Bitàcola de campanya (i 8)

Foto de portada amb el títol «Ciutadans de Catalunya, muy cerca de entrar en el Parlament», a l’interior dues planes senceres dedicades al grup dels autoanomenats intel·lectuals que porten la bandera anticatalana. Era en el diari El Mundo de dilluns, un mitjà que també s’ha destacat pel seu anticatalanisme i per la seva línia propera al sector més dretà del Partit Popular.

Ni Piqué ha aconseguit tanta atenció a la seva premsa.
D’aquí a unes hores amb els resultats electorals a la mà no caldrà fer cap comentari sobre el tipus de periodisme que fa el diari El Mundo. Un periodisme de rigor i objectivitat!!! No ha transcendit cap sondeig electoral en el qual és doni cap oportunitat a Ciutadans per Catalunya per entrar al Parlament.

Tornant als del Partit de la ciutadania, Francesc de Carreras es queixava de la marginació que han patit durant la campanya i acusava als periodistes més coneguts de no haver entrevistat al seu candidat, culpant a Josep Cuní, Antoni Bases, Mònica Terribas, Carles Francino o Angels Barceló d’haver exclòs a Ciutadans per Catalunya perquè ells són els purs, «una veu lliure». En cap moment però no va fer cap menció al sistema de la informació amb blocs electoral en els mitjans de comunicació públics, un sistema que marca i dirigeix, sense cap criteri periodístic, la Junta Electoral.

Podria anar desgranant la quantitat de bestieses que conté el publireportatge del diari El Mundo o reproduir la demagògia i el lerrouxisme que es desprenia de les intervencions, en el míting de La Paloma, dels qui s’autodefineixen com a intel·lectuals no nacionalistes i que en aquestes eleccions només poden aspirar a treure vots al PP.

En tot cas si algú té interès en saber qui són i que vol aquesta gent podeu entrar a una altra dimensió clicant aquí.

P.D. Aneu en compta no us embrutiu amb la merda d’en Boadella ja que ens ensenya com ho fa per anar de ventre amb l’Avui i El Punt. Cosa que com a redactor d’El Punt li agraeixo enormement perquè si els del partit de la ciutadania són tants com ells diuen, i tots fan com ell, aviat incrementarem les vendes d’una manera fenomenal i jo obtindré una paga de beneficis.

En Toni Dalmau també ha trobat la darrera boadellada i hi dedica el seu post d’avui “Homenatge” de Boadella a la premsa catalana , com també ho ha recollit l’Eduard Batlle en el seu bloc.

A la tarda les agències de notícies han recollit la història. Reprodueixo la nota d’Europa press:
Boadella (Ciutadans) difon un vídeo en què explica la utilitat d”El Punt’ i l”Avui’ com a paper higiènicBARCELONA, 31 (EUROPA PRESS)El dramaturg i membre fundador de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, Albert Boadella, ha difós avui un vídeo en què critica el “buit” amb el qual la premsa catalana ha tractat la seva formació durant la campanya electoral i explica la utilitat que tenen diaris com ‘El Punt’ i l”Avui’ com a paper higiènic.La gravació, que s’està propagant a través d’internet, mostra l’actor vestit amb batí i entrant en un de bany mentre explica que es tracta d’un “homenatge als diaris catalans” sobretot “per la manera que han portat la campanya de Ciutadans”.”Són uns diaris magnífics, jo me’ls emporto… sempre… sempre me’ls emporto de viatge, perquè són molt útils”, assegura i alhora ha entrant en el bany amb dues pàgines arrugades que assegura que corresponen a ‘El Punt’ i a l”Avui’, si bé “altres dies he agafat ‘El Periódico’ i ‘La Vanguardia'”, puntualitza.

Bitàcola de campanya (7)

Lluís Racionero, ha estat un dels homes d’Aznar a Catalunya.
Avui encara se’l considera pròxim al PP, tot ique ara renega dels partits polítics, almenys això és el que es dedueix del seu darrer article a Estrelladigital.es. “No ven que los partidos deben desaparecer porque si no hay ideologías alternativas no hay partidos? Entonces la gente volveria a votar.»

Va ser director de la Biblioteca Nacional de España amb Aznar, una etapa en la qual va estar embolicat amb un escàndol per un suposat plagi. Recordo que alguna cosa en vaig escriure en El Punt, el 9 d’0ctubre del 2002.

