no poder atendre tothom, i també s’ho passa malament i sent molta impotència davant la crisi d’una empresa i que afecta tantes persones.

La Carme ha passat sotragades molt fortes i dures, de salut, tant de manera particular com familiar, i viu encara controls mèdics rigorosos. Amb tot, és una persona d’empenta, i  segueix amb el seu caràcter entusiasta per continuar fent coses, des de la humilitat i la modèstia, però amb unes grans dosis d’il·lusió.

A la Carme tant li agrada fer de professora com el servei que fa des de l’alcaldia de Corçà, el seu poble. Perquè en els dos àmbits ha de tractar amb persones i “quan tractes amb persones, no es pot triar. Totes mereixen la millor atenció i quan no pots arribar a tothom, tot és prou frustrant.” I és que la Carme, la Carme Güell Parnau, a més de professora d’història, actualment a l’institut de La Bisbal d’Empordà, és l’alcaldessa de Corçà des del 2007 (8 regidors el seu equip, per un  l’oposició). Particularment, veient tots els precedents i la seva permanent renovada il·lusió, espero que per a molts anys continuï tant en el món educatiu, com portant les regnes del municipi que més s’estima. Això li permetrà, com a alcaldesa, continuar un dels projectes més importants que tenen endegat des de l’Ajuntament: la nova escola del municipi que inclou els nuclis del mateix Corçà, Casavells, Matajudaica i Cassà de Pelràs.

Una vegada aconseguit el repte de fundar Fòrum Solidari, calia mantenir el projecte viu. Va ser quan en Càstor es va apropar a col·laborar-hi de ferm en la línia havanerística, inicialment. Però mica en mica, en anar fent amistat amb la gent del Casal Català de l’Havana, en Càstor anava augmentant la seva implicació, i entre diverses activitats i col·laboracions, va engegar un projecte nou i  interessant: el racó de l’havanera, amb l’idea de recollir el màxim de cd, partitures i tot el que tingués a veure amb la música i la cultura de l’havanera. Amb tot, la seva implicació amb Fòrum Solidari encara es va veure corregida i augmentada l’any 2006, en morir l’Andreu Navarro i quedar-se la seva esposa Maria Àngels sola al front del fòrum que vetlla pels casals catalans de Cuba. Així va ser que en Càstor es va fer càrrec de tot el que feia referència a música i cultura,  quedant per a la Maria Àngels Teruel, les tasques de gestió i coordinació de Fòrum Solidari, sota la presidència de Josep Maria Vilardell. Fins que va morir, Càstor Pérez Diz feia un parell d’estades l’any, a l’Havana, i procurava que coincidissin amb les jornades culturals  d’abril (tradicions i costums) i novembre (conferències, exposicions i cantades d’havaneres). O sigui que va estar al peu del canó fins a l’últim moment, compartint treballs de recerca amb la seva col·laboració i contacte permanent amb el Casal Català de l’Havana i Fòrum Solidari.

La Maria Àngels Teruel em recordava que en el fet d’haver d’estar espavilant-se constantment per a poder atendre les necessitats de Fòrum Solidari, “a resultes de la greu crisi econòmica d’arreu el nombre de padrins que tenim ha anat minvant,  a en Càstor se li va acudir, a finals de 2009, l’idea de muntar unes cantades d’havaneres solidàries. La veritat és que la resposta ha sigut i és molt positiva. La majoria de grups amb els quals tenim tracte, són grups que han estat a Cuba, o hi han tingut vincles, i sabíem que col·laborarien i estarien a disposició del que els poguéssim demanar. Es va començar l’any passat amb tres cantades: Mataró, Palafrugell i Terrassa. La recaptació va integrament a Fòrum i als 55 nens cubans apadrinats que tenim. És una manera de poder arribar a cobrir les necessitats per poder-los atendre a tots. En morir en Càstor el mes de novembre passat, aquestes cantades van quedar aparcades, però les hem reprès per diferents motius: perquè creiem que val molt la pena, i perquè en Càstor hi havia treballat molt per aconseguir portar-ho a terme. Per aquesta raó la cantada d’havaneres solidàries ha tornat, començant a Ripollet el 26 de març, i ja n’hi ha prevista una altra a Palamós pel mes de maig. I per consolidar el calendari d’aquest any, estem en gestions amb Montcada, la Bisbal d’Empordà i Sant Feliu de Guíxols.”

