No recordi quin polἰtic deia que una guspira pot calar foc a tota una plana.   És una obvietat.  A Tunἰsia ha calgut malauradament que  el jove Mohamed Bouazizi s’immolès  amb  foc ,  el 13 de desembre passat ,  abans que l’incendi de la llibertat s’apoderi de tot el paἰs.   Amb pocs dies,  el que semblava una dictadura de pedra picada s’ha esbodregat.  I ara hauran de retre comptes tots els qui « de matinada trucaven ».

 Qui ha tingut la sort de viure de l’interior moviments de tipus revolucionari pot comprendre plenament el que senten avui els Tunisians.  És com si,  de cop i volta,  s’obris el llibre de la vida.  Un llibre on, en les pàgines verges, cadascὐ volgui escriure una part del poema col.lectiu.  Moments d’intensa fraternitat.  Moments màgics.   Tot d’una cauen totes les barreres : de gènere, d’edat, de nacionalitat, de classe, de religiὀ. 

Aixὁ permet carregar  piles per un bon moment.  Ho necessitaran perquè, qui  pot dubtar-ne, ineluctablament  la ressaca vindrà.  

La ressaca ja ha vingut per tots els qui,  de l’exterior,  van ser cὁmplices de la dictadura.  En el primer lloc, França, l’antiga potència colonial, la gran mentidera.  No fa gaire el seu President celebrava els progressos dels drets de l’home en aquest paἰs…   Un dels seus ministres,  la botiflera basca Aliot Marie,  proposava oficialment els serveis de la seva policia per ajudar Ben Ali a reprimir la revolta popular…  Sabem ara que el dictador  i els seus es podiem permetre de comprar la benevolència tant dels populars europeus com dels socialistes :    Sarko, Zapatero mateixa vergonya.  El partit de Ben Ali,  el RCD,  era membre de l’Internacional Socialista.   Es van resignar a l’excloure  a la caiguda del dictador. Es bo recordar que els Tunisians llegien la sigla del partit com Repressiὀ, Corrupciὀ, Dictadura…

Perὁ no és pas l’hora dels « bons admonestaments » com hauria dit Abdallah al-Tarchumán, el nostre Anselm Turmeda.  És l’hora de celebrar, per damunt  el « pont de mar blava », una alba més de la llibertat al Mahgreb, esperant-ne el contagi una mica a pertot, inclὐs a Europa.

Hi estem!   Retrocedeixen els migrats ajuts publics a la recuperacio linguistica de les terres catalanes de l’Hexagon.  La crisi dona  a totes les col.lectivitats publiques un excel.lent pretext per reduir les subvencions.  A l’Universitat Via Domitia de Perpinyà sacrifiquen el Diploma d’Estudis catalans i la preparacio a les opposicions de professors de la nostra llengua.  Als instituts i col.legis els ensenyaments bilingües, ja ampliament insuficients seran reduïts o  posats en l’incapacitat d’assegurar un autèntic bilingüisme.   A la Bressola tot i el creixement del nombre d’alumnes l’Estat es proposa de reduir el seu ajut amb el fals argument que redueix la plantilla a les escoles estatals. 

Sembla que hi hagi aqui com una mena de fatalitat historica.   Cada vegada que hi va haver a Catalunya-Nord l’inici d’una revifalla, aquesta fou segada per les tragèdies historiques que vam patir.   A principis del segle XX la primera guerra mundial es va endur una part significativa de la generacio rossellonesa.   Se sap, son les regions perifèriques de l’Estat, les regions al.logenes, que pagaren el tribut més alt en terme de vides humanes.   En cada municipi els “Monuments aux Morts”que aleshores foren aixecats i que per sort subsisteixen encara avui fan palès als ulls de tots l’importancia d’aquest absurd holocaust.  Hi ha tota una colla de criminals de guerra – entre altres malauradament el català de Ribesaltes Joffre – als quals la historia un dia farà justicia.  Pero el fet és que les llavors que havia plantat abans d’aquest seisme la colla aplegada al voltant de la Revista Catalana no pogueren fructificar.  De la mateixa manera la segona guerra mundial es va endur la revifalla de Nostra Terra.  I simbol entre els simbols, l’ànima d’aquest timid renaixement, Alfons Mias, injustament sospitat de col.laboracio amb l’ocupant germànic, es va creure obligat de fugir Alberes amunt i refugiar-se a la Catalunya ocupada per les forces franquistes…!

I ara estem a punt  de pagar els plats trencats per la bogeria de la guerra financera i economica mundial.  Si volem salvar l’essencial cal rearmar-nos moralment per resistir el millor que podrem a la ressaca.  I, no cal dir-ho, l’unio és un imperatiu categoric.