Makinoblog

Per als que somiem que algun dia ens regalaran una Leica M ben assortida d’objectius, el premi de consolació ha estat, durant el parell d’anys que ha durat la seva producció, la fantàstica i mai prou ben ponderada Epson R-D1. De telèmetre, és clar, amb muntura Leica i sensor de mida APS-C. I dic que ha estat perquè el fabricant de fotocopiadores que hi posa la marca i els calés (la resta és Cosina) ha decidit reviure-la amb el model R-D1x. Bàsicament és la mateixa càmera, amb els seus sis milions de píxels, amb alguns retocs de programari i alguna cosa més que encara no se sap (alguns blogs diuen que l’empunyadura és nova, però ja existia abans com a accessori). El que no està clar és a què treu cap reeditar una càmera que, per resolució està obsoleta, per preu sobrevaloradíssima (al voltant dels 2.000 dòlars) i per públic, limitada a una minoria de col·leccionistes i de maniàtics com jo. Tant se val, quantes més n’hi hagi al mercat (encara que sigui al Japó) més assequible serà i jo encara no la he esborrat dels meus somnis. Ni que sigui per recuperar un excel·lent Voigtlander Color-Skopar 25mm que vaig utilitzar fa anys amb uns resultats impressionants.

Si ets manetes i penses que t’agradaria experimentar amb una il·luminació que no produeixi ombres, mira’t aquest enllaç. L’autor explica diferents projectes d’il·luminació amb leds, fibra òptica, etc. sempre en forma de flash d’anell. L’efecte que s’aconsegueix és sorprenent perquè, tot i ser una llum frontal, les ombres que projectaria en qualsevol punt queden cobertes per la llum emesa des de l’extrem oposat. En fi, el web és molt didàctic i paga la pena fer-li un cop d’ull.

Parlar d’imatge partida i de cercle de microprismes pot semblar cosa de nostàlgics, però no sempre ho és. L’enfoc automàtic ha convertit aquests termes en desconeguts per a la majoria. Tot i això, encara es poden trobar pantalles d’enfoc amb aquestes característiques. I un es pot preguntar: quin sentit té això, si l’enfoc automàtic resol la majoria de les situacions? Doncs per exemple, recuperar òptiques antigues, molt lluminoses, i d’enfoc manual. Fa unes setmanes vaig comprar a una botiga d’Ebay de Hong Kong una fantàstica pantalla d’enfoc (sembla que procedent de la Pentax K-1000; les agafen , les retallen a la mida convenient i les venen) a l’irrisori preu de 15 euros. Amb cercle de microprismes i imatge partida, com Déu mana. Després de veure com s’instala en un vídeo de Youtube, vaig seguir les passes pertinents i ara puc, per fi, enfocar manualment amb el meu Nikkor 85 mm f 1.8, amb el Zuiko 50 mm f 1.4, cosa impossible fins llavors a plena obertura. Això produeix uns desenfocs únics, impossibles d’aconseguir amb photoshop. Així que per quatre duros podem aprofitar òptiques antigues manuals (amb limitacions, és clar) que potser tenim arraconades en un calaix. I si la montura no coincideix amb la nostra càmera actual, potser trobarem un adaptador que ens permeti conjuntar peces de marques rivals.

Una rèflex de gamma mitja-alta

Olympus presenta aquests dies a la PMA de Las Vegas una nova DSLR. Amb les dimensions de les ja conegudes E-5XX, incoropora un sensor de 12,3 milions de píxels, estabilitzador d’imatge, pantalla lcd giratòria, anti pols ultrasònic, filtres de diferents tipus (per software), detecció de cares, exposicions múltiples, flash sense fils i un llarg etc. També sembla que han millorat el sistema d’enfoc per contrast quan es dispara en mode Liveview i també han augmentat en nombre de sensors del sistema per detecció de fase fins a 7. Es preveu que el preu rondi els 700 dòlars. També és previsible que, donada la crisi que ens engoleix, no es presentin gaire rèflex més en aquesta fira americana.

D’aqui a vuit dies s’inaugurarà la trobada anual de la Photography Marketing Association, coneguda per PMA, en la que se solen presentar novetats tant o més importants que les que s’anuncien a la Photokina de Colonia cada dos anys. De ben segur que hi haurà notícies en el segment DSLR (rèflex digitals) de les grans marques. Però tinc la impressió que els seus enginyers i dissenyadors encara no han trobat, en la majoria dels casos, el bon camí. Si bé en les compactes adreçades al gran públic podem trobar algunes millores respecte a fa un parell d’anys (més megapixels, més augments de zoom, més rapidesa), el tema de les rèflex està força més pelut.

Nous reptes.

Més megapíxels. Canon i Nikon ho estan aconseguint, Sony va un pèl més endarrera i Olympus va per lliure i no sembla voler entrar-de moment- en la cursa.

