Llistes negres

La sèrie negra d’accidents d’avió que s’han produït aquest mes d’agost no ha canviat la realitat : L’avió és el mitjà de transport més segur.
Durant l’any 2004 van morir 410 persones en accidents d’avió a tot el món, en el mateix any els accidents de trànsit a les carreteres van deixar 1.200.000 de morts.

Els governs francès i belga han decidit fer pública la seva llista particular de companyies aèries perilloses, que les que actualment ja tenen prohibida l’entrada a aquests dos països. La Unió Europea prepara la seva pròpia llista negra en base al que aportin els seus socis europeus. Però amb tot plegat no n’hi haurà prou, perquè és pot donar el cas que França prohibeixi una companyia, que no estigui vedada a l’Estat espanyol i que voli des de Girona.

En aquest tema la Unió Europea ha d’anar més enllà i no s’ha de quedar només amb els gest de publicar, sinó que hauria d’establir criteris comuns i homogenis entre els 25 estats membres perquè el cel d’Europa sigui segur, i prohibir volar a tota la UE als avions de les companyies que són objectivament perilloses.

I si no és així, tot plegat alimentarà les sospites que darrera aquesta història de les llistes negres de companyies aèries poc segures s’hi amaguen interessos comercials obscurs dels Estats i determinades companyies aèries europees.

La majoria de companyies incloses en llistes negres pertanyen a països pobres. I si no mireu la llista de 37 companyies aèries que han patit algun incident i que publica avui el diari francès Le Figaro (www.lefigaro.fr):

Aerocondor (Portugal)
Vol Agen-PAris sur un seul moteur. Avion lituanien sous-affrété par une compagnie danoise.
Africa Lines (République Centrafricaine)Liste noire belge
Air Cairo (Egypte)Atterrissage forcé au Caire en juillet 2004. Passagers bloqués à Lyon sans prise en charge de la compagnie.
Air Koryo (Corée du Nord)Liste noire française
Air Mauritanie (Mauritanie)Liste noire britannique
Air Memphis (Egypte)Liste noire belge
Air Mozambique (Mozambique)Liste noire française
Air Saint-Thomas (Etats-Unis)Liste noire française
Air Universal (Sierra Leone)Liste noire britannique
Air Van Airlines (Arménie)Liste noire belge
Albanian Airlines (Albanie)Liste noire britannique
Alexandair (Grèce)Interdite de vol par l’aviation civile grecque lors d’un vol Rennes-Roissy-Héraklion.
AMC Airlines (Egypte)Nombreux problèmes techniques sur un MD 82 au retour d’Hurgada mi-juillet dernier. Les passagers refusent d’embarquer.
Cameroon Airlines (Cameroun)Liste noire britanniqueCentral
Air Express (République démocratique du Congo)Listes noires belge et britannique
Dniprovia (Ukraine)Liste noire suisse
Fly Air (Turquie)Incidents répétés dont le dernier a bloqué 124 passagers à Roissy-CDG. Girjet (Espagne)Liste noire suisse
Hemus Air (Bulgarie)Liste noire suisse
I.C.T.T.P.W. (Libye)Liste noire belgeInternational
Air Service (Liberia)Liste noire françaiseInternational
Air Tours (Nigéria)Liste noire belge
Johnsons Air (Ghana)Liste noire belge
JR Executive (Liban)Liste noire suisse
Karthago (Tunisie)Affrète un appareil défectueux (problème réacteur) de Fly Air sur Orly-Djerba la semaine dernière. Les passagers refusent d’embarquer
Luxor Air (Egypte)Survol à basse altitude de Nantes en mars 2003.
Olympic Airlines (Grèce)Appareil défectueux affrété à Starjet, compagnie des Emirats Arabes Unis. L’avion, un vieux Lockheed Tristar, venait du Sierra Leone, pays dont l’aviation civile est déliquescente.
Onur Air (Turquie)Interdite temporairement en mai dernier par quatre pays européens dont la France à la suite de nombreux incidents aux Pays-Bas dont un réacteur défectueux.
Phoenix Aviation (Kirghizstan)Liste noire britannique
Phuket Air (Thaïlande)Liste noire françaisePremium
Air Shuttle (Nigeria)Liste noire suisse
Silk Way (Azerbaïdjan)Liste noire suisse (fret)
Silverback Cargo Freighters (Rwanda)Liste noire belge
South Airlines (Ukraine)Liste noire belge
Star Air (Sierra Leone)Liste noire britannique
Tadjikistan Airlines (Tadjikistan)Liste noire britannique
Tuninter (Tunisie)Double panne moteur ce mois-ci, due, semble-t-il, à une erreur humaine.

