HOMENATGE A LLUÍS COMPANYS A PERPINYÀ

Des de l’Octubre 1944, fidelment cada any, en el Dissabte més proper al 16 d’Octubre, patriotes catalans representants de diverses entitats  es retroben al peu de l’únic monument de la vila de Perpinyà dedicat al President màrtir Lluís Companys.  Fins a l’inici del present segle l’acte d’homenatge era organitzat pels refugiats sud-catalans del 39.   El relleu aleshores va ser assegurat pel Cercle Alfons Mias de Catalunya-Nord i el seu President Joan Pere Pujol.

El 1944 els refugiats sud-catalans que havien participat a la lluita contra el nazisme obtingueren dels seus companys  francesos que fos edificat aquest monument.  Els hi era dificil de refusar.  El President Companys, recordem-ho, havia estat lliurat als seus botxins franquistes per l’Estat francès,  per la França dita lliure, el govern de Vichy.   Per aquest règim contra el quals uns i altres havien lluitat, lluita en la qual molts havien deixat la vida. Però evidentment calia pas que això pogués afavorir el desenvolupament del catalanisme al Rosselló.  El compromis fou que s’edificaria el dit monument en un cementiri.  El de l’Oest, concretament.  I així s’ha fet. Pels nostres compatriotes era millor això que res.  I pels francesos era una manera de dir que el catalanisme havia de descansar en la pau dels cementiris.

Sí, un petit monument ben arraconat en un cementiri és tot el que pogueren obtenir.  I això recorda una altra bufetada dels francesos,  al final de la primera guerra mundial.  Quan els voluntaris catalans demanaren al cap del govern Georges Clémenceau de poder participar sota la nostra bandera a la desfilada de la victòria ell s’hi negà rotundament amb el seu famós « pas d’histoires ! »  Aquells, ben enganyats, s’havien sacrificat per res.

Avui, malgrat les innumerables lliçons de la història n’hi ha encara qui pensen que Catalunya en el seu procés cap a l’Estat propi pot aconseguir el benèplacit de l’Estat francès.  Hom pot sempre somniar.   Des del Rosselló ens correspon de recordar aquesta realitat bàsica.  Mai, mai, des de Paris ens han arribat coses positives.  Sempre, sempre, garrotades.  Començant per la Croada de Felip l’Ardit, la primera annexió del Rosselló al segle XV, la segona annexió al segle XVII, l’intent annexionista de tot Catalunya pel Bonaparte  i la persecució lingüística i cultural des d’aleshores.