L’única vegada que he declarat a la meva vida en una sala de vistes davant un jutge, ho he fet en castellà. Fa anys d’això, però si fos avui encara no tinc clar si ho faria igual o m’acolliria al dret a declarar en català. Perquè és clar, si el jutge es castellà i no li agrada gaire que li compliquin la vida en la seva sala, potser m’ho pensaria. Quan tens un plet, el que t’interessa és sortint-ne el més ben parat possible; quan t’hi jugues els calés i la llibertat, la llengua és el menys important. Molt probablement aquest és un dels motius principals pels quals el català ha avançat tan poc en el món judicial on l’ús del castellà continua sent majoritari. Em temo que per més campanyes de normalització lingüística que faci la Generalitat, el català continuarà sent la segona llengua als jutjats. En tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que la justícia encara funcioni amb molts tics de l’anterior règim.