Le Figaro (www.lefigaro.fr)

L’editorial del diari El Periodico en la seva edició d’avui(29-8-2005) fa una aposta escandalosa a favor de la línia de Molt Alta Tensió (MAT):
« (…)Aquests mesos de vacil·lacions no semblen la millor manera que la Generalitat pugui influir de forma decisiva per encaixar sense traumes al territori la interconnexió elèctrica amb França, que no tan sols és imprescindible sinó que, com ha recordat durant aquest procés José Montilla, en la seva condició de ministre d’Indústria, correspon a les competències de l’Estat.»

Està clar que la polèmica MAT està creant esquerdes en el si tripartit, però també del PSC.

Per una banda un diari com El Periódico que a ningú se li escapa la seva línia clarament pro socialista, amb la seva editorial demoatra que hi ha una fractura en el si del PSC, formació que sempre s’ha declarat favorable a la línia però que té els dubtes raonables davant de l’important oposició que s’ha generat al carrer i en diferents institucions del país. Algun alcalde socialista de l’Alt Empordà s’hi ha posicionat clarament en contra.

Per una altra banda la MAT divideix al tripartit. ERC i ICV no comparteixen el mateix posicionament dels socialistes

La MAT, tal es contempla, és una infraestructura que va en contra dels acords del Tinell, declaració programàtica del tripartit català.

Un apunt final per recordar que la MAT és una línia de transport d’electricitat, que només passarà pel territori català i el trinxarà sense que en treguem cap benefici. És una macro-línia que inicialment havia de passar pel País Basc, i que ara ens han endossat. .
(Per més informació cliqueu el post No a la MAT d’aquest mateix blog.

Avui Gaza, demà Jesuralem

Avui Gaza, demà Jerusalem! Aquest és el lema que repeteixen els joves reclutats per l’Autoritat Palestina, es parla de 20.000 nois, que tenen com a missió formar grups d’agitació i propaganda i cridar l’atenció dels mitjants de comunicació internacionals. Al darrera però hi ha les eleccions legislatives previstes pel 21 de gener el 2006 on s’enfrontaran clarament les dues fraccions palestines: al Fatah i Hamas.

Queda clar que l’avacació de Gaza ha obert l’inici de dues campanyes electorals, una pels israelians en les quals Ariel Sharon ha guanyat molts punt i una altra pels palestins on és Abu Mazen qui de moment hi surt guayant.

El gran repte serà: com s’aconsegueix millorar la vida quotidiana dels palestins a Gaza i a Cisjordània.

Es miri com és miri, la franja de Gaza és pot convertir en una gran presó pels palestins i sense cap mena de dubte el seu futur dependrà d’allò que decideixin finalment els israelians.
Gaza pot ser només un territori miserable o pot esdevenir l’embrió d’un Estat palestí.

Dianna Buttu una representant de la coordenació de l’evacuació de Gaza ho va dir ben clar:
«La fi de la colonització no equival necessariament a la fi de l’ocupació»

Un nou escenari per a Sharon i Abu Mazen

Una de les interpretacions que fan els palestins del desallotjament de les colònies és que ha estat una victòria de la lluita armada. La realitat és que ara han heretat una petita regió superpoblada on amb l’evacuació s’incrementarà la desocupació (són molts els palestins que treballaven per als colons i que s’han quedat sense feina). L’escenari del conflicte després de l’evacuació d’aquests 25 assentaments jueus serà diferent. Abu Mazen no ho tindrà gens fàcil i està en mans de Hamas i Sharon. El primer ministre israelià, Ariel Sharon, ara jugarà amb avantatge, un cop lliurada la Franja de Gaza i després d’haver fet un gest simbòlic al nord de Cisjordània, es pot beneficiar i molt de l’actitud dels palestins. Si els palestins no es moderen i continuen els atacs suïcides, quedaran desqualificats davant de la comunitat internacional. En un altre escenari possible Sharon també hi guanya perquè si Abu Mazen controla Hamas i atura la violència els palestins hauran d’acceptar les condicions de Sharon amb el repartiment del territori i les fronteres que ha decidit unilateralment.
(Publicat al Punt per Narcís Genís el 24-08-2005)