No ens ha d’estranyar gens que ara parli de les eleccions catalanes perquè l’ exdirector de la Biblioteca Nacional, coneix molt bé la política catalana. Cal recordar que va ser candidat d’ERC en unes altres eleccions al Parlament de Catalunya, una etapa que no figura en cap de les seves notes biogràfiques, sembla un passat que ell no vol recordar, i pel que sé els d’ERC també es fan els desmemoriats quan algú els hi ho recorda.

Amb tot fa poc més d’un any Lluís Racionero no renegava pas del seu passat i escrivia en El Punt:
«Jo no voldria la independència i per això no podria ara ser d’ERC, però sí m’agrada el nou estatut que se’ns proposa. Per tres raons: primer per federalista. Crec que és una manera més exacta de reflectir la realitat espanyola -unitat de diversitats- i que és un sistema contrastat a Alemanya o els Estats Units.Segon, perquè històricament Catalunya, Euskadi i Galícia no són el mateix que les altres 14 autonomies, tot i que Tarradellas va acceptar-ho així.Tercer, cal posar fi als dèficits de la sanitat i pactar un finançament suficient perquè Catalunya no estigui més apurada que les regions a les quals aporta diners.Per als que votem i vivim a Catalunya, la consigna és que ens representin, facin anar el país i aconsegueixin de Madrid el necessari que és just i compatible amb la solidaritat.»

La veritat jo a aquest home no l’entenc!

Bitàcola de campanya (7)

Anar a votar hauria de ser com comprar una rentadora i que ens donessin la garantia, per reparar la cosa que hem votat si després no funciona com esperavem, fent fora als polítics impresentables o que ens portin una rentadora nova. Així de fàcil i senzill ho plantegen un grup d’il·luminats que es presenten com un conjunt de persones anònimes, que es proclamen com a no partidistes, i que han elaborat una llista de reclamacions.

Aquest grup no vol donar els vots gratis i reclama que a canvi dels seus vots,
els partits incorporin les seves demandes en el seu programa, i això no és tot
si no que a més aspiren a que es convoqui un referèndum per introduir un sistema que obligui a revocar a mig mandat els polítics que no compleixen.

Una proposta aquesta darrere que coincideix, en part, amb la que ha fet Ségolène Royal a França i que s’ha trobat fins i tot amb l’oposició del seu propi partit (PSF).

Posats a demanar jo hi afegiria un pla Prever.

Diu que hi ha cua de tots els partits per incorporar les demandes d’aquest grup en el seu programa. I perquè els hi facin cas fins hi tot han convocat un seguit de cassarolades.

Bitàcola de campanya ( 6)

I Piqué, sap algú si es va reunir secretament o va anar a dinar amb cap dirigent polític d’algun altre partit?

Sembla que ara la campanya s’ha centrat en descobrir amb qui es va veure qui. Què si Mas amb Rajoy, que si Montilla amb en Mas, que si els del tripartit es continuen veient en secret.

El fet és que Mas va anar a Doñana amb Mariano Rajoy, constatant que la política seriosa en el PP no està en mans de Piqué. El fet que s’hagi descobert aquesta trobada ha obligat a Mas a no amagar que els pactes puntuals amb el PP hi seran. I si no, que algú m’expliqui com penseu que podrà govern Artur Mas.!

El que estaria bé, seria poder veure el DVD de Doñana, que no sé perquè però aquesta trobada em fa pensar amb la pel·lícula, «La Escopeta Nacional». Un català que vol fer negocis amb certs personatges d’Espanya i que després en surt escaldat…..

És cert que la sociovergència és una altra possibilitat, més remota, que podria fer a Mas president. De fet, en el llistat de trobades que ara surten a la llum ha transcendit la de Mas i Montilla.

Però aquest Montilla, no deixa res per verd i també es va trobar amb Carod i Saura. Per reeditar el tripartit? O potser per dir que passi el que passi Mas ha de ser president per no fer un lleig a Zapatero. Qui sap!

PD. Aquest bloc s’ha hagut d’aturar un parell de dies perquè ha estat víctima d’un atac de hackers i s’ha hagut de refer part de la configuració. Com podeu veure s’ha aprofitat per modificar el seu aspecte.

Bitàcola de campanya (5)

El tripartit torna a funcionar en els debats electorals. No és gens d’estranyar que els convergents estiguin convençuts que el pacte postelectoral ja està fet. Què és un acord de sota mà que no s’ha plasmat enlloc però quan els candidats dels cinc partits parlamentaris que s’enfronten en aquestes eleccions es troben plegats en un debat, es percep l’esperit del tripartit.

