3.000 quilòmetres de Ceuta a Ceuta

Un refugiat polític explica com va viure i compartir durant mesos la misèria i l’horror amb centenars d’immigrants que volen entrar a Europa

Un ciutadà congolès condemnat a mort per qüestions polítiques i que va travessar la tanca de Ceuta camí de la llibertat l’octubre del 2003, ha tornat al Marroc al bosc Finidec, a prop de la tanca fronterera de Ceuta, en un moment en què aquest punt, juntament amb Melilla, s’ha posat tristament d’actualitat. Per aquest home que ara ha viatjat un altre cop a Finidec acompanyat per dos membres de l’associació Akan, de suport i acollida a immigrants, ha estat com tornar a l’infern. En aquest bosc, on avui es refugien centenars d’immigrants de diferents nacionalitats, hi va passar sis mesos. Dos anys després de la seva estada a Finidec, encara hi ha trobat coneguts que no defalleixen en els seus repetits intents de travessar la tanca per entrar a l’Estat espanyol.

De la Universitat a la cuina
Nascut a la República Democràtica del Congo fa 43 anys, casat i amb un fill, professor universitari d’economia política a la Universitat de Kinshasa, actualment viu a Girona amb el suport de l’ONG Akan i fa feines esporàdiques com a mosso de magatzem o ajudant de cuina, en unes condicions laborals absolutament lamentables. Es fa dir Lubaka Konde, un nom fictici, perquè per qüestions de seguretat no vol revelar la seva identitat real, tem que la seva família que viu al Congo en pateixi les conseqüències. Cada vegada que s’ha volgut posar en contacte amb la seva família, els seus han tingut problemes. L’última vegada que els va telefonar, la policia va detenir dos dels seus germans i van assaltar el seu domicili familiar.

Condemnat pel fet d’ensenyar
Lubaka Konde, condemnat a mort només perquè al règim del Congo no li agradava el to de les seves classes a la Universitat de Kinshasa, va escapar miraculosament d’una execució horrorosa. Segons explica, a la República Democràtica del Congo alguns reus de mort són llançats directament al riu just on hi ha una catarata, lligats de mans i peus dins d’un sac. En el seu cas, quan va veure com llançaven els seus companys, Lubaka va cridar en la seva llengua materna, cosa que li va salvar la vida perquè un dels policies que dirigia les execucions va reconèixer aquella llengua i va descobrir que coneixia la seva família, es va compadir d’ell i el va deixar que travessés el riu Congo i fugís cap al Gabon.

Després d’escapar de la condemna de mort, Lubaka va patir una altra condemna vivint tot un periple de dificultats i horrors, fins que l’octubre del 2003 va poder trepitjar Ceuta. La seva primera parada va ser al Gabon, on va poder treballar de mestre de primària, però també en va haver de fugir en veure que es podia complicar la seva situació. Un cop va poder fer alguns estalvis i treballar en diferents llocs de la zona, va aconseguir documentació falsa i va agafar un vol fins a Casablanca. Al Marroc, les autoritat alauites van descobrir que els papers de Lubaka no eren correctes i el van fer fora del país, no li van donar menjar, ni aigua, i el van enviar a la frontera d’Algèria, en un punt on les autoritats algerianes el van detenir juntament amb altres sense papers, i els van traslladar en camions militars, en un llarg viatge de més de 1.500 quilòmetres, fins a una zona desèrtica prop d’In-Salah. Durant el viatge, les autoritats algerianes només els van donar pa i llet. Un cop a In-Salah, Lubaka va veure que allò era «un desert, un lloc infernal, amb una calor insuportable, no hi ha cases, no hi ha res. Només som gent abandonada, homes, nens, dones, malalts…». Lubaka només va aguantar tres setmanes i va fugir a peu cap a Tamanrasset; d’allà va enfilar el camí, a peu, cap al Marroc; va passar més d’un mes caminant, no tenia menjar ni aigua, i hi havia dies que el seu únic aliment eren els seus propis orins; és un llarg camí ple de misèria i mort. Explica Lubaka: «Era horrorós, en aquell camí desèrtic, cada deu quilòmetres hi trobaves esquelets de gent morta.» Finalment va arribar a Uxda, a la frontera entre Algèria i el Marroc, «fet pols i amb els peus inflats i llagats». En aquesta zona fronterera hi va passar tres mesos amagat, vivint del que podia, alimentant-se de coses podrides, «no vulgueu saber què es pot arribar a menjar en situacions extremes».

