Els qui tenen la mirada posada a un lloc  precἰs i secret  de les Alberes ja van veure el famὁs fum blanc.  Fum que assenyala el nomenament dels Directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.    Se n’han fet ressὀ immediatament.  Ara la cosa va de bo.  Dic aixὁ perquè fa uns dies n’hi ha que creien haver-ho vist. Manifestament s’equivocaven.  Van prendre boira per fum blanc.  Doncs no.  No  serà pas l’honorable Sra Clotilde  Ripoull, no.   L’anomenat és  també força honorable.   És l’amic Joan Gauby.

Quin rebombori !  Que no se’l coneix gaire.  Que si o no va ser militant de l’Esquerra Catalana dels Treballadors.  Que la notἰcia é escampada per CDC Catalunya Nord en francès.  Que aixὁ és de mal auguri.  La Vilaweb d’aquἰ va plena de consideracions  poc amenes sobre el personatge.  He volgut ficar-hi cullerada ( en la dita web).  Perὁ desprès d’haver fet totes les gestions per entrar-hi,  desprès d’haver redactat un text d’una desena de ratlles, a l’hora de copiar el codi tot se m’ha esborrat.  Al mateix temps  rebia el missatge que el codi no corresponia.  Vaig tornar a posar  peça al teler.  Amb  el mateix resultat.  Al cap d’una hora i mitja d’esforços inútils, fastiguejat, vaig escriure que opinaria sobre el tema en el meu blog del Punt, és a dir aquἰ.  Aquest missatge sἰ que s’ha publicat.  Doncs aquἰ teniu una mena d’ollada rossellonesa. 

És  veritat que hi ha catalanistes de Catalunya-Nord que no coneixen en Joan  Gauby ?  Encara que el nostre mὀn sigui petit,  massa sovint funcionem en capelletes relativament excloent.  El que personalment sé amb certesa del nou Director és lo que segueix :

1)     Efectivament,  en els anys setanta,  fou, amb la seva dona Xantal,  un dels primers militants de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (E.C.T.).   Van constituir amb un grupet d’amics la « colla » de Cerdanya  – Alta Cerdanya val a dir – del nostre partit.  I no poques vegades vam celebrar reunions a la Tor de Querol, on aleshores vivia.  Desprès m’ha semblat que feina i fills l’allunyaven per un temps de la militància activa.

2)    Personalment el vaig tornar encontrar a la Bressola.  En va ser Tresorer.  N’és ara vice-President.

3)    Va ser un dels Fundadors de « Fem Feina » és a dir d’aquesta entitat d’empresaris compromesos amb el paἰs.  N’és el President.

4)    Sé que és membre de Convergència Democràtica (Catalunya Nord) i una font fidedigna m’acaba de dir que es cuida de la Comissiὀ d’economia d’aquest partit i  que n’és membre del Consell Federal.

Doncs em sembla que ens podem alegrar d’aquest nomenament  per almenys dues raons :  l’una perquè per primera vegada és un nord-català que es veu confiar el càrrec.  Aixὁ no és cap crἰtica indirecta de l’actuaciὀ dels seus predecessors.  Uns i altres han complert  i van fer bona feina.  Perὁ nomenar un rossellonès em sembla contribuir a refer paἰs.  La segona perquè Joan Gauby em sembla the right man in the right place si se’m permet aquella angliscada. 

Ara, de lege ferenda, com sovint deien els meus mestres de l’alma mater,  seria bé que el càrrec de Director aquἰ escapés, si fos possible, al « spoil system ».  Aixὁ donaria un pes moral suplementari  a l’encarregat.   En un petit paἰs on sembla que tothom digui mal de tothom, on les principals institucions esmercen temps i diners en picabaralles, aquest crèdit no seria pas de massa. És impossible somiar a un nomenament pactat entre els partits nacionals ?  No és  el pactisme una de les nostres virtuts ?    En tot cas és el que vaig llegir en un dels evangeliaris que se’m van entregar quan vaig entrar, fa alguns anys,  en catalanisme.   Última precauciὀ oratὁria : si dic aixὁ no és pas per matisar el que acabi  de dir.    Joan Gauby hauria pogut ser un director consensuat.  Bona vela i bon vent, Joan.

Disculpes prèvies als lectors:   redacti aquestes notes amb un teclat “azerty” que només em permet fer els accents  de la llengua francesa és a dir,  pel que fa al català,  els accents sobre la “e”,  sobre la “a”, i  la dièresi.    Aixo dit soc autodidacte en la nostra llengua i, de faltes, ben segur, en faig, encara que provi de fer-ne el menys possible amb l’ajut dels diccionaris (el de l’IEC i el precios “français-catalan” de Christian Camps i René Botet).