Un nou escenari per al conflicte palestí

L’evacuació dels 21 assentaments de la franja de Gaza i de quatre de Cisjordània, que han suposat la retirada de prop de 9.000 colons jueus, s’ha acabat tal com preveia el pla de desconnexió d’Ariel Sharon. Tota l’operació s’ha desenvolupat molt ràpidament i sense incidents greus. Amb la franja de Gaza sense cap colon i l’exèrcit israelià a punt d’enderrocar els habitatges es veu un nou escenari en el conflicte palestí. Arien Sharon ha executat unilateralment el seu pla amb el convenciment que davant el món ha fet un pas important en favor de la pau, que deixa sense arguments la lluita armada palestina i que guanya punts amb vista a les pròximes eleccions. El dirigent palestí, Abu Mazen, ara es troba amb un nou escenari en el qual li toca administar amb encert el territori de la franja de Gaza i demanar moderació a Hamas però haurà d’actuar amb fermesa perquè encara queden 240.000 colons a Cisjordània i també haurà de reclamar ajuda massiva a la comunitat internacional.
(Editorial d’El Punt 25-08-2005)

José Maria Aznar, actual president de la FAES (Laboratori de idees per preparar les «carronyeres» accions del PP). Ha passat les seves vacances d’estiu a Itàlia com a convidat de Flavio Briatore, propietari de l’escuderia de Fórmula 1 de la Renault.
Les dues famílies Aznar, amb Botella inclosa i Briatori s’ho han passat d’allò més bé navegant per l’Adriàtic amb el iot de magnat de la Renault.

El setmanari francès l’Express en el seu número del 14 d’agost publicava una foto d’Aznar amb banyador i en el peu s’assegurava que l’expresident del govern espanyol, que avui no te gaire fenia, es cuida molt i va cada dia al gimnàs

Vist això no deu ser casualitat que l’actual orgull de la F-1dels espanyols , l’asturià Fernando Alonso, sigui el cap de l’equip de Renault de F-1

De fet el gendre d’Aznar, el penco que es va casar amb la pàmfila de la seva filla ja controla el drets televisius per a l’Estat espanyol de la retransmissió de les curses de Fórmula 1.

Per cert, en les vacances d’aquest estiu a Itàlia sembla que la família Aznar era al complert amb filla i gendre inclosos, tots fent la pilota a Fabio Briatore, que cal recordar va ser padrí del casament de la nena Aznar amb el jove emprenedor Alejandro Agag del clan dels anomenats PPijos. El noi també va intervenir en la fracassada operació de compra del BBVA d’un banc italià, no se sap fins a quin punt va col·laborar en que l’operació tingués èxit, però el noi sembla que es més a prop dels financers italians que no pas de la banca espanyola….

Una altra sobre Victor Ferreres
També conten de Victor Ferreres en l’etapa que residia a l’Hotel President de Figueres, cada nit demanva una ampolla de xampany francès. Com ja era habitual, una nit, l’home va trucar al servei d’habitacions estrenyat que no li haguessin portat el xampany, l’empleat es va disculpar i va fer la consulta al director de l’hotel que va havia donat instruccions perque no es servis mes xampnay francès al Sr. Ferreres fins que no pagués les factures pendents. El responsable del servei d’habaitacions va comicar al client que no li podia servir la beguda. Victor Ferreres soprés va respondre: «home és que si no em porta el xampany no puc dormir!». L’empleat va comunicar el problema d’insomni del conegut client al propietari de l’establiment, Joan Duran el qual va respodre : “Comuniqui al Sr. Ferreres, que si li serveixo més xampnay, aquí qui no podrà dormir seré jo”.

Ja he dit que per a mi Victor Ferreres era un personage simpàtic i que va deixar emprempta a l’Alt Empordà, i no és la meva intenció -ni de lluny- embrotar la seva memòria. El cert és que contem moltes i multiples anècdotes de la seva vida. Tothom sap que l’home era allò que s’anomena un bon vivant.