Finalment va poder marxar d’Uxda (Oujda), però abans d’arribar a Finidec, encara va haver de caminar uns quants centenars de quilòmetres, «sempre de nit, amagat i vivint de tot el que pots arreplegar pel camí».

Sis mesos vivint al bosc
A Finidec, Lubaka es va refugiar al bosc, on hi havia centenars de persones en la seva mateixa situació. Misèria absoluta. Però els immigrants allà, al bosc i a la muntanya, hi vivien amagats, en grups i clans organitzats, segons les nacionalitats. Al bosc de Finidec, on avui encara s’amunteguen centenars d’immigrants que esperen poder saltar la tanca, Lubaka hi va passar sis mesos. Sis mesos de misèria absoluta, dormint al bosc i amagant-se cada dia de les persecucions policials. Allà hi dominen alguns grups, els majoritaris, com ara els malians, i també alguns sectors mafiosos hi fan diners; cobren 600 euros per fer-te passar fins a la tanca i 800 si et vols jugar la vida per mar en un bot. Només la Creu Roja i les organitzacions humanitàries ajuden la gent que viu al bosc, amb aliments i medecines. Després de sis mesos de viure i dormir sota els matolls, Lubaka, escapant de la policia i de les màfies, va aconseguir travessar per un forat fet a la tanca de Ceuta, allà va passar tres dies amagat, sense menjar ni beure. A Ceuta es va posar a disposició de les autoritats, i fins al cap de cinc mesos no va aconseguir un permís per entrar a l’Estat espanyol; després va venir a Catalunya i va fer finalment cap a Girona com a immigrant i no com a refugiat polític tal com ell havia sol·licitat.

Reportatge publicat al diari El Punt el diumenge 9/10/2005

Wife Wanted

Hi ha gent que fan el que calgui per trobar parella.

Un ciutadà dels Estats Units Dean Morrow es veu que està tant desesperat que ha llogat una tanca publicitària prop de Los Angeles, en la qual es ven ell com a producte i convida a les possibles candidates a contartar amb ell en el seu web WIFE WANTED

L’home de 44 anys no es un mal partit. Divorciat, sense fill, és dedica als negocis i les coses no li van malament ja que es pot gastar els diners amb tanques publicitàries per trobar una dona.

A la caçera dels subsaharians

Els territoris administrats per l’Estat espanyol al continent africà (Ceuta i Melilla) s’han convertit, en un punt de conflicte pels intents repetits dels immigrants de saltar les tanques frontereres al preu que sigui, vessant sang si cal i alguns deixant-hi la vida en l’intent.

La premsa internacional ha recollit aquests lamentables fets i la incapacitat del govern espanyol per resoldre la crisique ha demanat a la UE que li tregui les castanyes del foc.

Angel Moratinos ministre espanyol d’Afers Estrangers mentre es succceixen aquests fets parla de l’Aliança de Civilitzacions, en relació a l’acord de Turquia amb la Unió Europea.

Des de l’editorial del Cameroon Tribune s’acusa als guardies fronteres de disparar trets impunement sobre els immigrants, com si estiguessin caçant conills o perdius.

Les Salines s’ha quedat sense hostalers

la crònica NARCÍS GENÍS /Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el dia 30/9/2005