En el decurs de quaranta anys, en aquell anar i venir d’allá en la Habana, en Càstor va treballar “perquè una melodia tradicional s’assembla a un tros de paper amb un missatge escrit –curt però contundent- guardat en un racó de la cartera, i que el temps ens ha fet oblidar, però que guardem molt a prop del cor”.  Càstor Perez, un home bo, un prodigi amb la guitarra, un apassionat estudiós de la cultura de  l’havanera.

Foto: En Càstor, amb la Neus Martínez (Cubacant), cantant a la cuina del Casal Català de l’Havana. I és que en Càstor, sempre tenia per norma que, abans d’entrar a la sala de concerts del Casal Català de l’Havana, primer de tot havia de cantar mitja dotzena de cançons per a les persones que, pel seu treball, no podien assistir a la trobada músico cultural. (Arxiu Neus Martínez)

Per a finalitzar, un tema musical en el qual es pot escoltar en Càstor acaronant la guitarra i en segona veu. Aquest és el motiu pel qual he triat aquesta cançó “Nena”, de Patricio Ballagas, com a record a Càstor Pérez Diz. És una manera, d’altra banda, d’acabar a l’escenari tots plegats. Aquest fragment pertany a un enregistrament diguem-ne de “control intern-record” que ara es fa, en certa manera, públic. Forma part de la gravació interna feta en el decurs de l’estrena del primer CD de Cubacant al Teatre Municipal de Palafrugell, l’agost de 2009, el qual em va permetre poder col·laborar en la presentació i posada en escena.

Càstor Pérez, un home bo, un prodigi amb la guitarra.

http://www.youtube.com/watch?v=vI5ePWH7moc

Primer de tot, un record per a l’Andreu Navarro, un músic que va morir l’any 2006, als 57 anys. Era una persona que mantenia una molt bona relació i amistat amb en Càstor, tal i com ja ha quedat palès en el capítol anterior i, d’altra banda,  estava molt vinculat al món associatiu de Ripollet (on va viure els seus darrers vint anys) i Moncada i Reixac, el seu poble natal. Va ser membre molt actiu, juntament amb la seva dona, la Maria Àngels Teruel, amb l’Agrupament Escolta Mare de Déu del Turó de Montcada i Reixac. Més endavant,  es va integrar al grup d’havaneres  l’Espingari (fundat per en Joan Perearnau) i va desenvolupar una important tasca dins la solidaritat, especialment amb Cuba. Sempre treballant plegats en tasques humanitàries amb la  Maria Àngels, fa deu anys,  juntament amb en Josep Maria Vilardell, va fundar Fòrum Solidari, del qual Vilardell des del primer dia que n’és el president. Val a dir que Navarro,  entre altres participacions i col·laboracions, sempre de caire humanitari, social,  i/o d’esbarjo cultural, també va ser delegat del Casal Català a l’Havana. L’Andreu Navarro, una persona amb un cor molt gran i que, igualment com ho va ser en Càstor i el mestre Sirés, una excel·lent persona que no tenia mai un no per a ningú.

De fet, la creació de Fòrum Solidari es va regir seguint el projecte humanitari iniciat pel pare Liñan, un sacerdot escolapi nascut a Balaguer el 1922 que, en jubilar-se, es va establir a Cuba per portar a terme tasques humanitàries i donar classes de català al Casal Català, entre altres coses. Un Casal Català, el de l’Havana, que va ser fundat l’any 1840 per a reproduir allà el que era la societat catalana. Però què és Fòrum Solidari, aquesta entitat a la qual tan vinculat hi va estar en Càstor?

