No sé si és més vergonyós l’estat lamentable en què està l’N-II o que els nostres representants polítics no siguin capaços de posar-se d’acord, anar units i fer un front comú per resoldre aquest tema deixant de banda els partidismes. Per una banda, divendres van comparèixer alcaldes i regidors de CiU dels municipis afectats pel tram de l’N-II de Tordera a Fornells de la Selva, reclamant que la retallada de la despesa pública de l’Estat espanyol no afecti les obres de la carretera. I, per una altra, els parlamentaris socialistes a Madrid asseguren que fan una feina fantàstica, discreta i a l’ombra, i que han treballat de valent amb el ministre de Foment perquè s’enllesteixi la cosa. Sobre aquestes obres el que es percep és allò que se’n diu fer molta fressa i poca endreça, perquè ja em diran, si la primera pedra per millorar l’N-II la va posar el PP i la segona, el PSOE, qui posarà la darrera i definitiva i quan.

Si el territori jugués a la borsa, les comarques gironines haurien experimentat ahir una pujada espectacular. La qualitat i el valor internacional del nostre territori està a l’alça. Amb l’aprovació al Parlament del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, la demarcació concentra un total de cinc parcs naturals –sis si hi comptem el paratge natural d’interès nacional de l’Albera–. Tenint en compte que el turisme és la indústria més important del país, el nou parc representa un valor afegit a l’oferta turística existent (gastronòmica, musical, de platges, equipaments…). És cert que caldrà vigilar el desplegament, el pla d’usos i la gestió que se’n faci a partir d’ara, però el que no s’entén és com la protecció d’aquest espai natural no ha tingut la unanimitat del Parlament, ni el consens del territori. Deu ser que ha fet avortar projectes urbanístics especulatius com els que han portat el país a la ruïna?

Qui ho havia dit que ser alcalde no té riscos? Que ho preguntin a la Magda Casamitjana, que ahir va notar la fredor d’un ganivet al coll i per uns instants va pensar que podria acabar degollada. La majoria d’alcaldes, massa sovint, reben anònims i amenaces, que en molts casos no són creïbles i no se’n fa cas, però ahir a Roses es podia haver produït una desgràcia. Un altre risc dels càrrecs públics locals és que sovint es diu que tots són corruptes, quan tots sabem que sortosament els casos de corrupció no estan generalitzats. Ocupar un càrrec públic, a qualsevol nivell, comporta feina i molts problemes, i és innegable que també satisfaccions. Però és només en la política municipal on hi ha el risc de fricció, que és el que genera la proximitat, que facilita que qualsevol ciutadà et retregui qualsevol decisió, en qualsevol moment, al carrer, al bar o a la cantonada, 24 hores al dia i 365 dies a l’any.

Aprofitar l’alarma social, en un moment en què la societat és especialment sensible a causa d’un fet dramàtic, com ara l’assassinat de criatures a mans de mainada, per proposar rebaixar l’edat penal, es fer populisme. No crec que el Partit Popular fes política seriosa quan apel·lava a l’episodi de violació de nenes de 12 i 13 anys, en mans d’agressors menors de 14 anys, per exigir que s’endureixi la llei del menor i que es rebaixi la majoria de l’edat penal als 12 anys. Estic d’acord amb els advocats i els psicòlegs catalans, contraris a rebaixar l’edat penal del menor, quan aposten per la prevenció, la reeducació i la mediació penal per evitar la delinqüència. Les lleis han de ser eficaces i no reformades constantment. Potser que ens deixem d’eufemismes i no parlem tant de menors, quan en realitat ens referim a nens. Si el PP, que pretén legislar en calent, aconseguís el seu propòsit, i després delinquissin menors de 12 anys, proposarien l’edat penal als 9, o als 8 anys?