Els joves universitaris per definició són inconformistes i qüestionen les coses. Reclamen canvis. Fa anys, molts anys, les protestes estudiantils van ser una de les peces clau a l’hora de reclamar la fi de la dictadura i el canvi democràtic. Molts d’aquells joves que aleshores corrien amb «els grisos» al darrere ocupen avui llocs de poder. Després, durant els anys de la transició, encara es van mantenir les mobilitzacions universitàries, fins que més tard les coses s’han anat normalitzant. Les universitats s’han anat despolititzant i desmobilitzant, i el debat –quan n’hi ha hagut– s’ha tornat més acadèmic. Les darreres mobilitzacions, les més recents que tots recordem, es van centrar en el pla Bolonya. Dimecres, a Girona, els estudiants es van tornar a mobilitzar, però aquest cop la seva reivindicació ha estat molt poc profunda. Avui els estudiants reclamen un aparcament. Els temps estan canviant.

Foto d

Els socialistes figuerencs no podran presumir mai de tenir exalcaldes. Aquest partit ha fet amb els seus alcaldes el mateix que feien els déus de la mitologia grega, que es menjaven els propis fills. En la història de la democràcia recent, del 1979 ençà, Figueres ha tingut dos alcaldes socialistes, Josep Maria Ametlla (1979) i Joan Armangué (1995-2007). I això sense comptar-hi Martí Palahí, que va ser alcalde accidental durant la crisi Ametlla i poc després es va passar a CiU. En cap dels dos casos anteriors la cosa no va acabar bé. Ametlla va haver de dimitir mesos després d’haver accedit al càrrec per greus discrepàncies amb l’executiva local del partit, i també va deixar la militància. Ara, Armangué, que ha estat ni més ni menys que 12 anys alcalde de Figueres, també s’ha donat de baixa del PSC. Deu ser que la tramuntana no se’ls posa bé, als socialistes?