De manera resumida, a primers del mes de març passat, la Maria Àngels Teruel així m’ho explicava:  “Som una ONG petita nascuda fa més de deu anys, que no tenim la difusió que poden tenir altres de més grans. Llavors, per poder cobrir les necessitats i portar a terme la vessant humanitària, ens hem d’espavilar constantment.”

Aquest haver-se d’espavilar constantment a què feia referència la Maria Àngels, és per a poder rebre ajudes puntuals en forma de diners i/o medicaments, material sanitari… que fan arribar a persones amb problemes que cal resoldre amb urgència. Amb tot, des de Fòrum Solidari assenyalen que a Cuba: “Tenim un grup de cooperants, bàsicament vinculats a Càritas, que ens ajuden a portar a bon fi el nostre objectiu, controlant l’evolució dels nens inclosos en el projecte i administrant curosament els ajuts que enviem.”

Però l’activitat de Fòrum Solidari també està implicada i “abasta totes les que es realitzen als Casals catalans de Cuba, en temes tan diversos com: Esbarts, corals infantils i d’adults, grups de teatre, conferències, exposicions, publicacions diverses, monogràfics diversos, tallers i trobades de puntaires, festes tradicionals de Catalunya (Reis, Sant Jordi, Dia del llibre, Caga Tió,  Castanyada…); també donem suport a les Jornades de Cultura Catalana, que es realitzen dues vegades l’any, a l’abril – coincidint amb la Setmana de Sant Jordi i la Verge de Montserrat- i al novembre, amb el Festival d’Havaneres de l’Havana“, expliquen des de Fòrum Solidari.

Foto 1: L’Andreu Navarro amb la seva esposa, la Maria Ângels Teruel (Arxiu Navarro-Teruel) / i 2: En Càstor, fent classe de guitarra a un nen, allà al Casal Català de l’Havana (Arxiu Neus Martínez).

Proper i últim capítol (VIII): “Allá en la Habana…”

En Càstor anava i tornava a Cuba amb l’ànim de fer recerca de tot el que quedés conformat a l’entorn de l’havanera. Es ficava al Museu de Música de l’Havana on hi passava la major part de la seva estada a l’illa, i  on hi tenia molt bons contactes i amistats, com ara la Teresa Linares o la Zoila Lapique; escriptora especialitzada en llibres de música i exdirectora del Museu de la Música de la capital cubana, la primera, i una erudita en el coneixement de l’art i la cultura en general i de l’havanera en particular, la segona. En definitiva, dues musicòlogues de prestigi prou reconegut.

Amb tot, l’any 1995 Càstor Pérez afegeix una nova forma de treball i relació solidaria  amb l’Havana. Va ser després d’establir una forta amistat i relació amb  l’Andreu Navarro  i la Maria Àngels Teruel. Ara fa un parell de mesos, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar la Maria Àngels Teruel per a les diferents edicions del diari El Punt del 9 de març, i ella mateixa explicava com es va ampliar aquella forma de treball solidàri d’en Càstor:

“L’any 1995, amb el meu marit, el músic Andreu Navarro, i el grup Espingari, havíem anat a un festival d’havaneres que es fa el mes de novembre de cada any a l’Havana. I allà, vam descobrir que el Casal Català de la capital cubana en aquells moments estava molt descurat, gairebé enrunat. Ens vam fer el propòsit de treballar de valent per posar-lo novament en dansa i mantenir-hi activitats culturals i cíviques, a través de les tradicions i els costums de Catalunya, aportant tot el material logístic i professional necessari. Posteriorment, va ser quan vam posar en marxa Fòrum Solidari, del qual en Càstor en va ser un ferm integrant.” (A la foto, Maria Àngels Teruel a la seva casa, a Ripollet. J.B.B., març de 2011)