Divendres a la Farinera, la sala d’actes del diari El Punt de Girona, es va fer el debat dels candidats gironins. Com era d’esperar el candidat socialista, Quim Nadal va desatacar de llarg de la resta, és un pes pesant de la política catalana (i no ho dic pel seu físic, perquè se li ha de reconèixer a l’home que darrerament ha fet un esforç i s’ha aprimat molt).

Eudald Casadesús, el candidat de CiU, es va quedar sol, sobretot quan es tocaven temes en els quals quan els del tripartit feien front comú. Eudald, que ja té experiència com alcalde, s’estrena en la carrera parlamentària, i això és nota. En canvi Joan Boada d’ICV-EUiA va demostrar que té taules i que se sentia còmode en el debat, si no hagués estat per Nadal hauria dominat.

No és pas que el cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, Pere Vigo, ho fes malament. Al republicà se’l veia relaxat, no va fer unes intervencions massa llargues però va donar a conèixer just el missatge que volia transmeta. En canvi, Enric Millo, del PP, no ho va tenir gens fàcil, sobretot quan Nadal li recordar el seu transfuguisme polític, l’home va sortir rebotit d’Unió Democràtica, per passar-se al partit d’Acebes, Rajoy i Zaplana.

Encara no havia acabat el debat de Girona, que la televisió ja ens transmetia les imatges de l’altre debat, d’quell que jo no en parlaré perquè ja en parla tothom.

Si voleu una altra versió del debat gironí la trobareu a El Punt.

La foto és del fotògraf d’El Punt, Eudald Picas

Bitàcola de campanya (4)

L’economista Xavier Sala Martín, que de la mà de Pepe Antich, encara director de La Vanguardia, practica l’intrusisme en la professió periodística, en l’entrevista que publica avui en el buc insigne del Grup Godó, ha de demanar perdó al seu entrevistat, Josep-Lluís Carod-Rovira, al qual li havia atribuït una militància històrica al PSUC primer i després va i li posar l’etiqueta de liberal. Una etiqueta, aquesta de liberal, que tampoc sembla que a Carod que quan convé fa un discurs d’esquerres li desagradi.

Allò de l’intrusisme no ho dic per una qüestió gremialista, encara que seria bo preguntar als redactors i caps de política de La Vanguardia, si els fa gaire gràcia que les entrevistes als candidats en aquestes eleccions els hagin encarregat a aquest insigne economista, que ja s’ha convertit en una vedette mediàtica, i que per cert fa uns escrits com a comentarista força interessants.

Per la resta la campanya continua. Recomano el seguiment que en fa en Toni Dalmau amb el seu recull de frases i a Saül Gordillo, tots dos companys d’El Punt

Bitàcola de campanya (3)

El famós i polèmic DVD Confidencial.cat, està prou bé i fins i tot en alguns aspectes es divertit. Això no treu que qui l’ha editat ha fet un us indegut de les imatges i d’un producte. No es va demanar autorització als periodistes i autors materials d’alguns fragments del DVD, sobre els quals hi tenen un dret d’autoria.

Calia que informessin prèviament, a aquests periodistes, de la utilització propagandística i amb ànim de lucre del seu treball informatiu.

Després d’escoltar i llegir les declaracions de David Madí i Joana Ortega en el sentit que les imatges públiques de TV3, no tenen dret d’autor i que en conseqüència el seu ús es lliure, qualsevol periodista es posa a tremolar.

Si els responsables de CiU neguen el dret de la propietat intel·lectual dels periodistes això comença a ser preocupant.
Aquests que governaran d’aquí a quatre dies ens neguen un dret que la nova Llei de la Propietat intel·lectual ens reconeix.
Ho tenim clar!

Bitàcola de campanya (2)

Estic preocupat, temo que ara Convergència i Unió demani la dimissió de Josep Maria Huertas com a degà del Col·legi de Periodistes, i la veritat, ara que hem aconseguit certa estabilitat a la institució, tornar a l’enrenou que suposa escollir un nou degà és angoixant.

Clar avui el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet pública una declaració en la qual manifesta que la propaganda política ha de respectar la imatge dels periodistes.

