A Baiona, a principi dels anys 70, en el recinte d’una sala de joc de pilota. Potser Anaia artea, l’estrella del matí… ? Un vespre. Míting en una sala plena de gom a gom. Delegacions de tots el pobles de l’hexàgon són presents en solidaritat amb refugiats bascos del Sud. Si no recordi malament, ells fa dies que van encetar una vaga de la fam a la catedral. Reivindiquen el dret d’asil polític. Pels francesos en Geismar, una de les figures del maig 68, ha enviat un missatge de solidaritat. I pel occitans hi ha l’Ives Rouquette, el genial escriptor de l’Oda a Sant Afrodisi. . « Senti anit que l’imperi s’esquerda ! » « Je sens ce soir que l’empire craque ». És el leitmotiu de la seva aranga. Aquesta veu forta, rocallosa fa la fressa d’aquests torrents davallant del Pirineu desprès d’un temporal arrastrant arbres, pedres i rocs. Per un moment, tots els presents, emportats per la seva potent oratòria, veiem trontollar les columnes del temple jacobí. Fa cinquanta anys d’això. Els artistes sovint tenen el do de profecia.
Perquè sí, avui l’imperi, poc a poc, s’esquerda.
A Bretanya és tot el poble que s’ha aixecat darrera de la seva bandera, el gwen ha du, amb el lema « viure, treballar i decidir al país ». Destrueixen els pòrtics de l’ecotaxa que representa la negació d’un dels pocs privilegis aconseguits : la gratuitat de les autovies per compensar l’allunyament peninsular. Ironia i revenja de la història : el primer ministre Ayrault, antic batlle de Nantes, es va sempre oposar al fet que la capital històrica de Bretanya faci part de la regió bretona. El farà caure del seu pedestal la llegítima ràbia cèltica ? Seria un moment ben dolç. Evidentment la « gauche caviar », la de l’Elisi o del « Nouvel Observateur » no vol veure que és tot un poble que reivindica la seva dignitat malmesa per segles de menyspreu. Proven de dividir el moviment fent petites concessions aquí o allà. Però a Kemper no fa gaire eren 30.000 a manifestar. I el 30 de novembre hi haurà una nova manifestació malgrat les ofertes de bijuteria ministerial. En quant a la gauche divine representada pel lider del Front de Gauche Mélenchon – aquest que va votar amb Le Pen i altres feixistes al Parlament europeu contra la resolució Alfonsi a favor de les llengües minoritzades- parla d’esclaus que manifesten amb els amos. Mes els amos reals són a Paris amb Melenchon i tutti quanti i el llur teló de fum ideològic no podrà res contra l’admirable moviment bretó.
A Còrsega és l’Assemblea de la Col.lectivitat territorial –futur Parlament cors – que reivindica la cooficialitat de la llengua, i el reconeixement constitucional del poble cors.
A Euzkadi Nord el moviment Batera – junts – aplega una gran part dels moviments i partits de la societat basca. Organitzen una gran manifestació el mateix dia, 30 de novembre, per exigir el reconeixement de l’euzkera, una cambra d’agricultura pròpia, una universitat a Baiona, una col.lectivitat territorial basca. I allà també l’ambient serà calent…sobretot que Seaska, la federació de les ikastolak –escoles associatives immersives – ha decidit de cridar també a manifestar per contestar la recent ofensiva anti escola basca dels espadatxins d’en Manuel Valls, el botifler.
Aquí, al Rosselló, vam ser més de 4500 al Portús per perllongar simbòlicament a Catalunya Nord la cadena humana de la Via Catalana i fa una setmana vam ser també una gentada encerclant la « Préfecture » i el « Conseil Général » per exigir el respecte dels nostres drets.
Si afegim a tot això la ràbia social que s’estén a tot arreu amb l’empobriment i la precaritzaciò generalitzada sí, és cert, l’imperi s’esquerda . Ara els entesos diuen que el President Hollande li queda un atot mestre : el ministre de l’interior Manuel Valls. Podrà frenar la descomposició aquest català renegat ? Deixarem la paraula a aquell prodigiòs rossellonès d’adopció que tornava a ser amb nosaltres per un recital fa uns quants dies : Paco Ibañez. A la pregunta del periodista del diari « l’Indépendant » sobre l’actualitat de Catalunya contestava : « Tinc el profund sentiment que des de fa més de tres segles els catalans viuen una discriminació, víctimes de l’imperialisme espanyol. Defensi el poble català i seré d’acord amb el que decidirà. Cal que prengui el camí, pot ser progressivament, que el durà allà on vol anar. Respecti la seva llengua, la seva cultura, les seves decisions. Manuel Valls és la vergonya de Catalunya. Ha pas entés res aquell senyor, com ha pas entés res al poble gitano, a tot el que va aportar al món. Lo que m’agrada és de sentir parlar català ». No cal afegir res.

