Makinoblog

El temps corre i cada dia queden menys alternatives per aquells que continuen utilitzant película. Ahir mateix, Kodak va anunciar que deixa de fabricar la mítica Kodachrome, en producció des de l’any 1935. Aquesta película inversible va convertir-se en un clàssic en tots els sentits, tant pels colors que en resultàven (els colorants s’afegien durant el revelat, que era exclusiu del laboratori Kodak i el cost del qual anava inclòs en el preu de compra del rodet), com pel ritual que representava haver-la d’enviar a Madrid per al seu processat en el típic sobre groc. Al cap de quinze dies arribava a casa el paquetet amb la capseta de diapositives emmarcades o la bobina de super8 a punt per projectar. De moment calculen que se’n podrà trobar fins a la tardor i ‘únic laboratori que queda a tot el món, a Parsons, Kansas, treballarà fins el 2010. Descansi en pau.

No calien ni tanta expectació, ni tantes dates de presentació ni tanta parafernàlia. La nova Olympus E-P1segurament és una bona càmera, amb unes dimensions contingudes, ben construida i amb un sensor de 13×18 mm (igual que els de les rèflex 4/3). Però, a diferència de les Pen amb les que s’ha intentat comparar (ara que fa 50 anys de la primera), no innova. Innovar hauria estat incorporar un visor mixte òptic/electrònic. O fer que l’obturador es mantingués tancat quan l’objectiu no està muntat. O preveure un sistema d’enfoc manual per doble imatge. No hi ha res de tot això. En canvi sí que hi ha les quatre pijadetes de software amb les que aplicar efectes d’aquells que la primera vegada ja cansen, un visor òptic només per al 17 mm pancake i molta propaganda. Per no haver-hi, no hi ha encara cap mostra en RAW del rendiment del nou sensor CMOS de 12,3 megapíxels. Caldria veure com es comporta a la sensibilitat màxima anunciada de 6.400 ISO. En definitiva, jo m’he endut una decepció, m’esperava alguna cosa més que una compacta d’òptica intercanviable sense més. I de moment no hi ha res més que això.

En plena crisi, els fabricants de més prestigi semblen voler atacar el mercat amb més força i la xarxa s’omple de rumors de nous models de càmeres. Leica, després de fer una maniobra arriscada per entrar en el terreny del format mig amb la impressionant S-2 (amb un sensor de 30×45 mm i 37 milions de píxels), planeja actualitzar durant aquest any el seu vaixell insignia , la M8 per una M9 equipada amb sensor full-frame. Una maniobra lògica després d’haver hagut de suportar crítiques per totes bandes sobre el factor de multiplicació en una màquina elitista per definició. De moment només són rumors, però si la versió white de la M8 (exclusiva, només se’n fabriquen 275 unitats) ja supera els 6.000 euros, és fàcil d’endevinar que el nou model tindrà un cost similar. Evidentment, la crisi no és per a tots igual.

Per fi ja circulen per la xarxa agunes (no més n’he pogut trobar dues) imatges de la que ja s’anomena Olympus E-P1. El primer model de l’inventor del sistema Micro Quatre Terços (M4/3) presenta, pel que es pot apreciar, un aspecte més aviat clàssic, amb cos de color metàl·lic (diuen que d’acer inoxidable) i comandaments tradicionals: una rodeta per seleccionar el  mode d’exposició, (PSAM i modes d’escena), una hot shoe per flash i per a un visor independent (òptic o electrònic) , botó disparador, led d’avís de funcionament del SSWF (autoneteja del sensor) i botó de compensació d’exposició. A la imatge lateral s’hi endevina una absència de botons i controls, tan típics de les compactes digitals a què estem acostumats. A les imatges també s’hi pot apreciar un 17 mm 2,8 del tipus pancake, però els rumors de la xarxa apunten a què estan en procés un zoom curt i quatre òptiques fixes per a 4/3 (i per tant també per a M4/3: un 100mm macro, un 14mm f2.0?, un 25mm f2.0? i un 35mm f2.0? (als que haurem de duplicar la focal per tenir l’equivalent en full-frame, és clar). Sembla que també hi haurà versió amb acabat en negre: aquí hi ha un exemple.