Però abans de dedicar unes ratlles merescudes a l’Andreu Navarro i fer una pinzellada de Fòrum Solidari, no voldria descuidar de  fer menció a una de les diverses col·laboracions portades a terme pel trio de persones format per en Càstor Pérez, Maria Teresa Linares i Andreu Navarro. I és que, d’’acord a una idea del músic Andreu Navarro, amb el qual en Càstor hi va tenir una forta amistat i van treballar plegats  en tasques humanitàries, van escriure un llibre conjuntament amb Maria Teresa Linares. Tot i que figuren els tres (Càstor Pérez, Andreu Navarro i Maria Teresa Linares) com autors, partint d’una idea de l’Andreu, val a dir que la major part dels capítols i per tant el gruix més important dels textos,  són d’en Càstor. És un llibre d’investigació L’havanera, un cant popular (1995, col·lecció L’Agulla, de l’editorial tarragonina El Mèdol)  que, segons explicava el mateix Càstor, “tracta d’analitzar i definir les diferents propostes i funcions que cobria l’havanera per així establir-ne el caràcter autòcton.”  No vull acabar aquesta pinzellada sense deixar constància que els beneficis per dret d’autor d’aquest llibre van anar a parar al projecte solidari Havaneres per Cuba, que es va portar a terme els mesos de setembre i octubre de 1995, en diferents pobles i ciutats de Catalunya.

Proper capítol (VII): L’Andreu Navarro i Fòrum Solidari

Amb la seva manera de ser, amb la seva manera de fer, en Càstor ha sigut -i és encara-  una persona molt estimada pel món de l’havanera en general i sobretot pels qui el vam conèixer de prop.

En aquest haver-lo conegut, mai no puc oblidar ni deixar de banda de fer-ne una similtut amb el també recordat i anyorat  Frederic Sirés i Puig (Begur, 1898, Palafrugell 1971). I és que no va ser només la coincidència circumstancial de substituir el mestre Sirés com a director musical del grup Port Bo fins l’any 1993, sinó que a través de la perspectiva del temps, havent conegut els dos excel·lents músics i millors persones, cada vegada els trobo amb més punts de coincidència i més similituds. Com a persona, perquè mai va tenir un no per ningú quan se li va demanar la seva col·laboració, i perquè ambdós també coincidien en un excés de modèstia i preferien passar desapercebuts, fugint del protagonisme. Com a músic, perquè si bé en Frederic Sirés era un plaer escoltar-lo al piano i una xeixa com a compositor, en Càstor Pérez era un prodigi amb la guitarra i també amb els arranjaments musicals.

Frederic Sirés és una de les figures del panorama musical empordanès del segle XX, va escriure la música i la lletra de l’havanera La gaviota i ell mateix en va fer la traducció al català: “Oh! gavina voladora que volteges sobre el mar…” Una havanera que el mestre Sirés va escriure l’any 1924, tot i que no la va publicar fins al 1928. Sembla que a l’Havana va conèixer una noia que es deia Ofèlia, de la qual es va enamorar. L’any 1918 Sirés havia anat a Cuba per intentar fer fortuna. Allà va treballar en una botiga de queviures. Feia vida a l’establiment i estalviava. Però el clima càlid i humit de l’illa no li provava. Havia emmalaltit d’asma i, per consell dels metges, que li vaticinaven el pitjor si continuava allà, va tornar cap a Begur amb 500 duros que havia pogut estalviar. Aquest any es compleix el quarantè aniversari de la seva mort.

Per a Frederic Sirés i Càstor Pérez, Cuba va ser un punt d’inspiració i a més a més per en Càstor, un lloc vital pels seus treballs de recerca i que li van permetre establir unes relacions culturals primordialment amb el Casal Català de l’Havana primer, i després, també, de manera paral·lela, a través de Fòrum Solidari, afegint-hi la tasca humanitària.

Peopr capítol (VI): Treballs de recerca i solidaritat a l’Havana

A Catalunya, després del procés espontani de transplantament a la sarsuela (els set números més populars, sobretot els que es cantaven en castellà, eren els que triomfaven als cafès, barrejats amb altres cançons de diversa procedència), l’havanera és la manera de cantar dels pescadors. I, més concretament, com a cançó tavernària de pescadors. L’havanera havia arribat a la costa catalana a finals del segle passat, i va ser considerada un cant de taverna, juntament amb els valsets i les sardanes.  I és que l’havanera va barrejar-se des del primer moment amb valsets, mesurques, tangos, pericons, sardanes i cançons. D’altra banda, a Cuba, la gent no s’explicava com podia ser que un cant que ells consideren seu i elitista estigués tan arrelat a l’altra banda del mar. Perquè la línia popular de l’havanera al nostre país divergeix totalment de la cubana, que està inclosa dins del gènere líric.