El santuari i la zona de les Salines, a l’Alt Empordà, entre la Vajol i Maçanet de Cabrenys, és un espai idoni per fer-hi passejades i un lloc amb un paisatge ple de castanyers on podem trobar una font amb abundant aigua fresca, una cosa molt apreciada en aquests moments de sequera. Arribar a les Salines des de la Vajol o Maçanet de Cabrenys no és cap gran caminada, però sí que és una bona passejada durant la qual es pot gaudir de diversos llocs de gran interès paisatgístic, com ara el coll de Lli i el castell de Cabrera. Si es vol partir des de la Vajol, cal saber que s’hi arriba des d’Agullana, on s’agafa la carretera que va cap a la Vajol per desviar-se després en direcció a la nova carretera del coll de Manrella, on hi ha un monument dedicat al president Lluís Companys. És en aquest tram de carretera on, a uns cinquanta metres del restaurant Can Comaulis, trobem el camí que ens portarà fins al santuari de les Salines, on encara hi ha un refugi del Centre Excursionista Empordanès i des d’on es poden fer diverses excursions.Fins al maig passat, els excursionistes i la gent que pujaven a aquesta zona, que té unes vistes meravelloses cap al Vallespir i el Rosselló per una banda i cap a l’Empordà per l’altra, podien arribar-hi i gaudir de les atencions de la família Cruset, que durant anys es va fer càrrec d’una mena d’hostal annex al santuari. Els hostalers obrien tots els caps de setmana i durant els períodes de vacances. Durant la seva estada van fer importants millores a les edificacions, els accessos i a tot l’espai que hi ha entorn del santuari. Era agradable i, després d’una caminadeta, s’agraïa poder trobar la taula parada i gaudir de l’arròs o el ranxo que havien preparat per aquell dia. Aleshores, a les Salines, hi havia vida, era un lloc acollidor per fer-hi cap qualsevol cap de setmana. Ara està tancat i, en poques setmanes, ja ha estat víctima de l’atac inevitable dels brètols de torn que no tenen escrúpols.El santuari és un de tants que administra el bisbat. Segons es recull en diverses publicacions, a les comarques gironines, hi ha almenys vuitanta santuaris, ermites i capelles marianes que depenen del bisbat. El de les Salines és un santuari que depenia del rector de Maçanet de Cabrenys. Ell va llogar l’hostal als Cruset, que alhora exercien de vigilants i cuidadors. La cosa és que, després d’uns quants canvis a la rectoria de Maçanet, el bisbat de Girona s’ha desentès dels acords previs i, amb el vistiplau de l’Ajuntament de Maçanet, ha tancat el santuari i l’hostal. Una molt mala pensada que ha deixat amb un pam de nas més d’un excursionista, d’una colla i d’un grup.

Els savis consells d’una bibliotecària

la crònicaNARCÍS GENÍS

Fins que la Caixa de Pensions no va tancar tota la seva xarxa de biblioteques escampades per tot el territori, aquests locals i els seus annexos van servir durant anys com a centres de cultura que suplien la deficiència en equipaments culturals que tenia el país, sobretot a mitjan anys setanta i principis dels vuitanta. En aquella època la biblioteca de «la Caixa» del carrer Pi i Margall de Figueres va ser un exemple clar d’aquesta situació. Les xerrades, conferències, debats polítics, presentacions de llibres i jornades literàries que s’hi feien són només alguns dels exemples de l’activitat inusual que registrava aquesta biblioteca. Més interessant, però, era la intensa activitat que hi havia, portes endins, ja fora de l’horari al públic. No és que s’hi fes cap activitat clandestina, tot i que en més d’una ocasió els agents de la brigada politicosocial de la comissaria de policia de Figueres ho havien sospitat. Es tractava senzillament de converses privades que mantenia la bibliotecària amb personatges de la vida cultural i política.

Maria Rosa Ymbert trencava tots els estereotips de les bibliotecàries, i en un cert moment va aconseguir que la biblioteca del carrer Pi i Margall de Figueres fos el centre embrionari de moltes mobilitzacions ciutadanes. Converses i acords polítics que van canviar la vida de la ciutat es van gestar en aquella biblioteca. Maria Rosa Ymbert era com una mena de pol d’atracció sobre el qual confluïa gent procedent de diferents tendències polítiques. Determinades decisions que després marcarien el futur de la ciutat es consultaven a la Maria Rosa. Era com una mena de consellera que donava opinions, amb prudència i saviesa, que després d’una manera o altra influïen en els seus, sovint il·lustres, interlocutors.

Per aquella biblioteca, amb l’excusa de consultar un llibre o revisar l’hemeroteca, hi acabava passant tothom: l’exalcalde Eduard Puig Vayreda (CiU) era un dels habituals, com també ho va ser Martí Palahí, actual assessor del subdelegat del govern espanyol a Girona, Francesc Francisco, i aleshores una de les joves promeses del PSC; també hi passava l’actual alcalde de Figueres, Joan Armangué (PSC), però encara era més habitual l’home de confiança de l’alcalde, en Joan Francesc Burgas, així com una llarga llista de figuerencs que d’alguna manera han ajudat a construir la història de la ciutat, una història que avui no es pot explicar sense recordar la tasca d’una bibliotecària que ha estat regidora de Cultura, Educació i Acció Cívica, membre d’Òmnium Cultural i de Joventuts Musicals, entre moltes i moltes altres coses.

