Al marge del «si» o el «no» a la Constitució Europea, hi ha obert avui un debat molt important en el si de la Unió Europea que haurà de definir el seu futur. Un debat en el qual els «no» de França i Holanda i tenen un pes molt important. Però la influència de la presidència britànica també hi tindrà una gran incidència. Fins diumenge la balança era massa cap a la bada de Blair i de reforçar la idea d’una Europea liberal basa bàsicament en les relacions de mercat.
El «si» de Luxemburg, és important perquè reobre el debat constituciona. És cert que la Constitució Europea és del tall neoliberal i conservadora, però també és cert que cladria saber aprofitar alguns imputs positius que te i que d’alguna manera frena determinades polítiques que en el fons són antieuropeistes i que atepten contra la idea d’una Europa més política.

Un alè d’esperança per Europa

Després del rebuig de la Constitució Europea per part de França i Holanda i la decisió de Tony Blair de suspendre sine die el referèndum previst a la Gran Bretanya, la cimera de la UE del 16 i 17 de juny a Brussel·les va acordar ajornar qualsevol debat sobre el tractat constitucional. Hi havia el convenciment que ens encaminàvem cap a la mort d’una idea, la d’una Europa política. La ratificació diumege del tracat europeu per part dels luxemburguesos ha estat en aquest context una consulta d’alt risc i per aquest motiu un èxit, una bombona d’oxigen i un alè d’esperança per la recuperació d’aquesta idea, però tot i el «sí» de Luxemburg, de moment es manté el text constitucional en hivernació. Ahir, els màxims representants de les institucions europees mostraven la seva satisfacció i l’esperança que canviï el clima negatiu i de crisi en què està immersa la UE, es basaven en el fet que són tretze -de vint-i-cinc- i, per tant, majoria els estats que han ratificat la Constitució.

Quina altra Europa és possible?

Els canvis en el si de la Unió Europea que proposa el primer ministre britànic, Tony Blair, no coincideixen amb els que reclamaven francesos i holandesos amb la seva revolta votant «no» a una Constitució Europea excessivament liberal