Arribats a aquest punt, en Càstor, en aquella ocasió esperonat per la il·lusionant idea de la Neus Martínez, va (amb la mateixa Neus, l’Enric Canada i posteriorment la incorporació d’en Xiqui) fer pedagogia amb un projecte (Cubacant, 2008) que recuperava les havaneres primerenques del segle XIX que van ser fetes per ser cantades per veu de dona i, d’altra banda, les havaneres líriques, situant i argumentant cadascuna de les peces que interpretaven.

Anteriorment, a primers del 2000, en Càstor ens deixava pinzellades de l’agermanament de cultures a partir i/o a l’entorn de l’havanera. “El joc de comparances ens pot ser molt útil. D’una banda, ens demostrarà la sorprenent capacitat d’adaptació d’aquest gènere a cultures molt diferents. D’una altra, es tornarà de cop i volta un nexe d’unió entre totes elles. I per acabar-ho d’arrodonir, a l’hora d’establir les diferències, ens permetrà identificar els matisos que atorguen un caràcter autòcton a cada indret. A Catalunya, continuava explicant Castro, l’havanera primerenca es presenta amb una proposta absolutament espartana: tres veus d’home -tenor, baríton, baix- i res més. Com a molt, marcaven el ritme picant amb els dits sobre la taula. La segona generació hi afegeix la guitarra com a suport instrumental: podem considerar-la com la proposta típicament calellenca. Més tard vindran l’acordió i el contrabaix. La tercera s’atrevirà amb les percussions. I s’entén com a cant de sobretaula, com a cant de lleure. L’espontaneïtat d’aquesta proposta s’assembla a la de Valladolid, reduïda a les trobades familiars, però queda molt lluny de la complexitat i la contundència dels `atxotes´ del Cantàbric o de la proposta de Llevant. Tot i així, les funcions cobertes són semblants: com a cançó de treball, de ronda… i fins i tot, com a cançó de bressol. A més, el seu origen antillà deixa entreveure que el nostre mestissatge no és exclusivament mediterrani. Els edificis aixecats amb diners dels `indianos´ens poden ajudar a veure-ho tot clar.”

M’agradaria dir que en un treball de recerca dels professors Josep Alabau, Anna Brunet, Pere Font, Jordi Tormo i Josep Vives, que està incorporat a La maleta pedagògica, una brillant idea que em sembla que no ha sigut prou aprofitada, assenyalen que existeix gairebé tota la seguretat que els músics cubans van incorporar el ritme de la contradansa europea, però no en estat pur, sinó modificat amb aportacions ancestrals de la música africana. La barreja no es limita només al ritme, sinó que les melodies de les primeres contradanses cubanes poden arribar també de l’Àfrica i de l’Estat espanyol. Aquest anar i venir és el que ha permès emmarcar l’havanera dins dels anomenats cants d’anada i tornada.

Foto 1: La formació Cubacant en una cantada a Tamariu, l’estu de 2010 (d’esquerra a dreta, Enric Canada, Xiqui Ramon, Neus Martínez i Càstor Pérez. / i 2: Concert al Casal Català de l’Havana. En Càstor, amb la pantalla de fons en la qual hi ha projectada la diapositiva d’Eduardo Sánchez, l’autor de l’havanera Tu, coneguda i popularitzada a casa nostra com a Tecla. (Arxiu Neus Martínez)