Home! La utilització que fa CiU en el seu DVD de campanya Confidencial.cat, de la imatge i del treballs dels periodistes sense haver-los demanat el seu consentiment penso que vulnera diferents aspectes de la Llei de la Propietat Intel·lectual (drets d’autor), i com no, també vulnera un dret fonamenta com és el de la pròpia imatge.

Entenc que des del Col·legi es doni suport al Comitè Professional de TV de Catalunya que ha hagut de sortir en defensa dels periodistes la imatge i la feina dels quals ha estat utilitzada en el DVD electoral de CiU.

Clar que aquest no és un cas aïllat si no que a banda de CiU, pràcticament la totalitat de partits polítics haurien de reflexionar de la utilitzacions que fan tots plegats dels mitjans públics pels seus interessos partidistes sobretot en períodes de campanya electoral i que mobilitza una i altra vegada la professió periodística en favor de la seva independència.

Bitàcola de campanya (1)

Hores abans de l’inici de la campanya electoral, tots els partits catalans en diferents actes a tot el país van retre homenatge al president de la Generalitat Lluís Companys, assassinat per l’exèrcit espanyol. Els informatius de les ràdios i televisions donaven aquesta informació indicant que en aquests actes hi van participar “tots els partits catalans, excepte el PP”. És que ara resulta que el PP és un partit català?

Un d’aquest actes d’homenatge es va celebrar a l’Alt Empordà davant el monument erigit en el coll de la Manrrella, allà van parlar Toni Strubell, Victor Alexandre, Francesc Canet i Narcís Oliveras. Tots ells van parlar del sumari que va condemnar a mort a Lluís Companys.

Un cop iniciada la campanya electoral ningú n’ha parlat més de la qüestió. Algú comentava si com a catalans podem acceptar que aquestes alçades encara no s’hagi revisat i anul·lat aquest sumari.

L’Estat espanyol hauria de reconèixer els seus errors del passat i aprendre d’altres governs que han revisat la història i han demanat perdó. La no revisió del sumari del consell de guerra franquista que va sentenciar a Companys és una ofensa al poble de Catalunya.

«L’economia de mercat és un disbarat»

Vostè ha optat per treballar per la pau, una opció molt lloable, però entenc que ha fet una aposta poc rendible econòmicament, perquè la pau no és cap negoci, i en canvi la guerra, sí. Per què aquesta aposta? Per què una cultura de la pau?

–«Consentim que hi hagi milers de milions de persones que viuen en la misèria i fins i tot que es moren de fam. Trobo que això són coses tan importants per a la vida de la gent! I pensar que som uns privilegiats que vivim en un barri del veïnatge universal on només som el 17%, i el 83% restant viuen en condicions tan difícils i es moren de fam. 60.000 persones moren de fam al dia. És clar que cada dia ens gastem 2.800 milions de dòlars en armament. És molt senzill. Hem de passar d’una cultura que es basa en la força, la imposició i la violència a una cultura que busqui el diàleg, l’entesa, escoltar els altres, que s’entengui que no sempre tenim la raó; aquesta és una cultura de pau, i crec que val la pena que un s’hi dediqui.»

–A Europa som rics gràcies que hi ha misèria a l’Àfrica? Creu que caldria fer un repartiment de la riquesa?

–«La Declaració Universal dels Drets Humans diu en el preàmbul que es va fer ‘per alliberar el món de la por i de la misèria’, i que els éssers humans són lliures i iguals en dignitat, i en conseqüència han de tenir un tracte fraternal. La solució és que ens adonem que tots som iguals. I, en canvi, estem en una societat amb una masculinitat total: el 96% de les decisions, les prenen els homes. És un disbarat! Estem en una societat en què el color de la pell té molta influència; una societat en la qual unes religions es proclamen com les úniques i veritables. És una pena. Ens falta compartir amb els altres i no callar davant la injustícia, perquè potser un dia la misèria que viuen els altres ens tocarà a nosaltres, als nostres fills o descendents.»

–En el seu discurs parla de no amagar la injustícia, que els joves i la comunitat universitària no calli. Fa una crida als universitaris per provocar-los, perquè no callin?