L’etapa de la presidència de la UE que acaba d’estrenar Tony Blair és tot un repte, sobretot pels objectius que s’ha marcat d’obrir un debat sobre el futur d’Europa, just en un moment en què la UE està immersa en una de les seves crisis més profundes i es troba orfe de lideratge. Coincideix també que dos dels grans dirigents europeus, Jacques Chirac i Gerhard Schroeder, es troben en hores baixes. Aquesta crisi europea ha estat alimentada per la revolta democràtica del «no» a la Constitució Europea de francesos i holandesos.França, fidel a la seva tradició democràtica, de revolta, ha mostrat el seu desacord sense complexos. És cert que hi va haver factors de política interna que van pesar molt en la campanya del referèndum francès, però és indubtable que hi havia un nivell important de rebuig al tractat constitucional i al model que aquest representa. Als dirigents europeus els va costar molt assimilar què és el que havia passat i van intentar minimitzar l’efecte del «no» malgrat que s’hi afegís d’una manera aclaparadora Holanda. Després va venir la cimera de Brussel·les i allà va aflorar el descontentament dels ciutadans per una idea d’Europa que no convenç ningú. Els caps d’estat i de govern van escenificar les divisions que hi ha sobre la Constitució i sobre el fet de si la UE ha de continuar fent la tasca de repartidora.Tornant al referèndum de França, la pregunta que cal fer-se és: per què els francesos van votar massivament que no? Possiblement perquè al darrere d’aquest vot hi havia una demanda social i democràtica dels ciutadans que han retret als seus governants que no es pot parlar de construir un model d’Europa que no ajuda els europeus a millorar la nostra qualitat de vida. Amb el «no» es fa una crida per construir una altra Europa advocant per la refundació democràtica del projecte de construcció europea. El problema és saber quin és el model.Tony Blair, que acaba d’assumir la presidència de torn de la UE, proposa un gran debat sobre quin ha de ser el futur d’Europa, però el premier britànic parteix del model liberal, del lliure canvi, un model que no respon al «no» francès i holandès que va sacsejar les institucions europees. Aquesta majoria de ciutadans francesos i holandesos que han dit prou a una Europa construïda a còpia de mercadeig i intercanvi de cromos entre els representants dels estats, en què les decisions importants sempre quedin a les mans únicament dels governs en el si de les conferències intergovernamentals, sense que els eurodiputats -únics representants elegits per sufragi universal per tractar els afers europeus- hi tinguin gaire res a dir.El problema és que entre vint-i-cinc estats heterogenis caldria redefinir Europa. Quin model d’Europa i què els ha d’unir més enllà dels afers econòmics que deriven del mercat europeu i de la idea inicial del 1951 quan es va fundar aquella comunitat europea del carbó i l’acer. Abans caldria preguntar-se: per què les polítiques comunitàries d’ocupació no són comunes? O per què mai s’ha pogut portar a terme una política exterior comuna clara? -recordem la guerra de l’Iraq-, ni tampoc la UE ha portat una política comuna de solidaritat amb el Tercer Món. Fins ara hem vist una UE amb una veu a les Açores, amb Barroso, Blair i Aznar fent costat als EUA, i una altra veu amb Chirac i Shroeder advocant per la pau. No es pot construir res d’aquesta manera. Si prospera la idea de Blair caldrà preguntar-se si realment hi ha quelcom més que el mercat comú que uneixi els europeus i si com deien els partidaris del «no» al referèndum una altra Europa és possible. Cada vegada es fa més difícil creure que sigui possible caminar cap a aquesta altra Europa més política o social, perquè el model ha quedat engolit pel fenomen de la globalització. Sembla que l’única gran aspiració dels dirigents europeus és convertir la UE en una gran potència mundial, ja és la primera potència econòmica i només li calia afirmar el seu paper de líder polític, per fer de contrapès als EUA. En aquesta línia sí que hi havia una certa convergència entre els dirigents europeus i la ciutadania, perquè d’alguna manera el «no» de França i Holanda també responia a una idea d’enfortir Europa enfront dels EUA, perquè el text constitucional ens lligava encara més als EUA, sobretot en l’aspecte militar.

Publicat al diari El Punt el dia 9 de juliol del 2005, com a Tribuna i en la secció Punt de Vista. (www.elpunt.com)

La cimera del G-8 d’aquests dies a Escòcia donen una imatge patètica del que són i representent els mandataris dels Estats més importants del món, que es dobleguen sense cap escrupul a la voluntat dels Estats Units.

El primer ministre britànic Tony Blair ha fet un pacte amb Bush sobre el canvi climàtic per aplicar a partir dels 2012 algunes mesures per rebaixar les emissions de CO2. Els EUA és el país del món que més contamina i Blair com a president de torn de la UE li hauria de caure la cara de vergonya de parlar d’un post-Kyoto. La UE ha fet una aposta molt forta a favor del protocol de Kyoto i els 25 estats membres l’han retificat i estan obligats a complir-lo i no ha denigar-lo com fa Blair amb els seus acords amb Bush.

El president dels EUA, George Bush, advoca des de fa temps per un nou ordre mundial, el seu. En la cimera del G-8 ja ha anunciat que finalment acceptarà el que ja és obvi, que l’acció de l’home influeix en el canvi climàtic, i per això proposarà unes polítiques a la seva mida, ignorant que ja existeix un Protocol de Kyoto. Bush reconeix que els EUA mai van acceptar Kyoto perquè la seva aplicació hauria enfonsat l’economia nord-americana. Ahir mateix, Bush, que no ha permès que la Comissió de Drets Humans de l’ONU visiti la presó de Guantánamo, va dir que als presos de Guantánamo se’ls tracta bé, quan tots els informes internacionals diuen el contrari. També ahir es va saber que els EUA s’ha inventat una nova definició de terrorisme, que inclou tant atacs nacionals com internacionals, a més de les baixes i els danys a la propietat, amb la qual cosa ara resulta que els atemptats al món s’han quintuplicat. La idea de Bush és que el món, en tots els àmbits, s’adapti als interessos dels EUA.