Proper capítol (V): Una manera de ser, una manera de fer

La primera vegada que ens vam trobar amb en Càstor, en un escenari, va ser a Pals, a la sala de can Barris, l’any 1973… Amb una colla d’amics de la vila de les muralles i arrossars, havíem posat en marxa una associació d’esbarjo cultural. Una de les activitats era, per exemple, de quan en quan muntar una mena d’espectacle. El cas és que a les diferents actuacions locals, que ja estaven reforçades per la participació del conjunt palafrugellenc El Vampirs, calia aportar-hi una música que en aquells moments s’anava consolidant als escenaris: l’havanera. M’havia posat en contacte amb l’Ernest Morató amb el qual hi mantenia una bona relació, per exposar-li el projecte i la finalitat del “muntatge”.  Aquelles tres veus pioneres de la cantada d’havaneres de Calella, Morató, Xicoira i Mir, no només no van fallar, sinó que van comparèixer acompanyats per en Xiqui i en Càstor que van enriquir encara més la seva brillant actuació. En aquells moments, tot just eren els inicis d’en Xiqui i en Càstor amb l’Ernest, en Pitu i en Carles, però ambdós ja mostraven el seu talent musical. En Càstor, a més a més, tenia la total i plena confiança dels cantaires perquè dirigís musicalment el grup, a banda d’acompanyar-los amb la guitarra. Crec que aquells inicis i estreta relació amb els tres vells del grup Port Bo, de tarannà especial i humil, va ser clau en el desenvolupament de la ja formada personalitat d’en Càstor que de seguida es va interessar i identificar amb un gènere que malgrat l’impacta assolit, encara estava considerat de segon ordre. Ara fa 10 anys, en Càstor mateix, així ho recordava: “Actualment l’havanera es continua considerant un gènere de segon ordre. I cal que els cantaires d’avui intensifiquin el seu nivell d’autocrítica per arribar a oferir un treball més acurat. Cal deixar pas a una `quarta generació´ que ens aporti una proposta més elaborada i vigorosa. Perquè l’havanera és una manifestació musical de la cultura catalana, que forma part de la nostra tradició.”

Ell mateix, en Càstor, just entrats a l’any 2000, ens explicava: “A Catalunya, l’havanera va arribar -amb mariners, soldats i indianos- cap a finals del segle XIX, i va trobar aixopluc al costat d’altres gèneres de marcat caràcter mariner dins d’ambient acollidor de les tavernes, especialment a la zona del litoral gironí. Els textos de la cançó de taverna, continuava explicant-nos en Càstor, giraven a l’entorn d’un triangle molt concret: la mar, la dona i el mariner. L’havanera es feia estimar per les seves melodies fàcils de recordar, i pel fet d’utilitzar un llenguatge planer i clar, amb un missatge molt directe. I feia volar la imaginació dels presents amb paisatges càlids i acollidors i amb dones encisadores de pell bruna.”

I és que els orígens de l’havanera, deixant de banda les llegendes segons les quals va ser portada pels emigrants catalans que tornaven de Cuba, van coincidir amb el retorn  dels soldats, dels mariners o dels negociants per la pèrdua de les colònies. No hi ha dubte que l’origen de l’havanera cal buscar-lo a Cuba durant el segle XIX, ja que els cubans van ser els primers músics que van compondre i interpretar les peces que avui entenem com a havaneres. Amb tot, la primera llavor cal situar-la una mica més enrere, quan a l’illa va arribar-hi un ritme de ball europeu anomenat contradansa, nascut ja a Anglaterra amb el nom de country-dance i passat a França un segle després. Entre els historiadors no hi ha acord unànime sobre quin va ser el pont de transmissió d’Europa cap el Carib, però si que hi ha dades que assenyalen que a mitjan segle XVIII -i possiblement abans- a Cuba ja es coneixia aquest ritme europeu, amb influències musicals espanyoles però també franceses i angleses a través, precisament, dels dominis colonials. Cal tenir present que Cuba, en aquells moments, encara era una colònia espanyola i, per tant, estava estretament vinculada a tot el que hi arribava d’Europa, ritmes musicals inclosos.

Foto: Càstor al Casal Català de l’Havana. (Arxiu Neus Martínez)

Proper capítol (IV): Agermanament de cultures