Quan hi havia ampliadores i les imatges en blanc i negre apareixien màgicament transformant l’halur en plata metàl·lica, o sigui, al pleistocè, a molts ens agradava requadrar els nostres treballs amb vores irregulars. Aquell emmarcat impressionat directament sobre el mateix paper fotogràfic proporcionava una aparença més artesanal i en molts casos destacava el subjecte retratat. Això s’ha perdut amb la digitalització? No, de cap manera, tan sols ha canviat de forma, com gairebé tots els aspectes de la fotografia. Ara, la manera més senzilla d’aconseguir efectes semblants és per mitjà de filtres –plugins– connectats al programa d’edició i retoc que utilitzem. El paquet més complet i flexible es diu Onone Photoframe (abans Extensis Photoframe) i permet una infinitat de possibilitats d’emmarcat. També és veritat que amb un escàner pla, cartolina negra, pinzells, vidres i rotuladors es pot experimentar en aquest camp, però els dissenys que inclou la biblioteca d’aquest programari estan molt ben treballats i són estèticament preciosos.

Una de les principals deficiències que presenten la majoria de compactes actuals és el poc angle de cobertura, és a dir, que no destaquen per dur unes òptiques de focal gaire curta. És veritat que el panorama va millorant de mica en mica i ja es troben alguns models amb l’equivalent al que seria un 24 mm en el format 24×36. De tota manera, en aquests aparells sempre se sacrifica el rendiment del zoom per la banda oposada: si per la banda baixa arriba a un 24 mm, difícilment superarà els 60 o 70 mm per la banda alta. No es pot tenir tot, i sembla que la major part del públic -o al menys això pensen els enginyers de les grans marques- prefereix un supermegatele equivalent a un 500 mm que no pas un discret 24 mm.
S’atribueix a Robert Capa allò de “si les teves fotos no són prou bones, és que no t’has acostat prou”, i això evidentment, només és possible si comptem amb un angle de cobertura apropiat, Si a més a més tenim en compte que sovint fotografiem en interiors i que els habitatges d’avui no és que siguin de dimensions gaire generoses, un angular es fa necessari. Segurament més que el tele de 500 mm, que sembla més destinat a la pràctica del voyeurisme i del safari fotogràfic que no pas a les escenes que fotografien la major part dels mortals. De tota manera hi ha cases com Raynox que possibiliten guanyar uns quants graus de cobertura amb els accessoris de gran angular. Podria citar altres marques, si feu un cop d’ull a Ebay, n’és ple, però la majoria donen un baixíssim rendiment òptic i malmeten les imatges amb aberracions cromàtiques, distorsions i pèrdua de definició. Els de Raynox almenys no enganyen i ofereixen diferents nivells de qualitat però sempre dins d’uns estàndards molt correctes.

Amb aquest títol tan pompós sembla que estiguem parlant de l’última novetat mundial, però no és així. Durant els anys seixanta, Rodenstock i Kowa van fabricar òptiques amb focals situades al voltant dels 50 mm amb obertures màximes sorprenentment grans. L’Heliogon 68 mm f 0,75 de Rodenstock (foto) i el Kowa 62 mm f 0,75 es poden considerar els vidres més ràpids mai fabricats en sèrie. Canon també va voler competir en aquesta cursa i el 1961va començar a produïr un 50 mm per a la Canon 7, la telemètrica més ben aconseguida de la marca. La seva obertura màxima era f 0,95, és a dir, unes quatre vegades més lluminós que l’ull humà (es considera que la obertura màxima de l’iris equival a f2). Zeiss va fabricar també un 50 mm per encàrrec d’Stanley Kubrick amb una obertura similar, amb el que el gran i maniàtic director va poder filmar amb la llum de unes espelmes algunes escenes de Barry Lyndon. És veritat que gairebé tots els fabricants importants han fet versions de 50 mm que s’han acostat fins a f1,2, però correspon a Rodenstock i Kowa el mèrit d’haver aconseguit el rècord. I ja fa força temps que ningú no l’ha superat.

