La mentida, la insidia i els atacs constants contra Catalunya des determinats sectors de l’extrema dreta espanyola, tenen un nom: Partit Popular.

Un partit que és defineix de govern a l’Estat espanyol, no pot tenir com a estratègia l’atac constant d’una part del territori que pretén governar, perquè aleshores estarà avocat al fracàs més absolut. El debat sobre l’Estatut ha despertat en el sí del PP els seus instint més baixos.

L’estretègia de la confrontació constant, l’intent de fer bullir la sang als catalans i enfrontar als territoris també té un nom; és l’estratègia del «guerracivilisme».
Qui millor ha definit aquesta estratègia del PP ha estat el New York Times que en el seu editorial d’avui “Troglodites a l’exèrcit espanyol” defineix d’una manera molt clara la situació.

Des de la distància el diari americà exigeix al PP que accepti d’una vegada per totes la derrota electoral que va paritr el 14-M de fa dos anys i que no excusi les actituts colpistes d’un sector de l’exèrcit espanyol en contra de la democràcia.

La situació creada en el Col·legi de Periodistes de Catalunya a partir de la renúncia de Sebastià Serrano com a degà de Catalunya i els enfrontaments en el si de la demarcació de Barcelona ha obert un interessant debat a les demarcacions terrirorials del Col·legi.

Des de la demarcació de Girona s’han pronunciat tal com recull Intra-ACN:

El Col·legi de Periodistes de Girona proposa que el nou degà sigui elegit per tots els
col·legiats

El Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona creu que l’única fórmula viable per elegir el nou degà, després de la dimissió de Sebastià Serrano, és tornar a fer unes eleccions en què votin tots els col·legiats de Catalunya. En un comunicat emès als seus col·legiats, el Col·legi gironí assegura que després de la dimissió de Serrano, les Juntes de demarcació es troben ‘incapacitades’ per actuar en els seus àmbits territorials’ i que la seva representativitat ha quedat ‘incomprensiblement’ disminuïda.

El Col·legi de Periodistes de Girona denuncia avui en un comunicat que des de la dimissió de Sebastià Serrano, les Juntes de demarcació es troben en una ‘inaudita situació d’impasse, incapacitades per actuar en els nostres àmbits territorials respectius. La nostra representativitat ha quedat incomprensiblement disminuïda. En cap moment la crisi generada ha pensat en les repercussions que podia tenir en la resta de demarcacions’.

El col·legi considera injust que ‘una crisi que té el seu epicentre a Barcelona’ afecti tots els col·legiats de Catalunya. Per aquest motiu consideren que s’han de posicionar des de les demarcacions i ‘aconseguir que la figura del degà quedi legitimada com ho havia estat fins ara’.
Des del Col·legi de Girona proposen com l’única fórmula viable per elegir un nou degà, obrir unes eleccions ‘únicament i exclusivament al deganat, en què el degà surti escollit democràticament per tots els col·legiats de Catalunya’. En aquest sentit el Col·legi tampoc descarta la possibilitat que un representant de les demarcacions no afectades pel conflicte adopti un paper arbitral i assumeixi en funcions el càrrec de degà.

Els membres del Col·legi gironí demanen que el problema se solucioni de la manera més ràpida, independent i democràtica possible, i sol·licita una revisió dels estatuts per evitar situacions com l’actual.

Els d’Ikea «es fan els suecs» amb els gironins

Qui més qui menys coneix Ikea i qui no, segur que té un parent o un amic que hi ha passat. És el típic lloc on moltes parelles joves i molts estudiants hi han moblat el pis. Et venen els mobles bé de preu, empaquetats i en peces, que després quan arribes a casa, si ets prou manyós, has de muntar, i si no te’n surts, sempre pots recórrer a un amic d’aquests que es deleixen pel bricolatge. Si tu ets un negat en aquesta matèria i en el teu cercle d’amistats no hi ha cap manetes, l’empresa sueca diu que també t’ofereix un servei de muntatge, això sí, pagant un preu pel desplaçament del muntador i una tarifa que està relacionada amb el preu del moble que has comprat. En els catàlegs, els tríptics, la publicitat i el contingut de la seva plana web, tot són facilitats, però quan han cobrat i sorgeix el problema, és quan es fan els suecs. Almenys això és el que li va pasar a una amiga meva.

Fer-ser el suec potser no és una frase normativa, però tothom entén el seu significat, que seria fer el despistat o no voler assumir les responsabilitats. Això és el que fan els de la multinacional sueca instal·lada a casa nostra.