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 23 de setembre del 2005 .
L’autor de la foto és de Robert Carmona

Els amics dels meus amics

La dita ens diu que els amics dels meus amics són amics meus. Sobre aquesta base s’ha creat a la xarxa un nou fòrum per convidar als nostres amics i a les seves amistats a participar en un cercle de coneixença, que en xarxa pot arribar fins a l’infinit.

Aquesta eina que funciona des del 2003 és un invent americà, i ens permet acumular un llistat de gent i contactes. També ens dóna la possibilitat dins la nostra xarxa de fer-hi petits anuncis.

La inscripció es gratuïta, en diferents llengües, només cal entrar a lloc FriendSet i si ho preferiu només en francés Netfriends

Un gat vell de la política

Gerhard Schroeder

Gerhard Schroeder amb 61 anys, nascut a la ciutat alemanya de Mossenberg, és llicenciat en dret per la Universitat de Gotinga, encara que la seva professió des de fa anys és la política. És un lluitador nat, un gat vell en la política amb un estil propi que li ha funcionat bé fins ara. Només cal recordar la victòria que va obtenir en les eleccions del 2001. Contra pronòstic de totes les enquestes va guanyar àmpliament els comicis. La seva presència i interès humà arran de la gravetat de les inundacions que va viure Alemanya setmanes abans de les comtesa electoral van ser decisius en el resultat. Els ciutadans li ho van agrair i el van votar.

Ara ha convocat les eleccions per al dia 18 de setembre, i en aquesta ocasió també la majoria de sondejos electorals li van en contra. Ha forçat la situació al límit per poder convocar les eleccions, i ha forçat la derrota d’una moció de confiança que va merèixer la intervenció del Tribunal Constitucional, que finalment va avalar la convocatòria de les eleccions.

Després de set anys de coalició entre Verds i socialdemòcrates, el resultat és que Alemanya és el país europeu que ha experimentat menys creixement econòmic, amb 5 milions de desocupats. El seu pitjor enemic en aquestes eleccions no és la candidata democratacristiana Angela Merkel, sinó la situació econòmica del país. A favor hi té la seva posició contrària a la política dels EUA en la guerra de l’Iraq i especialment contra el president Georges Bush, una de les poques coses que els ciutadans alemanys li tenen en consideració.

Schroeder no ho té gens clar, sobretot després de la forta davallada que va viure el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) en les eleccions regionals de Renània del Nord-Westfàlia, que fins aleshores havia estat un feu socialdemòcrata, a banda d’altres derrotes electorals viscudes darrerament.

Si en aquesta ocasió, també contra pronòstic, Gerhard Schroeder tornés a guanyar les eleccions, aleshores podria portar a terme el seu programa de reformes econòmiques que suposen una retallada important a l’estat del benestar, un programa molt impopular i que ha cultivat moltes crítiques, però que el canceller està disposat a executar.

(Publicat al diari El Punt 7/9/2005)

La Thatcher d’Alemanya

Angela Merkel

El seu perfil no sembla el millor per ocupar aquest càrrec: dona sense fills, divorciada, originària de l’antiga Alemanya Oriental i que a més no es va formar en la tradicional democràcia cristiana alemanya. De 50 anys, nascuda a Hamburg es va criar a la ciutat de Templin a l’antiga RDA, filla d’un capellà protestant de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) i química de professió, Angela Merkel és la candidata de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) designada per enfrontar-se a Gerhard Schroeder, si guanya serà la primera dona cap de govern d’Alemanya.
L’actual presidenta de la democràcia cristiana alemanya no va entrar en la política fins al 1989 en ingressar en el grup Renovació Democràtica. Després de la caigua del Mur es va convertir en la portaveu de l’únic líder electe de la DRA, el primer ministre Lothar de Maiziere, va entrar a la CDU el 1990 i el 1991 va ser ministra per a la Dona en el govern del canceller Helmut Kohl. El 2000 Merkel va ser escollida presidenta de la CDU.
Els sondejos electorals li han estat favorables des del primer dia de campanya, encara que hi ha hagut algunes oscil·lacions. És la favorita en aquests comicis, malgrat que no és un líder carismàtic per acaparar els vots del descontentament que ha provocat l’actual govern socialdemòcrata. A favor seu hi té que des de diferents sectors es reclama un canvi i un relleu que comporta fer fora Shroeder del poder. Merkel, que declara que farà una política liberal, ja ha dit que no vol Turquia dins de la Unió Europea i recull d’aquesta manera els temors de molts alemanys per l’entrada de Turquia a la UE, una aposta que sí que defensa l’actual canceller Schroeder.
Pel seu tarannà i les seves conviccions liberals la candidata de la democràcia cristiana a la cancelleria alemanya Angela Merkel ja ha estat batejada com la Margaret Thatcher de l’Est.
L’inici de campanya el va fer a la ciutat d’Essen, a Renània del Nord-Westfàlia, amb un míting en el qual va prometre més llocs de treball i creixement econòmic. Aquets fòrum no va ser casual, el va triar perquè en aquesta regió, que havia estat un feu socialdemòcrata, va ser on el seu partit va desbancar els socialdemòcrates de Schroeder en les eleccions regionals de fa tres mesos.

