Els qui tenen la mirada posada a un lloc  precἰs i secret  de les Alberes ja van veure el famὁs fum blanc.  Fum que assenyala el nomenament dels Directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.    Se n’han fet ressὀ immediatament.  Ara la cosa va de bo.  Dic aixὁ perquè fa uns dies n’hi ha que creien haver-ho vist. Manifestament s’equivocaven.  Van prendre boira per fum blanc.  Doncs no.  No  serà pas l’honorable Sra Clotilde  Ripoull, no.   L’anomenat és  també força honorable.   És l’amic Joan Gauby.

Quin rebombori !  Que no se’l coneix gaire.  Que si o no va ser militant de l’Esquerra Catalana dels Treballadors.  Que la notἰcia é escampada per CDC Catalunya Nord en francès.  Que aixὁ és de mal auguri.  La Vilaweb d’aquἰ va plena de consideracions  poc amenes sobre el personatge.  He volgut ficar-hi cullerada ( en la dita web).  Perὁ desprès d’haver fet totes les gestions per entrar-hi,  desprès d’haver redactat un text d’una desena de ratlles, a l’hora de copiar el codi tot se m’ha esborrat.  Al mateix temps  rebia el missatge que el codi no corresponia.  Vaig tornar a posar  peça al teler.  Amb  el mateix resultat.  Al cap d’una hora i mitja d’esforços inútils, fastiguejat, vaig escriure que opinaria sobre el tema en el meu blog del Punt, és a dir aquἰ.  Aquest missatge sἰ que s’ha publicat.  Doncs aquἰ teniu una mena d’ollada rossellonesa. 

És  veritat que hi ha catalanistes de Catalunya-Nord que no coneixen en Joan  Gauby ?  Encara que el nostre mὀn sigui petit,  massa sovint funcionem en capelletes relativament excloent.  El que personalment sé amb certesa del nou Director és lo que segueix :

1)     Efectivament,  en els anys setanta,  fou, amb la seva dona Xantal,  un dels primers militants de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (E.C.T.).   Van constituir amb un grupet d’amics la « colla » de Cerdanya  – Alta Cerdanya val a dir – del nostre partit.  I no poques vegades vam celebrar reunions a la Tor de Querol, on aleshores vivia.  Desprès m’ha semblat que feina i fills l’allunyaven per un temps de la militància activa.

2)    Personalment el vaig tornar encontrar a la Bressola.  En va ser Tresorer.  N’és ara vice-President.

3)    Va ser un dels Fundadors de « Fem Feina » és a dir d’aquesta entitat d’empresaris compromesos amb el paἰs.  N’és el President.

4)    Sé que és membre de Convergència Democràtica (Catalunya Nord) i una font fidedigna m’acaba de dir que es cuida de la Comissiὀ d’economia d’aquest partit i  que n’és membre del Consell Federal.

Doncs em sembla que ens podem alegrar d’aquest nomenament  per almenys dues raons :  l’una perquè per primera vegada és un nord-català que es veu confiar el càrrec.  Aixὁ no és cap crἰtica indirecta de l’actuaciὀ dels seus predecessors.  Uns i altres han complert  i van fer bona feina.  Perὁ nomenar un rossellonès em sembla contribuir a refer paἰs.  La segona perquè Joan Gauby em sembla the right man in the right place si se’m permet aquella angliscada. 

Ara, de lege ferenda, com sovint deien els meus mestres de l’alma mater,  seria bé que el càrrec de Director aquἰ escapés, si fos possible, al « spoil system ».  Aixὁ donaria un pes moral suplementari  a l’encarregat.   En un petit paἰs on sembla que tothom digui mal de tothom, on les principals institucions esmercen temps i diners en picabaralles, aquest crèdit no seria pas de massa. És impossible somiar a un nomenament pactat entre els partits nacionals ?  No és  el pactisme una de les nostres virtuts ?    En tot cas és el que vaig llegir en un dels evangeliaris que se’m van entregar quan vaig entrar, fa alguns anys,  en catalanisme.   Última precauciὀ oratὁria : si dic aixὁ no és pas per matisar el que acabi  de dir.    Joan Gauby hauria pogut ser un director consensuat.  Bona vela i bon vent, Joan.

Disculpes prèvies als lectors:   redacti aquestes notes amb un teclat “azerty” que només em permet fer els accents  de la llengua francesa és a dir,  pel que fa al català,  els accents sobre la “e”,  sobre la “a”, i  la dièresi.    Aixo dit soc autodidacte en la nostra llengua i, de faltes, ben segur, en faig, encara que provi de fer-ne el menys possible amb l’ajut dels diccionaris (el de l’IEC i el precios “français-catalan” de Christian Camps i René Botet).

El posicionament inesperat del President Pujol a favor de la independència  és una fantàstica noticia.  Un pas més en l’aspre cami cap a les nostres llibertats.  Un pas que ve desprès dels referèndums civics, de la màni de Barcelona, de l’entrada al Parlament d’un nou partit politic independentista.  Encara en l’entrevista publicada el 23 de gener passat el diari digital “Ara més” el President Pujol semblava confiar en la regeneracio possible de l’Estat espanyol.  Reconeixia que l’esforç historic de Catalunya  per trobar un modus vivendi amb Madrid  havia tocat sostre.    Desprès d’un constat clarissim seguien tot de consideracions poc clares, al meu parer, sobre el cafè per a todos i no sé si una possible perspectiva d’autonomisme asimètric.  Havia entrat al diari electronic  del diari “Ara” per comentar la falsa noticia  d’una presumpte nominacio al càrrec de Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.  I com que,, per 24 hores,  aquesta publicacio em donava la possibilitat d’entrar a l'”Ara més” gratuïtament ho vaig aprofitar per llegir l’entrevista i fins i tot comentar-la.  Crec recordar que felicitavi el President Pujol pel seu precios constat.  Pero deia que la conclusio que em semblava logica era que haviem de triar entre “provincianitzacio i autodeterminacio”.  Es la conclusio que probablament ja treia el President Pujol de fa temps i que per raons que no sé només fa quatre dies ha volgut fer publica.  El fet és que  sembla impossible que aquesta posicio s’hagi pres sense el consentiment del President Mas.  Serà aixo una manera de donar més força al govern a l’hora de negociar el “concert economic.” ?  Si aquest és el cas, dubti  que faci el duet PSOE-PP més  “concertante”!