Un personatge afortunat, doctor enginyer industrial de professió, va parar un despatx técnic d’alt estanding al carrer Nou de Figueres, a sobre del Banc Zaragozano. Des d’allà va parir una de les primeres propostes per suprimir el pas nivell de carretera de Roses de Figueres, desviant la línia convencional del ferrocarril per fer-lo passar per Vilamalla, paral·lel al cinturó de ronda o variant de l’N-II (Estatal II).
Malgrat que la proposta era seriosa, l’actual alcalde socialista de Figueres, Joan Armangué, mai la va pendre en consideració perquè tant si com no vol desviar el tren cap a l’altre extrem de la ciutat, per la banda de Llers.

Tornant però a allò que conten de Victor Ferreres i que no sé fins a quin punt es cert. Diuen que l’home que va guanyar un plet als seus socis de l’empresa Caresa i va guanyar una fortuna, vivia com un rei a l’hotel President de Figueres, almenys hi dormia. Conten que no era massa diligent pagant les factures i que l’amo de l’hotel, en Joan Duran (tot un personatge), cansat d’avisar al seu hoste perqué pagués les factures pendents i deixés la cambra que ocupava, va optar per treure la porta de l’habitació d’en Ferreres. No em voldria imaginar la cara de sorpresa den Victor quan va arribar a l’hotel.

També conten que com a promotor d’iniciatives culturals i gastronòmiques era únic. Al Motel Empordà de Figueres hi va organitzar uns sopars tertulies, bé la seu social dels Amics d’en Josep Pla. Les trobades amb convidats il·lustres, diuen que eren de nivell. Desgraciadament es van deixar de fer. Es veu que en Jaume Subiròs, el director del Motel Empordà, es va cansar de ser el mecenes que havia de subvencionar a tots aquells il·lustres convidats que sempre s’oblidaven de pagar. Calia seguir l’estil Josep Pla que no portava gairebé mai diners?

En una altra ocasió un pescador de Roses va trobar una barca a la deriva sense ningú a bord, un cop a port i fetes les indagacions oportunes es va saber que l’embarcció era propietat de Victor Ferreres. El propietari després de recuperar l’embarcació va reclamar al pescador que li havia rescatat que també li pagues els desperfectes ocasionats en l’operació de rescat. Tot un gest!

I conten tantes i tantes coses…….

En Victor Ferreres, era un d’aquests personatges que anava per lliure. Què es feia notar i evidenment que li agradava ser protagonista. El paper que va jugar en la primera etapa de la transició democràtica a l’Alt Empordà, ja el vaig explicar una mica per sobre en la crònica a El Punt (que es reprodueix a sota). Diuen també que tenia molt bona relació amb els periodistes en general. Jo que aleshores hi tenia molt bona relació, encara no exercia de periodista. Sovint preniem una copa al bar de l’Hotel President de Figueres i la feiem petar.

Personalment jo li tenia cert apreci a Victor Ferreres. Recordo un viatge que vam fer plegats a Barcelona, jo aleshores era molt jove. Vam anar a la Redacció del Diario de Barcelona. Aquell dia vaig trepitjat per primera vegada la Redacció d’un diari. Em van presentar a tothom. Era l’etapa de Josep Pernau com a director, l’epoca del famòs Delantal del Brusi, o de la secció el Parlamento de papel, en una redacció en la qual hi treballaven en aquella època, entre d’altres, Enric Bastardes, Josep Collelldemonent, Xavier Vinader, Teresa Rubio, Lluís Bonada, Enric Sopena i Santi Vilanova que aleshores era l’enfant terrible del Brusi.

En Ferreres em va deixar sol en el despatx del cap de política l’Enric Sopena que em va fitxar de corresponsal. Vaig veure que en Victor Ferreres hi tenia molt bona relació i que sabia tractar al personal. En Sopena quan vam estar sols em va sondejar i em va preguntar sobre les meves afinitats polítiques i la fidelitat al meus suposat mecenes. Jo vaig tirar pilotes fora, Sopena va somriure, es va mirar a un company de redacció i va exclamar :«Abans no canti el gall…. » Després vam anar, tots tres, a fer un bon dinar, en un bon restaurant de Barcelona, recordo que hi vaig menjar el meu primer centollo, exquisit. Va pagar en Ferreres.

