Ahir, al municipi rossellonès del Soler, s’ha signat un conveni “Per un avenir en la Catalunya del Nord”, entre la Federació nord-catalana de CDC i la UMP. Fa alguns mesos l’acord havia estat pactat a Barcelona amb el President de la Generalitat. Tal com es troba presentat en les pàgines web de la CDC rossellonesa, l’acord consta de tres punts: econòmic, institucional, cultural. Segons els comentaristes hi hauria un quart punt electoral. Res de realment transcendental en l’aspecte econòmic. El que es pot esperar d’uns partits que no qüestionen en absolut els postulats “desarrollistes” i que preconitzen més de tot quan ens hem de preparar a menys de tot…però millor. Res de sorprenent pel que fa a la llengua i la cultura pròpia que es comprometen a promoure. És lo mínim que es podia fer. Pel que fa a l’aspecte electoral la premsa parla d’un acord per les municipals de 2014. Aquí igualment “nihil novi sub sole” ja que els partits catalanistes quan competeixen sols no passen dels 2 % de sufragis (1,5% de mitjana a les últimes cantonals..).El punt institucional, ell sí que presenta un cert interès. Diu el text (tradueixi del francès): “ CDC i la UMP , d’acord amb les possibilitats que ofereix la Constitució francesa en el seu article 72, es comprometen a estudiar la creació d’una col.lectivitat territorial única, anomenada Regió Rosselló, en el marc de l’actual departament dels Pirineus Orientals per la fusió de les competències del departament amb les de la regió Llenguadoc-Rosselló”- Cal recordar que és exactament el que la Unió per la Regió Catalana va anar demanant als anys 80, fa doncs uns trenta anys. Però malauradament aleshores èrem la “vox clamans in deserto”
Trenta anys de perduts. Trenta anys durant els quals la davallada de les terres catalanes cis-alberenques ha tocat fons, trenta anys durant els quals s’ han perdut bou i esquella. I hem anat tirant, mirant cada cop més cap el Sud, fins al punt de creure que, al cap i a la fi, la salvacio vindria de Barcelona. Aleshores s’han muntat aqui les paradetes dels partits del Sud que poca cosa entenen a la nostra realitat. I mentrestant Montpeller desprès de Paris ho xuclava tot aprofitant-se plenament de l’institucio regional.
Avui dia les polítiques europees transfrontereres passen obligatòriament per Montpeller, capital de la région Languedoc-Roussillon. L’antic i difunt president de la dita “région”, el PSF Georges Frèche, va utilitzar l’institució regional per a desenvolupar Montpeller de la qual també era batlle.. El “transfronterer” era pas el seu problema. El seu deixeble, el rossellonès Christian Bourquin, intermitent del PSF, és ara el nou President i segueix la mateixa política. Fins i tot anem de mal en pitjor. Recentment declarava que s’equivocaven els qui pensaven que el futur del Rosselló era cap al Sud i mantenia que ens haviem de girar cap a Montpeller, of course.. Amb un tal plantejament podem pensar que poca cosa farà per afavorir aquests lligams fraternals entre Catalans.
Aquesta és la situació: una droite que ens porta a mirar cap al Sud i una gauche cap al Nord. Aquest estira-i-arronsa es fa en detriment de tot el pais ja que sobre una qüestió com aquesta caldria que tots tiressin en el mateix sentit. És la única manera de contrarrestar els efectes d’una política multisecular que ha deixat el país completament desanimat, desfet, lliurat sense cap possibilitat de combatre a les forces que busquen la seva anihilació. I aquestes són precisament les forces que nos volen feudataris de Montpeller o de Paris. Aleshores cal desitjar que l’estudi per la creació de la regió Rosselló no sigui pas massa llarg i que sobretot s’arribi a fer que aquesta qüestió s’imposi a l’agenda de totes les forces vitals que queden en aquest país. I que sobre aquest tema hi hagi una unitat sense escletxa.