-«Tots tenim el deure de no callar; s’ha acabat l’època de la resignació, que les coses no tenen remei i que hem de ser espectadors i veure què passa. Ara hem d’intervenir, sobretot les institucions. Les universitats no poden tolerar sense aixecar la veu les barbaritats que es cometen contra el medi ambient, amb la uniformització cultural, el que es fa des d’un punt de vista social, econòmic, ètic… No ho poden tolerar! Les universitats tenen la funció de transmetre la realitat i donar a conèixer els invisibles, i saber veure l’esdevenidor, amb els escenaris que ens convenen i els que no ens convenen. Europa hauria de tenir aquesta funció universitària per saber quins passos hem de fer des d’avui per corregir les tendències actuals. No podem tolerar que les fonts d’energia es decideixin amb guerres, buscant amb mentides disculpes per fer guerres, en comptes de dialogar.»

–No ens enganyem: les universitats avui preparen els joves perquè s’enfrontin en un món competitiu.

–«No hi estic d’acord. Nosaltres hem lluitat molt per la llibertat, per la justícia, per la igualtat i per la solidaritat, que són els principis de la democràcia, i no hi ha dret que tot això ens ho hagin canviat per les normes del mercat.»

–Però avui el que mana és el mercat: tot es mou sobre la base de l’economia de merca.

–«Aquesta economia de mercat és un disbarat molt gran, perquè concentra tot el poder econòmic en unes mans, i el poder mediàtic, les macroopes… tot això fa que de mica en mica passi al contrari del que s’havia dit. Ens pensàvem que es repartirien les accions, que la privatització portaria a una altra manera menys monopolística de concebre el desenvolupament econòmic… Però què tenim? Els monopolis, però privats, i cada vegada més. Els valors on són?»

–El mercat i els valors no tenen res a veure. No hi ha una crisi molt greu de valors?

–«Aquest neoliberalisme ha dit: ‘Eliminem la ideologia, perquè aquí el que mana es la competitivitat i el mercat.’ En la política també ho palpem, estem fent front a una situació on la política no té espais. Quina diferència hi ha entre un govern liberal, un govern de dretes i un govern d’esquerres? Està tot pres per un sistema d’economia de mercat; tot això s’ha d’acabar, s’ha de moderar i hem de tornar a tenir uns principis, uns valors que són universals, els de la Declaració dels Drets Humans.»

–Parlem de la immigració. Avui la gran preocupació a la UE és que s’aturi aquesta allau d’immigrants. Té solució?

–«Volem que vinguin al preu que nosaltres volem i només els que necessitem. Perquè en necessitem. Solució? Primer s’han de complir les promeses que els hem fet i invertir en comptes d’explotar els seus països de procedència. Hem de pagar més bé tot allò que explotem als seus països. Després hem d’invertir als seus països. No tenen ganes de marxar-ne, però no hi poden viure.»

–Les Nacions Unides s’han de reconduir perquè també estan en crisi?

–«Tots ens hem d’unir i respectar l’Organització de les Nacions Unides. El multilateralisme és una de les solucions que hem de propugnar; les Nacions Unides no poden ser eficaces només en uns casos i en la resta que cada país faci el que li doni la gana. Han de fer que els EUA deixin l’hegemonia, que els del G-7 s’adonin que això de la plutocràcia a escala mundial s’ha acabat i que els ciutadans del món volem una ONU diferent.»

–Què en pensa, de la polèmica en contra del diàleg o negociació amb ETA i de la utilització que es fa de les víctimes?

–«El respecte més gran per a les víctimes és que no n’hi hagi més, de víctimes. Les hem de tenir sempre presents. No s’ha de parlar de negociació, perquè no es negocia, s’explora, a poc a poc, perquè el que avui és violent deixi de ser-ho. Quan es demanen drets com l’autodeterminació, no els poden demanar els que maten, perquè per exercir qualsevol dret el primer que es demana és la vida com a dret suprem. I a aquells que no accepten el camí del diàleg, els recordo allò que va dir Gandhi: ‘No hi ha camins per a la pau, la pau és el camí.’ S’ha d’anar endavant pel camí de la pau, la serenitat i la discussió, però això no vol dir que es negociï; no es negocia res. Hi ha uns camins, que es van marcar a l’Ulster, el que en diuen els camins del mig, que són set punts, i són pressupòsits que han d’acceptar les dues parts. Trobo molt greu que no s’accepti el diàleg, precisament perquè les víctimes sàpiguen que es fa per posar fi per sempre a una situació que és patològica i que ha estat terrible per a tanta gent.»

Entrevista publicada a totes les edicions del diari El Punt (9/10/ 2006).
L’autor de la foto és Eudald Picas