Una crisi anunciada que ara, quan sembla
impossible,ja es pot intuir a la Xina.
L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.
L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.
La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.
Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
Proper post: Economies emergents i demografia