(Publicat al diari El Punt 7-09-2005)

Un buc insígnia que ja fa aigües (o els projectes urbaístics de Figueres fan figa)

la crònica NARCÍS GENÍS (Publicat El Punt 2-9-2005)

El que havia de ser el buc insígnia del darrer mandat de l’alcalde de Figueres, Joan Armangué, fa aigües. El polèmic pla urbanístic anomenat avinguda Nova Estació, fa aigües per totes bandes i els veïns afectats ja han convocat una concentració de protesta. El mateix Joan Armangué va haver de reconèixer fa pocs dies que no havia tingut prou agilitat, ni havia sabut explicar les coses amb prou claredat. I és cert, perquè de tot el gran projecte, ni jo, ni molts ciutadans de Figueres hem estat capaços de treure’n l’entrellat.Per no haver lligat, el PSC ni tan sols ha aconseguit el suport del seu aliat municipal, ERC. Els republicans li han dit clarament que actua amb irresponsabilitat, i és clar, si dius que un alcalde és irresponsable, es fa difícil poder continuar donant-li suport. Almenys això és el que s’intueix. Els socialistes figuerencs, però, no tenen cap problema, poden deixar de mirar cap a ERC i ja tenen el suport incondicional de CiU. El projecte que tenen entre mans mou massa interessos.El gran pla urbanístic que ha de canviar la ciutat s’ha venut com aquell qui ven un camp de golf. Grans espais i equipaments i una estació, no se sap ben bé perquè, tothom sap que el TGV no s’aturarà a Figueres. El tren convencional tampoc és gens clar que hagi de canviar de lloc, seria la solució més cara de totes les possibles. De moment, tot són estudis. El que queda clar és que es vol fer una promoció de 900 habitatges que afecta un bon nombre de veïns que han vist les seves cases afectades. Segons el projecte, aquestes cases s’hauran d’enderrocar. I, els seus propietaris, si no hi volen perdre bous i esquelles quedaran obligats a finançar una transformació urbana que ningú els ha consultat. Clar que, si no volen, poden estar ben tranquils perquè ja hi ha algun inversor disposat a comprar les cases afectades.L’objectiu és convertir Figueres en una ciutat de 50.000 habitants, al preu que sigui, sense que hi hagi un model de ciutat definit. De fet, una ciutat que encara es regeix amb un pla urbanístic obsolet de l’any 1983, es fa difícil creure que pugui desenvolupar un gran projecte de futur per a la ciutat, a base dels pedaços que suposa, anar fent modificacions i requalificacions urbanístiques cada dos per tres. L’única gran transformació possible per a Figueres és obrir un gran debat ciutadà, repensar la ciutat i el model que volen els figuerencs, a partir d’aquí, i en base a nous instruments urbanístics es podrà parlar de construir la ciutat de Figueres del futur.

Enllaç relacionat: Associació d’Afectats Avinguda Nova Estació

VOLAR GRATÍS A OSLO….

S’ha parlat de les llistes negres sobre les companyies menys segures per volar. Una llista promoguda no se sap ben bé si per beneficiar a les grans companyies davant de l’allau de vols de baix cost o per morius de seguretat. El cert és que hi ha molta competència en el sector.

Ara són les grans companyies que comencen a cercar propostes imaginatives per captar nous clients i si no mireu com s’ho ha muntatSAS la companyia aèria escandinava.
SAS regala dos billets d’avio per anar a Oslo, Copenhague o Estocolm.Només cal participar en un senzill joc on line des d’avui mateix i fins al 30 de setembre.

Per participar-hi S’ha d’entrar a la web de la SAS i respondre ales vuit preguntes que planteja, és molt senzill.

Només clar clicar sobre: SAS
Si us toca ja m’ho direu. Que hi hagi sort!!