Sensibilitat i nivells de soroll. Tres quarts del mateix. Però si Canon ha aconseguit que una imatge presa a 24.000 ISO s’assembli al 400 ASA de fa 10 anys, crec que aviat (potser un parell d’anys) no serà un problema disparar gairebé a les fosques sense flash.

Vídeo. Tots hi volen entrar. Es busquen solucions, com els visors electrònics (EVF) d’alta definició, però mai n’hi haurà cap de tan perfecte com un d’òptic. O potser, i això és de collita pròpia, un mirall fix a l’estil de les Canon Pellix (1965)o la Eos RT. I més tenint en compte els augments de sensibilitat que s’estan aconseguint. Us imagineu una rèflex absolutament silenciosa, amb obturador electrònic, sense retard i sense perdre la imatge en el visor?

Canon Pellix, una reflex de mirall fix

Guerra de formats. Segurament és molt arriscat fer previsions en aquest sentit però, a la llarga, els formats professionals es reduiran de tamany. Millors sensors amb menys soroll, menys consum, focals més curtes i més lluminoses. Equips més barats i lleugers amb les lents més petites. Molts professionals ho estan demanant.

Un producte únic, però potser un pèl car

Per als que ja coneixen el sistema Lensbaby, només cal dir que aquest model permet repetir l’efecte desitjat ja que permet bloquejar la posició de la lent que s’utilitza com a objectiu. Per als que no, cal dir que es tracta d’un sistema d’objectius d’enfoc selectiu; és a dir, que el pla que el fotògraf enfoca no té perquè ser paral·lel (i de fet no ho acaba sent mai) al pla focal (película o sensor digital). Amb això s’aconsegueixen efectes de desenfoc impossibles d’obtenir via software i imatges amb una suavitat inigualable. Llàstima que el preu es dispari en aquesta versió (al voltant d’uns 270 dòlars americans). Adreça web de Lensbaby Composer
Imatges preses amb Lensbabies a Flickr

Peleng 8 mm, un ull de peix esfèric, bielorrus i barat

Des de sempre he sentit una fascinació pels aparells fotogràfics russos (o més aviat, soviètics). Des de les Leica falses construïdes amb la maquinària confiscada als alemanys acabada la guerra fins a les Kiev de 6×6 que imitaven les inimitables Hasselblad sueques. Molt maques per fora però, sovint, matusseres i poc precises. Recordo un model de Praktica (alemanya de l’est) amb el que era força probable acabar amb els dits plens de talls si rebobinaves la película massa ràpid. En tot cas, un dels punts forts dels russos eren els objectius. Fins i tot ara, si no tens prou pressupost per un ull de peix de una marca capdavantera, pots comprar un 8 mm amb cobertura full frame per poc més de tres-cents euros. Només per internet, és clar, i procedent de Bielorrúsia. Es diu Peleng, pesa un quintar i té una lent frontal que sembla mitja bola de billar. Aqui us deixo alguns enllaços de gent que l’ha provat, d’imatges preses amb ell i d’un parell de botigues on trobar-lo (1) i (2).

Leica anunciarà properament, a la PMA de Las Vegas un 18 mm f3.8 (24 mm en full frame) per a la seva M8. Sí, és poc lluminòs. però això no treu que segurament serà d’una qualitat òptics insuperable. I també segurament d’un preu insuperable per a la majoria dels mortals. A tall d’exemple, si el 24 mm f3.8 per a la sèrie M analògica (M7 i anteriors) costa a Estats Units uns 3.800 dòlars, és fàcil imaginar que a Europa, aquesta òptica no baixarà de la mateixa xifra en euros.

Pel que sembla, abans d’un parell de setmanes ja tindrem notícies creïbles sobre la nova Nikon M1. Nou format, amb un sensor quadrat de 6.380×6.380 pixels que permetria no haver de girar la càmera per a disparar en horitzontal o vertical. Els fabricants que dominen la majoria del mercat de dslr’s volen esgarrapar clients a Hasselblad i a la nova Leica S2 i s’estan embarcant en estranyes aventures de guerra de formats. Ja anirem veient com acaba la cosa, però em fa l’efecte que, a la llarga i amb la crisi pel mig, el més probable és que tot acabi més o menys tal i com estava abans. Si la inclusió de vídeo en les reflex ho permet, és clar.

Si bé es veritat que la mida del sensor sol determinar bona part de la qualitat que es pot obtenir amb una càmera concreta, no és tota la veritat. Una de les coses que semblen inexplicables en fotografia digital és que, tot i ser aparells electrònics, els models professionals són cada vegada més grans i pesants. Una paradoxa, ja que l’electrònica miniaturitza cada vegada més els seus components i tothom preveu que això continui sent així. Les preguntes són: com pot ser que el tamany de sensor professional encara estigui basat en l’antic 24×36 mm? Quan una gran marca planifica un sistema fotogràfic, es té en compte que d’aquí a poc temps els avenços en electrònica poden canviar tota la part òptica del sistema?