Han estat deu anys difícils per a la Catalunya dels quatre motors d’Europa. Una dècada en que el model econòmic que mirava a la Llombardia, el Veneto o Baden-Wurtemberg ha estat posat en qüestió i víctima d’un arraconament progressiu. Les pimes industrials amb vocació exterior resultaven poc lluents comparades amb l’èxit de l’economia financera, la facilitat de la construcció i l’alegria del turisme. Madrid es feia gran combinant la força dels ministeris amb l’impuls de les grans privatitzades, els grups constructors i dos dels bancs més grans del món. I des de Barcelona, sempre tan pendents del que passa dins l’M-40, l’economia productiva semblava poca cosa. Però el temps passa i la veritat, de vegades desagradable, acaba traient el cap. La productivitat, la competitivitat i la internacionalització son els únics arguments del teatre econòmic.
Fa dos anys llargs que l’estat espanyol s’endinsa a poc a poc, com un vaixell fantasma, en la boira d’una crisi econòmica que serà llarga i dura. Caldrà desfer els anys de camí equivocat carregant una motxilla de deute que es farà molt feixuga. I és ara, enmig del desconcert, quan els catalans mirem al nostre sistema econòmic buscant alguna cosa sòlida i hi trobem allò que no hauríem d’haver oblidat mai. El teixit industrial del país. Un sector que pesa relativament poc en el conjunt de la nostra activitat econòmica, menys d’un 20%, però que brilla per mèrits propis per sobre tota la resta. La indústria és, de llarg, el sector més competitiu del país. La punta de llança de l’economia catalana i l’eina clau per al repte de la globalització.
La internacionalització continua essent una assignatura pendent. S’ha avançat molt des de la incorporació al projecte europeu l’any 1986 però els últims anys l’impuls global de l’economia catalana s’havia frenat. I no és estrany. El mercat espanyol és tan proper, tan fàcil, i el seu ritme de creixement era tan vibrant fins l’any 2007 que resulta comprensible que els empresaris catalans s’hi aboquessin amb força oblidant la necessitat d’obrir-se al món. Però l’escenari ha canviat bruscament i l’estímul a l’expansió internacional serà més fort que mai en els propers anys. L’economia espanyola no tornarà a ser mai més la vuitena economia del món i tardarà molt de temps a recuperar un ritme de creixement digne. Totes les expectatives de futur per a l’economia catalana venen d’Europa i la resta de mercats internacionals i és des de la indústria que s’hi podrà fer forat amb més contundència.
La racionalitat econòmica farà el que anys d’empenta i estímuls públics no han acabat d’aconseguir. No caldrà un gran suport polític per aconseguir una resposta de creixement global de la indústria del país. Evitar posar-hi traves serà suficient. Prou de permisos, autoritzacions i impostos excessius que penalitzen la industria per sobre de qualsevol altre sector. Prou a la cultura del no que fa impossible l’activitat logística i la industria que en depèn. Prou d’infraestructures pensades des de l’economia de serveis (TGV) que ignoren el que necessita l’economia productiva (tren de mercaderies). En el món que s’apropa seria massa car repetir els errors del passat.
