Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l’estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l’equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d’una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d’incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l’auca, exercint l’autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l’any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d’un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08