La majoria de diaris del món ha homenatjat a la periodista russa Anna Politkovskaïa, sssassinada a Moscou dissabte passat.

Tothom ha destacat el seu treball en favor dels drets humans, la llibertat de premsa i la democràcia i han denunciat que la seva desaparició respon a un crim polític. Nomès cal fer una ullada als diaris: Washington Post, Le Temps de Ginebra, The Guardian de Londres.

Anna Politkovskaïa ha estat una periodista compromesa que treballava en una revista també compromesa Novaïa Gazeta. La seva mort repugna i fa reflexionar sobre aquest tipus de periodisme cada vegada més escàs al món. Un tipus de periodisme que necessita també de mitjans de comunicació compromesos que es facin ressò d’aquests treballs de denuncia.Llàstima que l’únic compromís que avui tenen molts mitjans de comunicació són amb el poder i que els pocs treballs de denúncia que es publiquen sovint només responen a interessos polítics partidistes i/o de contrapoder.

La periodista preparava un reportatge sobre Txetxènia i la pràctica de les tortures per part de les milícies que compten amb el suport del Kremlin.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet pública una nota de repulsa per l’assassinat i ha recordat que els periodistes catalans li van otorgar l’any 2004 el Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán.

Federico Mayor Zaragoza va venir a Girona, vam parlar de molts temes, sobre immigració, aquestes són algunes de les seves idees:

La immigració il·legal es prodeuxi per gent desesperada perquè nosaltres els hem traiciotat repetidament, no hem complert mai les promeses que els hi hem fet.

Vam prometre que els ajudariem l’any 1974, que els hi donariem el 0,7%.
Però no hi han hagut ajudes importants?

Finalment els vam donar prestems, el quals es va posar en una situació de més dificultats per tornar , i a més els hem tingut explotats.

Les divisions en el Partit Socialista Francès (PSF) són una constant. Ja en les darreres eleccions presidencials el candidat socialista, Lionel Jospin, es va haver de retirar per un fracà electoral, fruït de de les divisions internes, i va deixar el camp lliure a Jacques Chirac, que va guanyar l’Elisi amb una àmplia majoria. Els socialistes van donar suport a Chirac davant de l’entrada en escena de l’utradretà Le Pen.

La divisió més profunda en el si del PSF, però, es va produir durant la campanya del referèndum per la Constitució Europea; mentre que la línia oficial del partit, amb el seu secretari general, François Holande, apostava pel sí, un ampli sector encapçalat per Laurent Fabius va fer campanya pel no.

Ara, quan semblava que s’havia superat la profunda crisi en què va entrar el PSF pel referèndum europeu, es torna a obrir una altra bretxa en contra de la candidatura de Ségolène Royal per a les pròximes eleccions presidencials, tot i que els sondejos la presenten com la millor alternativa al candidat de la dreta, Nicolas Zarkozy.

Des que, el mes de desembre passat, vaig assumir la presidència de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya m’ha mogut l’afany de complir els objectius que la nova junta ens vam marcar, i que es resumeix en una idea: la dignificació de la professió periodística. Perquè entenc que si treballem de manera digna això repercutirà en una millor informació per als ciutadans. De fet, els periodistes tenim un paper destacat en la concreció d’un dret tan important de la ciutadania com és el de rebre informació veraç, seriosa i contrastada.
Els ciutadans han d’estar ben informats sobre el que passa en els àmbits polítics, econòmics i culturals per poder exercir realment els seus drets democràtics. Cada periodista s’ha de comprometre a donar informacions certes, degudament contrastades i elaborades amb independència dels poders.

És una tasca no gens fàcil, sobretot en aquest període de crisi en el món de comunicació. Una crisi que en certa manera s’ha reflectit en el mateix procés electoral del Col·legi de Periodistes.
No és cap secret que a tot el món la venda dels diaris cau cada any en una mitjana del 2 % a causa de la competència dels diaris gratuïts, que avui ja han assolit una important quota en el mercat comunicacional. Molts diaris convencionals, en la batalla per fer front a aquesta competència, han caigut en el parany de fer promocions regalant productes que res no tenen a veure amb el món editorial, cosa que a la llarga pot incidir en el descrèdit de les capçaleres d’aquest mitjans, perquè els lectors ja no saben ben bé el que compren quan van al quiosc. A tot plegat cal afegir-hi el fenomen d’Internet, que serveix la informació més ràpidament. El resultat és que, amb la competència provenint de la xarxa, tots els sectors de la informació fora d’Internet perden audiència.

