Gairebé el 70% del petroli que es consumeix a la UE es destina al sector del transport, sobretot als automòbils particulars, que consumeixen la meitat de l’energia total d’aquest sector. L’eficiència del combustible dels cotxes ha millorat notablement gràcies a un acord voluntari amb la indústria automobilística per reduir el consum de combustible -en el període 2008-2009 els cotxes seran un 25% més eficients del que ho eren al 1998-. No obstant, amb l’augment de la quantitat de vehicles, el consum i l’ús que se’n farà probablement contrarestaran aquestes millores, per això haurien de considerar-se mesures addicionals per millorar-ne l’eficiència.

Una de les solucions que es plantegen, tant per la reducció de la dependència energètica dels països subministradors de cru com pel seu interès mediambiental, són els biocarburants. El desenvolupament d’aquests combustibles contribuirà a lluitar contra l’efecte del canvi climàtic i alhora es pot convertir en una bona font d’energia renovable que pot resoldre en part la dependència energètica dels europeus. Entre els models de biocarburants es distingeixen dos grups: el biodièsel i el bioetanol. El biodièsel es fabrica essencialment a partir d’olis (un 90%), que s’extreuen de la colza o el gira-sol, i el bioetanol s’aconsegueix a partir de la fermentació dels sucres del blat o del blat de moro. Els biocarburants s’han introduït en el mercat recentment i no estan gaire estesos, tot i que algunes benzineres ja subministren el biodièsel. França, com a primera potència agrícola de la UE, preveu incorporar el 5,75% de biocarburants l’any 2008 i el 10% l’any 2015.

El biodièsel com a biocarburant d’origen vegetal es planteja com una resposta ecològica a la contaminació que tant contribueix al canvi climàtic. El fenomen s’ha anat estenent des de fa uns anys. Als Estats Units algunes empreses han començat a filtrar els greixos i olis de fregir utilitzats en els restaurants i locals de menjar ràpid per transformar-los en biocarburant. A partir d’aquest carburant fet amb olis de fregir s’ha comprovat que amb un vehicle dièsel s’han fet mil quilòmetres sense contaminar gens. El que es planteja és la reutilització dels milions de litres d’oli que es fan servir cada dia a la restauració i a les llars per transformar-los en biodièsel. El biodièsel com a combustible, que ja es fa servir, es convertirà en el de major utilització perquè, a banda dels beneficis que suposa per al medi ambient, perquè no contamina, permetrà als governs trencar la seva dependència del petroli, que està en poder majoritàriament dels països àrabs.

Dotze dibuixos publicats, fa quatre mesos, pel diari danès Jyllands Posten, amb el títol «Dotze visions de Mahoma», alguns dels quals relacionen islamisme i terrorisme, han provocat la indignació del món musulmà, que ha reaccionat amb virulència convocant concentracions, fent boicot als productes danesos, proclamant amenaces de mort i duent a terme atacs contra ambaixades i interessos diplomàtics europeus. L’origen d’aquestes reaccions irades i violentes és la prohibició continguda en la doctrina musulmana de representar Mahoma, perquè això suposaria idolatria i, com a tal, seria una blasfèmia, però també la instrumentalització política que en fan alguns sectors islamistes radicals.

L’exercici de la llibertat d’expressió és un principi bàsic de qualsevol democràcia, que està contingut en la Declaració Universal dels Drets Humans, ratificada per totes les democràcies occidentals laiques. Aquest principi, però, no està reconegut en la majoria de països musulmans, molts dels quals estan sotmesos i regits per dictadures i sistemes no democràtics en els quals sovint es confon el poder civil i el religiós.La llibertat d’expressió s’exerceix com un dret individual o com un dret col·lectiu, però el seu contingut no ha de ser compartit necessàriament per la majoria de ciutadans ni pels governs. En la major part d’estats democràtics les constitucions defensen aquest dret en totes les seves formes, de la mateixa manera que defensen la igualtat de tots els ciutadans perquè ningú no pugui ser discriminat per raó de la seva raça, religió o opinió, amb l’única limitació marcada per les lleis. I encara que a partir de la publicació de les vinyetes que han ofès els musulmans s’intenti obrir un debat sobre el límit de l’exercici de la llibertat d’expressió, en el nostre marc democràtic aquest límit ve marcat únicament per la llei i els tribunals. I ningú, ni els governs ni la violència ni el xantatge dels integristes ni les amenaces poden coartar i condicionar l’exercici d’aquest dret.