El posicionament inesperat del President Pujol a favor de la independència  és una fantàstica noticia.  Un pas més en l’aspre cami cap a les nostres llibertats.  Un pas que ve desprès dels referèndums civics, de la màni de Barcelona, de l’entrada al Parlament d’un nou partit politic independentista.  Encara en l’entrevista publicada el 23 de gener passat el diari digital “Ara més” el President Pujol semblava confiar en la regeneracio possible de l’Estat espanyol.  Reconeixia que l’esforç historic de Catalunya  per trobar un modus vivendi amb Madrid  havia tocat sostre.    Desprès d’un constat clarissim seguien tot de consideracions poc clares, al meu parer, sobre el cafè per a todos i no sé si una possible perspectiva d’autonomisme asimètric.  Havia entrat al diari electronic  del diari “Ara” per comentar la falsa noticia  d’una presumpte nominacio al càrrec de Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.  I com que,, per 24 hores,  aquesta publicacio em donava la possibilitat d’entrar a l'”Ara més” gratuïtament ho vaig aprofitar per llegir l’entrevista i fins i tot comentar-la.  Crec recordar que felicitavi el President Pujol pel seu precios constat.  Pero deia que la conclusio que em semblava logica era que haviem de triar entre “provincianitzacio i autodeterminacio”.  Es la conclusio que probablament ja treia el President Pujol de fa temps i que per raons que no sé només fa quatre dies ha volgut fer publica.  El fet és que  sembla impossible que aquesta posicio s’hagi pres sense el consentiment del President Mas.  Serà aixo una manera de donar més força al govern a l’hora de negociar el “concert economic.” ?  Si aquest és el cas, dubti  que faci el duet PSOE-PP més  “concertante”!

No recordi quin polἰtic deia que una guspira pot calar foc a tota una plana.   És una obvietat.  A Tunἰsia ha calgut malauradament que  el jove Mohamed Bouazizi s’immolès  amb  foc ,  el 13 de desembre passat ,  abans que l’incendi de la llibertat s’apoderi de tot el paἰs.   Amb pocs dies,  el que semblava una dictadura de pedra picada s’ha esbodregat.  I ara hauran de retre comptes tots els qui « de matinada trucaven ».

 Qui ha tingut la sort de viure de l’interior moviments de tipus revolucionari pot comprendre plenament el que senten avui els Tunisians.  És com si,  de cop i volta,  s’obris el llibre de la vida.  Un llibre on, en les pàgines verges, cadascὐ volgui escriure una part del poema col.lectiu.  Moments d’intensa fraternitat.  Moments màgics.   Tot d’una cauen totes les barreres : de gènere, d’edat, de nacionalitat, de classe, de religiὀ. 

Aixὁ permet carregar  piles per un bon moment.  Ho necessitaran perquè, qui  pot dubtar-ne, ineluctablament  la ressaca vindrà.  

La ressaca ja ha vingut per tots els qui,  de l’exterior,  van ser cὁmplices de la dictadura.  En el primer lloc, França, l’antiga potència colonial, la gran mentidera.  No fa gaire el seu President celebrava els progressos dels drets de l’home en aquest paἰs…   Un dels seus ministres,  la botiflera basca Aliot Marie,  proposava oficialment els serveis de la seva policia per ajudar Ben Ali a reprimir la revolta popular…  Sabem ara que el dictador  i els seus es podiem permetre de comprar la benevolència tant dels populars europeus com dels socialistes :    Sarko, Zapatero mateixa vergonya.  El partit de Ben Ali,  el RCD,  era membre de l’Internacional Socialista.   Es van resignar a l’excloure  a la caiguda del dictador. Es bo recordar que els Tunisians llegien la sigla del partit com Repressiὀ, Corrupciὀ, Dictadura…

Perὁ no és pas l’hora dels « bons admonestaments » com hauria dit Abdallah al-Tarchumán, el nostre Anselm Turmeda.  És l’hora de celebrar, per damunt  el « pont de mar blava », una alba més de la llibertat al Mahgreb, esperant-ne el contagi una mica a pertot, inclὐs a Europa.

Hi estem!   Retrocedeixen els migrats ajuts publics a la recuperacio linguistica de les terres catalanes de l’Hexagon.  La crisi dona  a totes les col.lectivitats publiques un excel.lent pretext per reduir les subvencions.  A l’Universitat Via Domitia de Perpinyà sacrifiquen el Diploma d’Estudis catalans i la preparacio a les opposicions de professors de la nostra llengua.  Als instituts i col.legis els ensenyaments bilingües, ja ampliament insuficients seran reduïts o  posats en l’incapacitat d’assegurar un autèntic bilingüisme.   A la Bressola tot i el creixement del nombre d’alumnes l’Estat es proposa de reduir el seu ajut amb el fals argument que redueix la plantilla a les escoles estatals. 

