L’emissió de deute que prepara la Generalitat multiplica per 2,5 la rendibilitat de les Lletres a un any del tresor espanyol i supera la pràctica totalitat dels dipòsits disponibles al mercat. Buscar el finançament directe dels ciutadans sembla una bona opció que hauria de ser habitual però sobta una rendibilitat tan alta. Especialment quan s’hi afegeixen les comissions que els analistes fixen en un 3% i que alguns rumors situen fins al 5% si es contemplen les primes per objectius. Una despesa total per la Generalitat del 7,75% que podria arribar al 9,75%. La urgència, la poca confiança en la capacitat de col·locar el deute i la solidesa minvant de la institució poden ajudar a explicar que la Generalitat estigui disposada a pagar entre vuit i deu cops el preu oficial del diner per aconseguir finançar-se.
Si s’hagués reduït la despesa fa uns mesos potser no hauria calgut arribar fins aquí. Si s’hagués planificat una emissió similar fa uns mesos potser no hauria calgut pagar tan car. Si l’acord de finançament celebrat fa uns mesos hagués estat tan bo com deien potser no hauria calgut anar a la desesperada. Francament, per pagar el deute així de car, el Conseller Castells hauria pogut trucar a Cetelem.