Arribat a aquest punt, reprenc la idea de la dignificació de la tasca dels periodistes perquè avui, i per molts altres motius, s’ha produït també una pèrdua de credibilitat de la premsa escrita, per la concentració de grans grups i perquè molts mitjans, a causa de pressions polítiques o econòmiques, han optat per línies editorials que s’allunyen de la imparcialitat. D’això, n’hi ha exemples a tot el món. Aquesta situació també es dóna en el món audiovisual, i així tenim la lluita de cadenes de ràdio i televisió enfrontades davant la societat per defensar interessos contraposats.

Algunes aliances massa estretes entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics, en alguns casos amb la pràctica d’un periodisme complaent, han causat un dany colossal a la credibilitat de la premsa.
És davant d’aquest panorama fruit de la globalització que els professionals de la comunicació hem de reflexionar per afrontar aquests nous reptes i, amb un treball seriós i rigorós, donar més seguretat informativa als ciutadans.

Avui més que mai entenc que el Col·legi de Periodistes ha ser una eina clau com a fòrum de debat, de reflexió, de formació permanent i representació dels periodistes per mantenir la credibilitat a la professió i als mitjans, i alhora per cercar fórmules per afrontar els nous reptes en un món tan canviant com és el de la comunicació.

És en aquesta línia que des de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya ens hem fixat uns objectius inajornables, entre els quals hi ha la idea d’impulsar la creació de comitès o consells professionals a totes les redaccions, vetllar perquè es compleixi el codi deontològic, lluitar pel reconeixement dels drets d’autor i de la propietat intel·lectual dels periodistes, organitzar a Girona seminaris i jornades en el marc d’un pla de formació professional, i cercar línies de col·laboració amb diferents institucions i entitats ciutadanes, a més d’incentivar una major presència del Col·legi a la societat gironina i especialment en tots aquells actes relacionats amb el món de la comunicació.

Publicat a nº 12 del mes d’Abril del 2006 la Revista Atípic.

El cas de corrupció, sense precedents, amb béns de més de 2.400 milions d’euros comissats, que s’ha destapat a Marbella, i que ha suposat que les màximes institucions de l’Estat hagin adoptat també una solució sense precedents en democràcia com és la dissolució de l’Ajuntament de Marbella i el nomenament d’una comissió gestora fins a les pròximes eleccions municipals, posa sobre la taula un tema tan polèmic com és el dret de la informació.

Davant tot allò que durant anys havien estat més que sospites de corrupció a la Costa del Sol, cal recordar que ja a Marbella 18 dels 27 regidors havien estat imputats en diferents processos judicials, si hagués estat possible fer un treball rigorós i independent de periodisme d’investigació, sense traves legals, molt probablement s’hauria destapat fa temps aquesta xarxa de corrupció urbanística.

Ningú entén com durant més de quinze anys alguns dels principals actors, avui imputats, de tot aquest afer de Marbella hagin pogut actuar impunement. Si bé és cert que hi ha hagut nombroses denúncies i actuacions judicials, mai s’havia arribat a estirar el fil, per descabdellar una part tan important d’aquest entramat, encara avui molt embolicat, ni tampoc sabem si finalment s’arribarà ben bé al fons de tot. Probablement no. En un món tan globalitzat en el qual les informacions cada dia són més mediatitzades i controlades, el periodisme d’investigació no està de moda. Aquest treball periodístic de fer el seguiment minuciós sobre les propietats d’alguns polítics locals i les possibles transaccions immobiliàries, a banda de la lògica reticència dels aparells administratius, que sovint controlen els mateixos investigats, té altres dificultats afegides.