La meva amiga va compar un armari i un llit a la botiga d’Ikea de Badalona, es va espantar a l’hora de muntar-los, va trucar a la botiga perquè li anessin a instal·lar, i la resposta va ser que la petició s’ha de fer personalment. La noia agafa el cotxe i cap a Badalona, un cop allà li diuen que no li poden aplicar la tarifa de muntatge prevista per als clients que viuen com a màxim a 100 quilòmetres perquè Girona és més lluny, i que li faran un pressupost, que evidentment suposa una clatellada. La clienta no hi està d’acord i protesta perquè els d’Ikea neguen un fet objectiu: la distància entre Montigalà i Girona, que és a menys de 100 quilòmetres. El que és definitiu, però, és l’argument de l’empleat: «Miri, passa que nosaltres comptem la distància des de la plaça d’Espanya de Barcelona.» Un argument fantàstic per evitar atendre amb la tarifa normal de muntatge els clients de Girona. La meva amiga fa la queixa pertinent a l’oficina d’atenció al client, on hi ha una altra empleada morruda, i torna cap a Girona. A banda del viatget, la dona va perdre tota la tarda.

Un cop a Girona agafa el PC, entra a la web ikea.com, busca la botiga de Badalona, clica en l’aplicació «com arribar a la botiga», i escriu: 17005 i Girona. A la pantalla hi apareix un mapa de Catalunya amb la ruta per anar des de Girona fins al passeig d’Olof Palme de Badalona amb la informació següent: «Distància total: 92,7 km.»

Publicat a l’edició de Girona del2 de desembre del 2005 del diari El Punt / Foto Gerard Ariño

Tant sols hagués reunit en un mateix fòrum als líders àrabs i als europeus, la cimera Euromediterrània hauria estat un éxit.

La realitat però, és que s’ha de parlar d’un autèntic fracàs.
Rodríguez Zapatero, a la desesperada, volia un acord per salvar una cimera que no ha aportat res de nou. Es tracta d’un nou fracàs que ha recollit la presidència britànica de la UE.

En la trobada va brillar per la seva absència el món àrab i els màxims representants d’Algèria, Egipte, Israel. Marroc, Tunissia i Jordània.

Els del nord clamaven per aconseguir més seguretat, els del sud per obtenir més ajuts al seu desenvolupament. Interessos contraposats i pocs punts d’encontre.

La foto és de Juanma Ramos, fotograf del diari El Punt

El dret d’excepció com a resposta a una situació de crisi

El govern francès en prorrogar fins a tres mesos el que s’ha anomenat estat d’emergència (état d’urgence) aplica el dret d’excepció, que surgeix com una resposta a una situació de crisi, és a dir quan la situació de l’Estat està en perill sense que les institucions polítiques hi hagin pogut fer front amb els instruments ordinaris que el dret els proporciona. En aquest sentit, la característica bàsica d’una situació de crisi és que la capacitat normativa de la Constitució es veu superada per la força dels fets. És en una situació de disturbis com els que s’han produït aquests dies a França que els governs, si no tenen una resposta jurídica institucionalitzada, han de respondre amb un conjunt de normes jurídiques singulars que constitueixen el dret d’excepció, que no pot ni ha de suposar una ruptura de l’estat de dret. A l’Estat espanyol el dret d’excepció està regulat per la llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge, que va ser tramitada molt ràpidament després del fracàs del cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

Publicat al diari El Punt el 15/11/2005

NOTÍCIES RELACIONADES
>El govern francès acorda prolongar tres mesos més l’actual estat d’emergència

Una passejada per les Gavarres

El senderisme és una pràctica força habitual a casa nostra, qui més qui menys, aprofita algun cap de setmana al mes per quedar amb els amics per anar a caminar. Hi ha a qui li agrada grimpar i fer excursions una mica fortes, d’altres opten per fer passejades més tranquil·les. No es tracta d’anar repetint sempre les mateixes caminades, si no d’anar descobrint nous paisatges, indrets que sovint tenim al costat de casa i que mai se’ns ha ocorregut d’explorar prou a fons. Aquesta afició, la de caminar i alhora gaudir del paisatge, per sort en augment, ha incentivat alguns editors locals, com ara Genard Fèlix, responsable de Brau Edicions de Figueres, a tirar endavant col·leccions de guies d’itineraris. Brau va publicar primer una guia d’itineraris dels Aiguamolls que van confeccionar Ponç Feliu i Antoi Lloret, ara l’encàrrec ha estat més ambiciós, una guia d’itineraris per les Gavarres.

Les Gavarres, espai natural (Brau Edicions), té tot un equip al darrere: Dani Sabater (ambientòleg), Xavier Viñas (biòleg), Xavier Cortadellas (professor i periodista), Enric Bisbe (biòleg i naturalista), Jaume Abel (treballador de bosc) i Ponç Feliu (biòleg i ambientòleg), amb dibuixos de Toni Lloret i la col·laboració d’Elvis Martí. Tots plegats han fet un treball de camp molt elaborat cada un d’ells ha fet personalment els itineraris, que després han estat resseguits pels seus companys, d’aquesta manera han pogut detectar possibles errors o indicacions confoses.