En la seva crònica titulada « Un estat per a què » (el Punt del 6.X.2012) Josep Huguet explica que l’esquerra nacional és l’ứnica garantia que, demà, l’estat català independent, liderat per ERC, sigui un estat socialment just amb serveis pứblics que funcionin, etc. No dubti pas, ni un moment que l’antic conseller de comerç i el seu partit vulguin efectivament un estat català exemplar en tots els aspectes. El meu dubte és si això és possible en el marc actual de la Unió Europea. L’ultraliberalisme que denuncia Josep Huguet es troba malauradament inscrit en les Taules de la Llei que són els diversos i complexos tractats de la Unió. Començant pel Banc central europeu que regala l’euro als financers els quals especulen contra els pobles quan van bé i que pidolen l’ajut d’aquells quan van malament. La fe cega en el lliure joc del mercat és el cossol ideològic de la Unió. En veiem avui les conseqüències : la « mà invisible », desprès d’haver destruit els serveis pứblics en nom de la sacrosancta « lliure competència », està escanyant les classes populars de tots els països.
El cofoisme, francòfil ahir, euròfil avui del catalanisme al sud de les Alberes té evidentment una explicació ben senzilla : Madrid. Ahir, per intentar treure’s de sobre les grapes mesetàries hom es girava cap a Paris. Resultat : pèrdua d’una part del territori, pèrdua de l’estat propi, pèrdua absolutament inứtil de milers de vides joves, les dels il.lusos que voluntàriament anàren a emplenar les osseres de la primera guerra mundial. Avui Brussel.les i Estrasburg sòn el « Nord enllà » de les il.lusions nacionals, per les mateixes raons.
Em sembla que l’esquerra nacional hauria de fer seriosament el balanç de tot això. Potser no és tan evident que el nostre nou estat europeu tingui interès a ser un membre més de la UE. Potser que, vetant-nos l’entrada, Madrid ens faci un gran servei. Al cap i a la fi, els Noruecs, els Helvetes, els Andorrans no en fan part. I s’espavilen….

Doncs el President Mas va tornar de Madrid sense cap peixet al cove fiscal. L’escenari que temii no s’ha produit. El tema de les properes eleccions serà forçosament el del dret a l’autodeterminació d’aquesta part del poble català que pertany a la CAC.
Evidentment els espanyolistes comencen de trefugir. Les declaracions del meu antic col.lega al Parlament europeu, l’Alejo Vidal-Quadras, en són un bon senyal. Aquest botifler nos ve a dir que la Constitució espanyola no permet als Catalans d’exercir el dret a l’autodeterminació. Que si de cas la guardia civil podrà xiular la fi de la recreació al pati. I que podrem manifestar tant com voldrem,això no canviarà res.
Primer cal contestar en aquest senyor que el dret a l’autodeterminació és reconegut per la Constitució espanyola. Aquesta preveu – art. 96 – que els tractats regularment ratificats esdevenen part de l’ordre jurídic intern. Als inicis de l’anomenada « transició » el regne d’Espanya va ratificar dos Pactes internacionals de l’ONU, el de drets polítics i civils i el de drets culturals i socials. Aquests dos Pactes en el seu article 1 § 1 disposen igualment : « Tots els pobles tenen el dret de disposar d’ells mateixos. En virtut d’un tal dret determinen lliurement el llur estatut polític i asseguren lliurement el llur desenvolupament econòmic, social i cultural » . Encegat pel seu espanyolisme ranci el Senyor Vidal-Quadras vol ignorar lo que saben tots els pobles del món.
Pel que fa a l’hipòtesi de la suppressió pel regne d’Espanya de l’autonomia catalana li direm que aquesta ja haurà mort per decisió pròpia dels Catalans de la CAC. Doncs a Madrid decretaran la defunció d’un mort.
Pel que fa a la guàrdia civil les croades enyorades pel nostre botifler ja són d’un altre temps. El regne d’Espanya, encotillat per les autoritats europees, ja no es pot permetre aquest luxe. Avui el el drac vetó-carpetà és un drac de paper que ni pot recuperar Gibraltar ni ha pogut arrestar les « columnes verdes » del Marroc. No podrà pas aturar la voluntat democràticament expressada del nostre poble cap a la independència.