Em perdonarà el Senyor Dyango. L’acabi de sentir cantar per primera vegada gràcies al diari electrònic Vilaweb. En espanyol i com a representant d’Espanya. La cadena televisiva que reprodueix part de la seva actuació en una contesa internacional li demana explicacions. No entenen perquè ell demà cantarà amb setanta artistes més al concert del Camp Nou per la Llibertat. Se li demana explicacions, justificacions. Ell, molt educadament, va explicant. És efectivament, com escriu en Vicenç Partal en l’editorial, una lliçó de dignitat, de fermesa, de paciència, de « decència » com deia Orwell.
No sé si haurà convençut cap dels seus interlocutors d’aquesta cadena televisiva. Dubti, per exemple, que la catalana de servei que fou educada en català tingui la il.luminaciò de la seva vida. És tot el mal que li desitgi.
En un cert moment el cantant evoca el seu pare. Recorda com patia de la repressió franquista contra el seu poble. Admirable fidelitat al pare i, a través d’ell, a l’inacabable cadena de gent nostra que, al llarg dels temps, han patit de veure el llur país trepitjat.
Sí, té raó, l’amic Dyango. Demà els Catalans de la Comunitat Autonoma de Catalunya – cal ser precisos- teniu l’oportunitat única d’alliberar la major part del país de l’opressió nacional. Cal pregar – i lluitar – per mor que la « trama contra Catalunya », de la qual parla el Professor Hèctor López Bofill en el seu últim llibre, no faci capgirar el procès en curs. Escoltant sense cap dificultat la conversa en castellà entre l’amic Dyango i els seus « jutges » espanyols vaig tenir un pensament pel meu professor d’espanyol a Tolosa de Llenguadoc en els anys 60 : el refugiat Joan Pedrol. Recordi un home extraordinari. Baixet, sempre mudat com per anar a missa – amb la camisa de menjar fideus, com diuen a Cerdanya – de cutis terrós, bastant mitòman. De les increïbles històries que nos contava en recordi una. Com un dia en la Sierra Nevada fou atacat per una àguila. I que es pogué defensar « con un cuchillito ».. Li dec molt. Vaig començar l’estudi de l’espanyol, com a segona llengua, als 13 anys. Eri un rebel del sistema escolar francès. És per això que els meus pares acabaven de me tancar de pensionari en aquell col.legi de jesuites de Tolosa, lluny del país, lluny dels companys de bregues i de malifetes. Supposi que com a català el Sr Pedrol em va prendre en amistat. Amb ell em vaig posar a estudiar de debó l’espanyol. I a partir d’aquí tot lo altre. Gràcies també al Sr Dyango per haver me permès de retre aquest petit homenatge a aquell gran pedagog . Aquesta digressió personal sobre una de les llengües de tras los montes m’obliga a dir que l’immensa majoria de catalans no tenim res contra les grans cultures espanyoles o franceses. Avui dia a nivell internacional l’anglès es manté com a llengua hegemònica i el combat per la necessària diversitat passa per la lluita contra aquesta dominació. Passa també evidentment pel respecte mutu entre totes les llengües eixides de la romanitat. I és aquest respecte que avui no tenim ni mai hem tingut de França o d’Espanya. Aquest menyspreu secular és un dels fonaments de la reivindicació d’un Estat propi. Un Estat, disposat demà, en el marc europeu, a gaudir dels mateixos drets i a contraure les mateixes obligacions que tots els altres.