El fet és que en un afer de corrupció urbanística, com és el cas de Marbella, el sistema de llibertats grinyola, o dit d’una altra manera, hi ha una clara col·lisió entre el que és el dret constitucional a la informació, que empara el periodista per tal que pugui obtenir i posteriorment transmetre a l’opinió pública una informació veraç i d’interès per a la comunitat i l’opacitat del registre de la propietat. Si bé la consulta al registre de la propietat es regeix pel principi de la publicitat, no ens enganyem, perquè aquest principi de publicitat col·lideix amb el dret dels periodistes a obtenir una informació veraç i a la crítica política perquè el registre, i així ho han determinat els tribunals, no és l’òrgan adequat per servir aquest drets. La llei hipotecària deixa molt clar que la publicitat del registre de la propietat exigeix un interès legítim d’aquells que hi pretenen accedir. El problema rau a interpretar què s’entén per l’interès legítim. Pels professional de la informació és l’interès d’esbrinar en quines mans han anat a parar certes propietats per tal que les activitats econòmiques dels càrrecs públics siguin transparents. Però el registre de la propietat no entén de polítics corruptes, ni de testaferros, ni de trames de corrupció, ni de blanqueig de diners, tret que no rebin un manament judicial. Si ens endinsem en el món del dret veurem que per als registradors només es presumeix que tenen interès legítim i estan acreditats per accedir al registre les persones o entitats que desenvolupen una activitat professional o empresarial relacionada amb el tràfic jurídic de béns immobles, com entitats financeres, advocats, procuradors, graduats socials, auditors de comptes, gestors administratius, agents de la propietat immobiliària i altres professionals que ocupin activitats similars, a banda de les entitats i organismes públics i els detectius, sempre que expressin la causa de la consulta i aquesta estigui d’acord amb la finalitat del registre. L’argument és que el registre de la propietat està al servei de la seguretat en el transit jurídic d’immobles i per qualsevol altra circumstància que no sigui aquesta s’imposa el dret a la intimitat dels titulars registrats sobre el dret a la publicitat, malgrat que aquests titulars puguin ser delinqüents. Podem debatre sobre els límits de la legitimitat del dret a la informació i el dret a preservar la intimitat de determinades dades. Però quan en una ciutat hi ha més de 30.000 apartaments il·legals, es construeix en sòl públic i en zones verdes i les actuacions urbanístiques responen a una política de tràfic d’influències, potser cal replantejar-se aquesta opacitat que en determinades administracions no fa res més que protegir la corrupció.

Publicat com a tribuna d’opinió a totes les edicions del diari El Punt el dimarts 18 d’abril 2006

L’acte de processament del sumari sobre els atemptats de l’11-M fet públic pel jutge de l’Audiencia Nacional Juan del Olmo ha posat de manifest coses que ja sabiem:

1. que el suport de l’Estat espanyol a la guerra de l’Iraq i la política de seguiment de l’anterior govern envers els EUA van influir els autors dels atemptats,
2. descarta totalment qualsevol implicació d’ETA en la trama
3. i recorda que el CNI i la Guàrdia Civil havien informat el govern d’Aznar del perill d’un atemptat per part de grups islamistes.

Malgrat l’informe judicial el PP s’entesta en la teroria de la conspiració i dubta de la investigació, tot per no haver de reconèixer la falta de previsió i les mentides i mitges veritats que van dir entorn dels atemptats des del mateix dia 11-M.

El PSOE tampoc no ha encertat en la seva anàlisi en donar per tancada la investigació.

Uns i els altres hauran d’esperar el judici i deixar de polititzar unes conclusions judicials que hem de suposar que són merament tècniques.

Jacques Chirac, finalment va decidir retirar la llei del primer contracte jove de treball, una decisió que va anunciar el gran defensor d’aquesta llei, Dominique de Villepin.

El govern conservador va reconèixer que la retirada d’aquesta mesura per la qual havien apostat ha estat una derrota.

Pels sindicats, pels estudiants, per l’oposició d’esquerres i per la majoria de l’opinió pública francesa ha estat una victòria que s’ha aconseguit després de dos mesos i mig de vagues i d’unes mobilitzacions que només tenen com a precedent les protestes que el 1995 van obligar el conservador Alain Juppé a retirar la seva reforma de les pensions.

D’aquesta crisi el govern conservador francès en surt molt tocat, just quan Jacques Chirac passa un dels moments més delicats del seu mandat i un any abans de les eleccions presidencials, en què Dominique de Villepin i Nicolas Sarkozy competeixen per substituir-lo. Només dos dels tres han estat els grans perdedors de la crisi dels contractes per a joves, una crisi que se suma al desgast que els va ocasionar la revolta social de la tardor als barris de les grans ciutats. Sarkozy n’espera treure un bon rèdit polític.

Ni Sarkozy i ni De Villepin, enfrontats per les presidencials, estan en el seu millor moment polític. A favor seu només hi tenen la profunda divisió que hi ha en les files socialistes des del referèndum de la Constitució Europea.

Itàlia s’enfronta a una situació molt complicada després d’unes eleccions amb uns resultats massa ajustats, només 25.224 vots separen la Unió de la Casa de les Llibertats en el Congrés.

Hores després que Prodi anunciés als italians la seva victòria, Berlusconi es negava a reconèixer-la, i demanava un recompte de vots.

Un polític sensen partit
Prodi, un líder polític sense partit, haurà d’agafar la regnes d’un país amb una situació econòmica molt complicada, per la qual cosa necessitarà la cohesió de l’amalgama de partits, fins a setze, que formen la coalició que lidera.