la crònica (El Punt. 12-8-2005)

NARCÍS GENÍS.
Durant anys dinava cada dia al motel Empordà de Figueres i dormia a l’hotel President. Nascut a Fortià, va entrar i sortir de la política no exempt de polèmica, com tampoc va ser gens plàcid el seu pas pel món empresarial, especialment en el moment en què va haver de tancar la seva empresa, Caresa (havia arribat a ser l’empresa més important de caravanes de l’Estat) i va suposar un cop fort a la comarca. Víctor Ferreres i Pla va ser un home que no deixava indiferent ningú. Al llarg de la seva vida va tenir grans defensors, però també grans detractors. El seu carisma personal el va portar a jugar un paper de cert protagonisme en la primera etapa de la transició democràtica, entre el 1974 i el 1977. Quan encara el procés democràtic del país no era gens clar, es va avançar al seu temps i va muntar la primera oficina política a l’Estat espanyol, instal·lada al carrer Caamaño de Figueres, que no va passar de ser testimonial, malgrat que va comptar amb col·laboradors eficients com Joan Francesc Burgas, que després es va convertir en una peça clau de tot l’entrellat que va portar i mantenir durant anys Marià Lorca a l’alcaldia de Figueres i que després va ser fitxat per l’actual alcalde socialista Joan Armangué.Víctor Ferreres va jugar un paper important en la preparació del primer míting democràtic a Figueres després de la Guerra Civil, el 4 de setembre del 1976, en què es va fer l’acte de presentació en públic de l’Assemblea de l’Alt Empordà, que era la plataforma unitària de l’Assemblea de Catalunya en aquesta comarca. En aquell primer míting, a banda de Víctor Ferreres hi van parlar també Jordi Pla, Pere Croses, Pere Portabella, Francesc Vidal i Josep Maria Casablancas. L’acte va rebre adhesions i missatges d’Enrique Tierno Galván, Ramón Tamames, Joaquín Garrigues Walker, Joaquín Ruiz Jiménez, Josep Solé Barberà i Lluís Maria Xirinachs, entre d’altres.El 15 de desembre del 1977, dia del referèndum de la reforma política, Víctor Ferreres va ser retingut durant 18 hores als calabossos de la comissaria de Figueres per haver demanat l’abstenció. El 15-J del mateix any es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. Ferreres havia estat proposat com a senador per la candidatura de l’Entesa dels Catalans, la cosa no va reeixir i amb l’entrada en joc de les institucions democràtiques va desaparèixer de l’escena política i va reaparèixer al 1981 fent costat a Ramón Tamames. Després cediria la capçalera de L’Empordà Federal per una aventura periodística; a banda de moltes altres aparicions públiques intermitents, va ser regidor de Fortià, on després es va retirar.

Els polítics de la majoria dels Estats de la Unió Europea, per no dir tots, ámb el tema del procés d’adhesió de Turquia a la UE són uns hipocrites, parlen molt dels grans beneficis que pot comportar aquesta incorporació, però en realitat saben que els pot suposar molts probemes a ells. En general entre els ciutadans europeus aquesta adhesió no és massa ben vista i crea moltes pors. I si nó ja m’explicareu perquè als turcs els hi hem posat el llistó d’exigències molt alt. Posats a posar pegues, també els podriem exigir el reconeixement del genocidi armeni del 1915.

Estem davant d’un dels fets més importants de a UE, després de l’1 de maig del 2004 en que es van incorporar a la Unió deu Estats de cop. El pes i la força que tindrà Turquia tota sola desequilibrarà, sense cap mena de dubte, no tant sols l’actual correlació de forces si no també els repartiments de poder, escons al Parlament, comissaris. La República Federal Alemanya que és avui la gran potència europea per nombre d’habitants quedarà petita davant l’ingrés de Turquia.
Les pors hi són, i especialment a França, Alemanya i Austria.