Confrontació

Pecats mortals de l’Església espanyola

el repàs NARCÍS GENÍS (Publicat a El Punt 14/02/2004)

Punt i seguit a l’Argentina

La decisió del Tribunal Suprem Argentí de declarar inconstitucionals les vergonyoses lleis de punt final i obediència deguda, que van impedir el processament de centenars d’implicats en la repressió política de la dictadura argentina entre els anys 1976 i 1983, és un alenada d’esperança per a tots els defensors dels drets humans perquè, encara que amb retard, finalment es perseguirà els responsables de la barbàrie. Però sobretot és un deute que tenia la democràcia amb els familiars de les víctimes, de les Mares de la Plaça de Mayo, que durant tots aquests anys s’han manifestat demanant on eren els seus fills. Hi va haver més de 25.000 desapaguts durant aquella nefasta etapa. Ara, els responsables de les tortures i de tots aquells crims que havien quedat impunes, per unes lleis promulgades durant el mandat democràtic de Raúl Alfonsín sota la pressió dels militars, que amenaçaven amb la involució democràtica, hauran de respondre davant d’un tribunal. Finalment els argentins podran creure en la justícia.

El paisatge de l’Alt Empordà

la crònica NARCÍS GENÍS

La fira del paisatge es va celebrar fa pocs dies a tres pobles de l’Alt Empordà: Pau, Palau-saverdera i Vilajuïga. Va ser una festa molt popular, amb la participació espontània de la gent de l’Empordà en les més de cent propostes culturals que s’hi van dur a terme, amb debats, tallers diversos en els quals s’ensenyava com refer un mur de pedra seca, com confeccionar catifes de flors o com fer aiguardent, entre moltes altres coses. També es donaven algunes nocions sobre el cultiu tradicional i el conreu de l’olivera, tot plegat amenitzat per grups musicals, jocs per a la mainada i paradetes amb productes de la terra i artesania casolana del país. Va ser un èxit, gràcies als habitants d’aquests pobles que s’hi van bolcar com el qui més, encara que tampoc s’ha de menystenir les col·laboracions dels alcaldes de Vilajuïga i Pau. Per cert, aquest darrer va suggerir als organitzadors que s’estalviessin de convidar els activistes de Salvem l’Empordà. A Palau-saverdera l’alcalde, Narcís Deusedas, va ser més contundent, no tan sols va negar qualsevol mena de col·laboració als organitzadors, sinó que, a més, va muntar una contrafesta o fira paral·lela, amb una gran vela per commemorar els vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics. Tot un encert perquè reflectia una altra mena de paisatge molt propi de la vila. Llàstima que es fes amb un any de retard! De tot plegat -fira i contrafira- el que va ser més comentat va ser la presència de sis exemplars del burro català a Palau.La cirereta de la fira del paisatge de l’Alt Empordà, no pas de les cireres, l’ha posat aquesta setmana el govern de la Generalitat en protegir diferents zones paisatgístiques que afecten, entre d’altres municipis: Llançà, Cadaqués, Sant Pere Pescador, Begur i Palafrugell. Una d’aquestes zones és cap Ras, al terme municipal de Llançà. L’únic espai costaner d’aquest municipi que encara quedava per urbanitzar. Cap Ras, un espai d’especial significació que afecta els paratges i les platges de Canyelles, Borró i Azutzenes. La salvaguarda d’aquesta zona era un dels fronts més combatius de la plataforma Salvem l’Empordà, que hi havia organitzat mobilitzacions i concentracions, sense aconseguir mai la complicitat de l’Ajuntament de Llançà per evitar la urbanització. Una urbanització que, per coses d’aquelles de l’atzar, resulta que els propietaris que pretenien urbanitzar cap Ras són els mateixos que van voler urbanitzar la platja de Castell. Aleshores els va tocar el ple, perquè el govern català els va compensar comprant Castell a un preu escandalosament desorbitat; ara caldrà veure com juga les cartes el conseller Nadal.