La poca diferència de vots, també en el Senat, posen Prodi en una situació difícil perquè es podria trobar que les lleis li siguin vetades a la cambra alta. Romano Prodi, que ja va caure del govern el 1998 quan Bertinotti li va retirar el suport, ara a més de la cohesió de la Unió haurà de tenir en compte que es trobarà al davant una oposició molt forta i un Berlusconi que ja ha demostrat que té un mal perdre, i que si no es retira de la política, per les seves maneres de fer, pot posar moltes dificultats al nou govern i intentar provocar unes eleccions anticipades.

Més que una ferida en el terriotori

L’impacte de les obres de TGV és absolutament agressiu. Passejar per determinats paratges de l’Alt Empordà, on fins ara era un plaer perquè gaudies del medi natural, avui fa mal.

No fa gaires dies un conegut expert en temes mediambientals es mostrava satisfet perquè, segons el projecte d’impacte ambiental de l’obra, s’ha aconseguit que, en la construcció dels talussos pel pas del TGV, s’hagin deixat força corredors ecològics, que no són res més que túnels o passatges que s’han fet a la part inferior dels talussos, amb la idea que la fauna de la zona pugui circular lliurement en el que fins ara havia estat el seu hàbitat natural. És curiós com aquest tècnic, que en altre temps havia estat un ecologista combatiu, avui ha assumit la realitat de les obres del TGV, tot i reconèixer el dany irreparable que causa en el territori, un dany que va molt més enllà d’una brutal ferida en el paisatge.

A Pont de Molins, vaig assistir fa unes quantes setmanes a una caminada popular resseguint els paratges que aquests dies ja estan trinxant les màquines. Se’t posava la pell de gallina només de veure com es transformen aquests espais i com un immens talús pot dividir els dos veïnats d’aquest poble de l’Alt Empordà. De tot plegat, més que la resignació del vell ecologista reconvertit, el que m’ha sorprès més ha estat la complaença de l’alcalde de Pont de Molins amb aquesta obra faraònica que dividirà irremeiablement el seu poble, i encara entenc menys que aquesta primera autoritat municipal pretengui fer callar les veus que critiquen aquesta aberració en el traçat del TGV. Les protestes que tant molesten l’alcalde de moment han aconseguit aturar la construcció del talús de més 600 metres, a l’espera que un estudi independent demostri si és possible una altra alternativa menys agressiva.

No deixa de ser curiós que els ciutadans que paguen els seus impostos, i que esperen que l’administració faci bé la seva feina, hagin d’encarregar estudis independents perquè no es refien dels oficials. Perquè l’associació de municipis creada en contra de la construcció de la línia de molt alta tensió de 400kV o interconnexió elèctrica Bescanó-Baixàs, també va encarregar el seu estudi «independent» sobre la conveniència del traçat d’aquesta línia que acabarà de trinxar la part de l’Alt Empordà que no hagi fet malbé el TGV. De fet, diuen que l’estudi sobre la MAT sortia massa independent i que potser qüestionava en excés la necessitat d’una línia elèctrica que finalment podria ser més que prescindible. Res, que l’empresa «independent» sembla que no ho era tant i ha deixat l’estudi a mig fer. Veus malintencionades comenten que ha estat perquè havia rebut pressions per no continuar els seus treballs. Vés a saber!

Aquesta crònica ha estat publicada a l’edició de Girona del 17/3/2006 del diari El Punt

També es publica a la web http://www.pontdemolins.com/

Foto de

La negativa del president del Tribunal Suprem i del Consell del Poder Judicial (CGPJ), Francisco José Hernando, a comparèixer davant la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats és un acte de deslleialtat institucional. Tots els representants dels poders públics de l’Estat tenen l’obligació de respondre de les seves actuacions davant dels ciutadans i de la màxima institució de representació dels ciutadans d’un país que és el Parlament.

Dir, com va fer Francisco Hernando, que no anava al Parlament per mantenir la independència judicial és una excusa de mal pagador i i un menysvalorament dels representants escollits democràticament pels ciutadans. Aquesta negativa té a més una important càrrega política que coincideix amb la línia de confrontació institucional abonada pel PP. La doctrina de separació de poders a què apel·la Hernando, en democràcia, no vol dir que el poder judicial vagi a la seva.

L’esperit de Montesquieu no era aquest i un jurista com Hernando, ho sap prou bé. A més que cal esperar d’un jurista que apel·la a la independència però que ha fet informes demolidors, sense que ningu els hi demanés, en contra de diferents actuacions del govern.