Turquia pica a la porta de la UE

La Comissió Europea ha emès un informe segons el qual Turquia ja compleix la majoria dels requisits per iniciar les negociacions per a la seva entrada a la Unió Europea. Amb tot, el primer ministre francès Dominique de Villepin, en unes declaracions que no han agradat gens al govern turc, ha advertit que no es pot acceptar la candidatura d’un Estat que es nega a reconèixer la sobrinaria d’un dels vint-i-cinc estats membres de la Unió, en referència a les reticències de Turquia per reconèixer la República de Xipre. A banda d’aquest escull, Turquia tampoc ha fet tots els deures que li ha exigit la UE, en no donar cap resposta a les peticions del comissari responsable de les ampliacions comunitàries, Olli Rehn, sobre la necessitat que garanteixi la llibertat religiosa.Cal dir que l’actual govern turc ha fet fins ara grans esforços per anar complint totes les condicions que se li han exigit, amb importants reformes constitucionals, la reforma del codi penal amb l’abolició de la pena de mort i tot un seguit de canvis per democratitzar el país. Si bé el reconeixement de Xipre i la llibertat religiosa són dos dels punts crucials per a les futures negociacions que han de començar a partir del dia 3 d’octubre, hi ha altres factors, aliens als turcs, que podrien encallar aquest procés d’adhesió.Les importans reticències d’una part dels europeus a acceptar l’entrada de Turquia a la Unió Europea s’han de llegir en part en el resultat del «no» de França i Holanda a la Constitució europea perquè reflecteix també l’opinió que aquesta adhesió pot suposar més perjudicis que no pas beneficis per al futur d’Europa. Entre les pors que provoca Turquia hi ha la del seu gran potencial demogràfic, les diferències culturals i religioses, i sobretot es temen les conseqüències de l’ingrés d’una gran potència musulmana. Temes que seran examinats pels representants dels vint-i-cinc estats membres tot just comenci el nou curs polític, el pròxim mes de setembre. (Editorial d’ El Punt 7-08-2005)

El pla de l’energia de Catalunya i l’acord del Tinell

la crònica NARCÍS GENÍS. (El Punt 5, d’agost 2005)

El govern català s’equivoca en menystenir els opositors a la línia d’alta tensió de 400.000 volts amb l’argument que s’han presentat poques al·legacions en contra del pla de l’energia de Catalunya (PEC). El govern català s’equivoca perquè ja hauria de saber que la mida o la quantitat no és tan important com la qualitat. Com un govern pot menystenir les al·legacions que presenten dos dels seus propis socis (ERC i ICV)? Com pot menystenir la protesta d’un sector de ciutadans que representa una franja sociològica dels seus propis votants? Com pot menystenir un grup d’alcaldes que representen sensibilitats molt més properes als ciutadans que aquella que demostra tenir el mateix govern?Té aquest govern un model energètic clar? I si el té, quin és? El que aposta per les energies alternatives i renovables, amb la generació de l’energia prop dels llocs de consum o, per contra, tal com sembla, la seva aposta és pel model de producció de l’energia centralitzada amb les grans xarxes amb grans línies que travessen i trinxen el territori sense cap contemplació?En tot cas, cal preguntar-se si aquest PEC que ha presentat el tripartit compleix el protocol de Kyoto, o si traeix els seus propis compromisos, com l’acord del Tinell.El govern posa en dubte la representativitat dels opositors a la línia de molt alta tensió o de 400.000 volts, perquè s’han presentat 20 al·legacions, i no pas més, en contra de la línia d’alta tensió. Potser esperaven que tots i cada un dels catalans que s’han mobilitzat i que es mobilitzen cada dia en contra d’aquesta línia fessin la seva al·legació particular? Haurien de saber que els diferents fronts, grups, alcaldes, entitats ciutadanes i plataformes que s’oposen a aquesta línia de transport o autopista d’energia són ferms en les seves posicions i no traeixen els seus socis, ni els seus acords.El govern aporta un pla de l’energia de Catalunya amb la idea de tirar endavant una línia de 400.000 volts, la necessitat de la qual és més que qüestionable, sobretot després que es confessés que no fa cap falta per al TGV i molt probablement tampoc per al desenvolupament del nostre país. En aquest tema, el govern no és ni tan sols conseqüent amb els seus propis acords, perquè fa mesos que ens vol encolomar el traçat de la línia per les comarques gironines. En l’acord del Tinell es diu que s’establiran mecanismes que «evitaran la construcció de línies d’alta tensió fins que no s’hagi finalitzat el PEC excepte les que siguin valorades com a imprescindibles per a la implantació de transports ferroviaris».