De totes les economies emergents del darrer mig segle la japonesa és l’única que no ha superat la seva crisi de maduresa. Fa gairebé vint anys que el Japó malviu entre la recessió i el creixement escàs i l’envelliment de la població és, probablement, un dels protagonistes principals del drama.
L’envelliment anuncia la caiguda de la població a mitjà termini però ja de bon començament és un fenomen negatiu que castiga l’economia. La combinació d’una menor creació de riquesa (cau el nombre de persones ocupades) amb una major despesa social (puja el nombre de pensionistes i la despesa mèdica) resulta letal. Però aquesta no és la tragèdia principal de l’envelliment. És en la pèrdua de dinamisme on les economies massa madures (literalment!) pateixen els desequilibris més marcats però menys evidents. Una societat amb més vells i menys joves perd tremp i capacitat d’engegar iniciatives generadores de riquesa.
Ampliant el focus a les noves economies emergents l’envelliment japonès carrega una lliçó important. La Xina és un tigre de paper que podria enfrontar-se a mitjà termini amb una crisi llarga i profunda. A tots els desequilibris acumulats al llarg de vint anys d’explosió econòmica cal sumar-hi el risc demogràfic. La política del fill únic ha portat la demografia xinesa a una situació extrema que provocarà un envelliment radical de la societat d’aquí al 2050. Un país emergent amb una piràmide demogràfica gairebé calcada a l’europea. Una imatge que contrasta amb la de l’Índia, una democràcia vibrant amb una enorme base de població jove que mantindrà el dinamisme al llarg de les properes dècades.
El centre econòmic del món s’ha mogut al llarg dels darrers segles, de la Mediterrània a l’Atlàntic i més recentment cap al Pacífic, però llegint la demografia potser encara no s’ha aturat i podria continuar fent camí cap a l’Índic abans de l’any 2050.