A Baiona, a principi dels anys 70, en el recinte d’una sala de joc de pilota. Potser Anaia artea, l’estrella del matí… ? Un vespre. Míting en una sala plena de gom a gom. Delegacions de tots el pobles de l’hexàgon són presents en solidaritat amb refugiats bascos del Sud. Si no recordi malament, ells fa dies que van encetar una vaga de la fam a la catedral. Reivindiquen el dret d’asil polític. Pels francesos en Geismar, una de les figures del maig 68, ha enviat un missatge de solidaritat. I pel occitans hi ha l’Ives Rouquette, el genial escriptor de l’Oda a Sant Afrodisi. . « Senti anit que l’imperi s’esquerda ! » « Je sens ce soir que l’empire craque ». És el leitmotiu de la seva aranga. Aquesta veu forta, rocallosa fa la fressa d’aquests torrents davallant del Pirineu desprès d’un temporal arrastrant arbres, pedres i rocs. Per un moment, tots els presents, emportats per la seva potent oratòria, veiem trontollar les columnes del temple jacobí. Fa cinquanta anys d’això. Els artistes sovint tenen el do de profecia.
Perquè sí, avui l’imperi, poc a poc, s’esquerda.
A Bretanya és tot el poble que s’ha aixecat darrera de la seva bandera, el gwen ha du, amb el lema « viure, treballar i decidir al país ». Destrueixen els pòrtics de l’ecotaxa que representa la negació d’un dels pocs privilegis aconseguits : la gratuitat de les autovies per compensar l’allunyament peninsular. Ironia i revenja de la història : el primer ministre Ayrault, antic batlle de Nantes, es va sempre oposar al fet que la capital històrica de Bretanya faci part de la regió bretona. El farà caure del seu pedestal la llegítima ràbia cèltica ? Seria un moment ben dolç. Evidentment la « gauche caviar », la de l’Elisi o del « Nouvel Observateur » no vol veure que és tot un poble que reivindica la seva dignitat malmesa per segles de menyspreu. Proven de dividir el moviment fent petites concessions aquí o allà. Però a Kemper no fa gaire eren 30.000 a manifestar. I el 30 de novembre hi haurà una nova manifestació malgrat les ofertes de bijuteria ministerial. En quant a la gauche divine representada pel lider del Front de Gauche Mélenchon – aquest que va votar amb Le Pen i altres feixistes al Parlament europeu contra la resolució Alfonsi a favor de les llengües minoritzades- parla d’esclaus que manifesten amb els amos. Mes els amos reals són a Paris amb Melenchon i tutti quanti i el llur teló de fum ideològic no podrà res contra l’admirable moviment bretó.
A Còrsega és l’Assemblea de la Col.lectivitat territorial –futur Parlament cors – que reivindica la cooficialitat de la llengua, i el reconeixement constitucional del poble cors.
A Euzkadi Nord el moviment Batera – junts – aplega una gran part dels moviments i partits de la societat basca. Organitzen una gran manifestació el mateix dia, 30 de novembre, per exigir el reconeixement de l’euzkera, una cambra d’agricultura pròpia, una universitat a Baiona, una col.lectivitat territorial basca. I allà també l’ambient serà calent…sobretot que Seaska, la federació de les ikastolak –escoles associatives immersives – ha decidit de cridar també a manifestar per contestar la recent ofensiva anti escola basca dels espadatxins d’en Manuel Valls, el botifler.
Aquí, al Rosselló, vam ser més de 4500 al Portús per perllongar simbòlicament a Catalunya Nord la cadena humana de la Via Catalana i fa una setmana vam ser també una gentada encerclant la « Préfecture » i el « Conseil Général » per exigir el respecte dels nostres drets.
Si afegim a tot això la ràbia social que s’estén a tot arreu amb l’empobriment i la precaritzaciò generalitzada sí, és cert, l’imperi s’esquerda . Ara els entesos diuen que el President Hollande li queda un atot mestre : el ministre de l’interior Manuel Valls. Podrà frenar la descomposició aquest català renegat ? Deixarem la paraula a aquell prodigiòs rossellonès d’adopció que tornava a ser amb nosaltres per un recital fa uns quants dies : Paco Ibañez. A la pregunta del periodista del diari « l’Indépendant » sobre l’actualitat de Catalunya contestava : « Tinc el profund sentiment que des de fa més de tres segles els catalans viuen una discriminació, víctimes de l’imperialisme espanyol. Defensi el poble català i seré d’acord amb el que decidirà. Cal que prengui el camí, pot ser progressivament, que el durà allà on vol anar. Respecti la seva llengua, la seva cultura, les seves decisions. Manuel Valls és la vergonya de Catalunya. Ha pas entés res aquell senyor, com ha pas entés res al poble gitano, a tot el que va aportar al món. Lo que m’agrada és de sentir parlar català ». No cal afegir res.