La intenció és donar a conèixer un espai i divulgar-lo amb el màxim rigor, no és un llibre de senderisme, l’obra va més enllà perquè no es queda només amb el paisatge, va més enllà, toca diferents camps. Aquesta guia que acaba de sortir al mercat, ens parla de les Gavarres com un territori, no homogeni, sinó amb una important diversitat de microambients. Parla de la seva gent, de la seva història, del patrimoni, de la fauna, la flora i aprofundeix sobre la riquesa de la zona. Aquest llibre és més que una guia convencional perquè els autors no ens donen només les dades per arribar a un indret determinat, sinó que també opinen i es mullen sobre diferents aspectes de les Gavarres, com pot ser l’efecte i la pressió que exerceix el creixement econòmic sobre aquest territori. A més, conté també un conjunt de mapes amb els diferents itineraris i les rutes que es poden fer, a peu, amb bicicleta o en alguns casos fins i tot explica els llocs on es pot arribar amb el cotxe. Amb o sense guia, però, val la pena passejar per Romanyà de la Selva fins al puig d’Arquers, anar de Calonge al puig Cargol…

Crònica publicada a l’edició de Girona del diari El Punt, l’11/11/2005

Tants caps tants barrets

Cada vegada es fa més díficil que els dirigents de la UE es posin d’acord, i no per falta de diàleg, ni de negociacions, ni de ganes. El problema és que cada vegada hi ha més socis en aquest club selecte, i ara ja amb vint-i-cinc, són massa les sensibilitats i els interessos que s’han de confrontar en cada reunió.

Ahir es debatia el model social de l’Europa dels Vint-i-cinc, una Europa que suposadament ha de fer una política comuna. Un objectiu gens fàcil si tenim en compte que sobre la taula de negociacions del castell d’Enric VIII, hi havia quatre models socials diferents i ningú vol que es decapiti la seva idea.Hi ha un model nòrdic, el de l’estat del benestar i amb un alt nivell de protecció social, impostos alts i incentius importants per recerca d’ocupació; un model saxó amb una protecció social pública molt més limitada i un mercat laboral poc intervingut; un model continental, amb un sistema públic de seguretat social universal, i un model mediterrani, amb una elevada seguretat de l’ocupació, amb subsidis d’atur i una despesa social concentrada en les pensions.

Malgrat algunes coincidències entre els diferents sistemes a la UE no hi gaires coincidències en quina part del PIB destina cada govern a la protecció social. En aquest context, es veu difícil cap acord de convergència sobre polítiques socials.

Publicat a totes les edicions del diari El Punt 28/10/2005

Un vaixell a la deriva

Brussel·les, des de fa dies, es veuen moltes cares llargues. La situació de punt mort que es viu en les institucions europees, la manca d’un lideratge clar i les desavinences entre els principals socis sobre si la UE ha de jugar un paper només econòmic o més polític, no ha ajudat gens una institució que mai no ha sabut connectar amb els ciutadans europeus i que ja va sortir tocada pel rebuig de França i Holanda a la Constitució Europea. Per acabar-ho d’adobar, la buidor de la presidència britànica, que no ha fet gairebé res des que va agafar les regnes de la UE el juliol passat, poc ha ajudat a resoldre la situació. L’actitud del govern britànic que, per altra banda, tampoc mai ha desbordat europeisme, ha acabat de desencisar ja no els ciutadans sinó els funcionaris (euroburòcrates) i fins i tot els mateixos europarlamentaris, que no amaguen el seu descontentament i preocupació, en les seves converses amb els periodistes a la seu de la Comissió o als passadissos del Parlament Europeu. El corresponsal de Libérations a Brussel·les Jean Quatremer escenificava la situació reproduint la ironia de l’eurodiputat conservador austríac, Othmar Karas, quan va dir: «Avís de recerca: hem perdut la presidència del Consell, des que és exercida pel premier britànic, Tony Blair, sembla que ningú no l’ha vist, ni sentit des de l’estiu. Tota informació sobre el lloc on és i les seves activitats serà rebuda amb alegria pels ciutadans europeus.» Les crítiques per l’absentisme de Blair provenen fins i tot dels escons dels parlamentaris britànics i dels mateixos socialistes. Després de quatre mesos avui es podria tornar a reproduir un altre enfrontament entre Blair i Chirac, aquest darrer la vigília de la cimera va publicar un article en 26 diaris europeus en què deixa clar que no acceptarà de cap manera que Europa només sigui una zona de lliure canvi. Caldrà veure què respon el premier britànic..