Potser algú pensarà que sóc un maniàtic dels angulars russos i probablement tindrà raó, però no em puc resistir a escriure quatre ratlles sobre aquesta altra joia de l’enginyeria i l’òptica soviètiques. El MIR 47m, un 20 mm amb cobertura fullframe per 200 dòlars és una ganga. Més tenint en compte l’obertura màxima (f:2,5) i el rendiment que proporciona. La pega és que és absolutament manual i s’ha d’utilitzar diafragmant a mà. Es fabrica en rosca 42 adaptable a montura F de Nikon, Pentax K, Canon EOS, Canon FD, Contax, Minolta AF i MD i Olympus OM i pesa… gairebé mig quilo!!!

Hi ha gent que em pregunta quin sentit té disparar en RAW si en JPEG les fotos també surten bé. És veritat que la mida dels arxius és considerablement més gran, però hi ha algunes coses més que cal saber:

El primer que fa una càmera quan processa el senyal que li envia el sensor és reduïr-lo a 8 bits per color. Això limitarà la gamma de colors a un màxim de 16 milions de colors (2^{8 bits} del vermell x 2^{8 bits} del verd x 2^{8 bits} del blau=16.777.216 colors). En canvi, la majoria de càmeres disparen a 12 i inclús a 16 bits per color. És fàcil calcular la gamma que en resulta : 2^{12 bits}=4.096 nivells de vermell x 4.096 nivells de verd x 4.096 nivells de blau= 68.719.476.736 colors. Una substancial diferència.
El processat que fa una càmera per a convertir una imatge a JPEG és irreversible. Els ajustaments de color, la màscara d’enfoc el balanç de blancs i la reducció de soroll s’aplicaran de manera destructiva, o sigui, modificant els valors de cada píxel (a diferència de, per exemple, programes com el Lightroom, en què es preserven els valors de l’original).
El RAW és el conjunt de dades sense processar captades directament pel sensor i, per tant, la gamma dinàmica (els valors màxims de llums i ombres absolutes) serà més alta que en qualsevol altre format de dades processades. D’aquesta manera, podem comparar el RAW amb el negatiu ja exposat però sense revelar. Durant el revelat podrem compensar algunes de les deficiències que presenti.
És veritat que en molts casos és preferible el JPEG perquè és més universal i fàcil de visionar i enviar per correu electrònic. El que és convenient és aprendre a valorar quan hem de fer servir l’un o l’altre. Per exemple, quan disparem en situacions crítiques de llum, el RAW ens pot donar més joc que no pas el JPEG.
El JPEG és un format comprimit. Més o menys, però comprimit en definitiva i aquesta compressió que ens resulta tan còmoda per manipular els arxius també ens dibuixa el que se’n diuen artefactes, que no són més que píxels agrupats seguint diferents algoritmes. En canvi, en RAW no hi ha aquesta distorsió de valora. Cada punt té el que ha captat el sensor.

Així és com s’han tornat a can Panasonic. A la seva última creació la Lumix GH1 li han posat un exorbitant preu de 1.500 euros, o això al menys és el que diuen els de Gizmodo. Ni que sigui amb el Lumix G VARIO HD 14-140mm/F4.0-5.8 que l’acompanya, no s’entén que la primera Micro Four Thirds, que hauria de servir per popularitzar la nova montura surti al mercat amb pretensions elitistes que no faran més que relegar-la a la marginalitat. El que encara fa més gràcia és veure com es repeteix la història de la falsa paritat euro/dòlar que ens perjudica gairebé un 30%. En fi,haurem d’esperar que Olympus presenti la seva primera M4/3 (16 de juny a Berlín) per veure si s’albira el futur del nou format.