Sembla que hi hagi aqui com una mena de fatalitat historica.   Cada vegada que hi va haver a Catalunya-Nord l’inici d’una revifalla, aquesta fou segada per les tragèdies historiques que vam patir.   A principis del segle XX la primera guerra mundial es va endur una part significativa de la generacio rossellonesa.   Se sap, son les regions perifèriques de l’Estat, les regions al.logenes, que pagaren el tribut més alt en terme de vides humanes.   En cada municipi els “Monuments aux Morts”que aleshores foren aixecats i que per sort subsisteixen encara avui fan palès als ulls de tots l’importancia d’aquest absurd holocaust.  Hi ha tota una colla de criminals de guerra – entre altres malauradament el català de Ribesaltes Joffre – als quals la historia un dia farà justicia.  Pero el fet és que les llavors que havia plantat abans d’aquest seisme la colla aplegada al voltant de la Revista Catalana no pogueren fructificar.  De la mateixa manera la segona guerra mundial es va endur la revifalla de Nostra Terra.  I simbol entre els simbols, l’ànima d’aquest timid renaixement, Alfons Mias, injustament sospitat de col.laboracio amb l’ocupant germànic, es va creure obligat de fugir Alberes amunt i refugiar-se a la Catalunya ocupada per les forces franquistes…!

I ara estem a punt  de pagar els plats trencats per la bogeria de la guerra financera i economica mundial.  Si volem salvar l’essencial cal rearmar-nos moralment per resistir el millor que podrem a la ressaca.  I, no cal dir-ho, l’unio és un imperatiu categoric.

“Indigneu-vos”!    “Indignez-vous”  és el titol d’un petit llibret-manifest que, al preu de 3 euros, s’està escampant com  foc al bosc. 800.000 exemplars venuts en algunes setmanes.  L’autor, Stéphane Hessel: un homenot d’origen jueu, nascut alemany, resistent francès de la primera hora, deportat a Büchenwald d’on es salvà miraculosament, ha participat a l’elaboracio de la Declaracio Universal dels Drets de l’Home, fou ambaixador de França , gran europeista, defensor dels drets dels palestins i dels dels immigrants.  Es al crit a la joventut d’un homenot de 93 anys.   Una crida a la resistència no violent als poders fàctics o legals que fan que el  mon  es torna cada vegada més insostenible ecologicament i socialment.  Els qui, com jo estem indignats des de la joventut contra un mon que nega al nostre poble els drets que li pertoquen entenem perfectament el crit de Stéphane Hessel.  L’exit sorprenent del seu Manifest demostra que s’estén la consciència de què les coses no poden seguir aixi.  La conquesta dels nostres drets nacionals ha d’anar lligada a la solidaritat amb totes les lluites arreu del mon contra la financiaritzacio, la globalitzacio sense principis.   Hi han avui massa valors humans fonamentals que no son respectats ni pels poders fàctics ni pels Estats encara que es pretenguin democràtics.  El toc d’alerta d’un savi s’ha fet sentir.  Si indigneu-vos i resistiu és el que vos desitgi per l’any nou.

El concepte de minoria s’ha d’emprar amb molta cautela. Sovint se’n fa un us erroni -amb bona o mala fe – per designar una nacio sense estat. Pero és juridicament exacte, del punt de vista del dret public internacional, de designar Catalunya-Nord com a minoria nacional. Sem una minoria perquè la major part de la nostra nacio pertany a un altre estat. O millor dit, ho podem ser, si ho volem. Es oportu politicament plantejar-ho? Es una qüestio opinable. Avui la consciència nacional és aqui aclapadorament francesa desprès de prop de quatre segles de politica constant per a desanacionalitzar-nos i desprès de quatre segles de davallada nacional al Sud. Pero les coses van canviant. Fins al punt que el batlle de Perpinyà acaba de posar unes tricolores permanents a l’entrada de totes les escoles de Perpinyà, inclus a les dues de la Bressola i a la d’Arrels…Com ho van fer a Algèria quan les coses els hi anaven malament. El Jean Marc Pujol que vé d’allà se’n hauria de recordar: no és precisament un signe de força si no de feblesa.
Evidentment l’Estat francès nega l’existència de qualsevol minoria sobre el seu territori excepte als antipodes en aquells llunyans confetis de l’imperi. Pero li serà cada vegada més dificil de mantenir aquest plantejament. A les Nacions Unides, al Consell d’Europa, es denuncia un Estat que nega a les seves minories els drets que demana als altres de respectar. I ara s’hi fica l’Oncle Sam! Té por que aquesta ceguesa politica afebleixi l’estat gal i afavoreixi els djihadistes islàmics. Fins al punt que l’ambaixada americana a Paris va engegar a principis d’any una Estrategia a favor de les minories (cf. Wikileaks). Els hi hauriem de recordar que, contrariament a lo que pretenia l’antic primer ministre gal Rocard en una conversa amb un predecessor de l’actual ambaixador, l’Estat francès no ha pas aconseguit de destruir els pobles al.logens (cf Wikileaks). Doncs bé aquest panorama internacional podria permetre d’agreujar les contradiccions del particularisme francès que s’autoproclama universal per negar els drets dels al.logens.