El dibuis és de Horsch publicat al Der Standard de Viena

Durant anys, sempre que venia a Girona des de Figueres sabia que, abans d’entrar a la capital, passava per una altra població. Sarrià de Ter havia quedat annexionada a Girona (des del 1975 fins al 1983) com un barri més. De fet, havia sentit a parlar molt de Sarrià de dalt i Sarrià de baix i, durant una època, havia visitat a casa seva un periodista figuerenc que vivia a prop de Girona, que es dedicava a la política, que va ser regidor d’aquesta ciutat i que sovint em parlava d’un consell municipal de Sarrià, que aleshores aspirava a la seva independència. Sempre m’havia dit que casa seva era al Pont. Per a mi, tot allò era un embolic i, de fet, reconec que no vaig tenir mai cap interès a conèixer bé els detalls d’aquesta geografia local.

El que m’interessava aleshores, com a jove i inexpert aprenent, eren els alliçonaments i consells que em donava aquest periodista figuerenc que vivia al Pont. Parlàvem molt de Figueres i l’Alt Empordà, de la política local, dels personatges de l’antic règim -aquests que el New York Times avui defineix com a «troglodites»- que aleshores encara controlaven algunes parcel·les del poder. Em donava algunes claus i alguns fils que s’havien d’estirar per denunciar, amb algun reportatge periodístic, l’immobilisme que hi havia en determinats sectors; parlàvem de conspiracions i em lliurava material que em podia servir de base per a algun treball que després intentaria que me’l publiquessin en un lloc o altre.

Molts anys després, i ja com a periodista professional, per aquelles coses de la vida, he acabat fent informació local de Girona, cosa que m’ha obligat, de molt bon grat, a conèixer en profunditat, aquells detalls de la geografia local que anys abans vaig ignorar volgudament. He pogut descobrir, com a gironí d’adopció i professionalment, per què Girona enamora. Comprovar com la ciutat s’escampa més enllà del Barri Vell en tots els sentits cap a un seguit de barris -diferents l’un de l’altre-, alguns dels quals amb una identitat més forta, com és el cas del Pont Major. Un barri encaixonat entre la via del tren i el riu Ter, i sobre el qual Joan Pallàs, que durant tretze anys ha estat regidor del Pont Major, s’ha cuidat prou d’alliçonar-me.Però els records, en ocasions, juguen males passades i dissabte, escrivint el reportatge sobre l’acte d’homenatge que l’agrupació local del PSC de Girona li va retre a Just Manuel Casero, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, la memòria em va traslladar, per uns moments, en aquells anys en què confonia Sarrià i el Pont Major. Només cal mirar el Pont que dóna el nom al barri i el Ter, que delimita perfectament el terme.

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt. La foto de l’acte d’homenatge a Just Casero es de Anna Puig.

L’editor del diari francès France Soir ha acomiadat al seu director, Jacques Lefranc. El motiu: la defensa de la llibertat d’expressió que ha fet aquest diari després que el món islamista s’escandalitzes, fes una crida al boicot i amenaces de mort als autors de les vinyetes publicades del diari danès Jyllands-Posten.

La pregunta que és fan els periodistes de tot el món avui és:
tenim dret de fer caricatures de Deu?

Després de la publicació en el diari danès i en diferents diaris europeus d’aquestes caricatures grups armats han amenaçat als ciutadans i a tots els interessos danesos, noruecs i francesos a la franja de Gaza i Cisjordània.

El xoc de civilitzacions ara amenaça en fer-nos callar a casa nostre. Quina és aquesta religió fanàtica que vol imposar el seu credo a tot el món? Es la torna de les creuades?

En defensa de la llibertat d’expressió, opinió i pensament ens solidaritzem i fem costat a tots els periodistes amenaçats.

Els editors de diaris que es resisteixen a reconèixer els drets d’autor col·lectiu dels periodistes, almenys a l’Estat espanyol, ara resulta que volen fer el seu agost cobrant als buscadors d’internet en concepte d’autor.

De moment ja han creat un grup de treball per estudiar les possibles modalitats per cobrar els drets d’autor als buscadors d’internet que exploten aquests continguts.

Resulta que els editors de diaris ens diuen que no es just que s’explotin els continguts dels diaris a la xarxa sense que les empreses editores n’ontinguin cap compensació, ni se’ls hi pagui res a canvi.

Cal dir però que la majoria de les empreses periodístiques catalanes i de l’Estat espanyol fa anys que exploten en diferents productes editorials i també a la xarxa els treballs periodistics dels seus periodistes, contractats només per treballar en una publicació, sense compensar-los en concepte de drets d’autor.

Els drets col·lectius d’autor dels periodistes és un debat pendent, que s’ha de resoldre jà.

El canceller federal d’Àustria i president de torn de la Unió Europea, Wolfgang Schüssel, ha fet un discurs esperançador per al futur d’Europa apel·lant a la unitat i a la necessitat que té la UE de trobar la identitat cultural que uneixi els europeus, i deixa clar que més enllà d’una moneda comuna calen valors i projectes comuns.

L’aposta de Schüssel de construir una Europa en la qual els ciutadans se sentin europeus perquè comparteixen continguts més socials i culturals xoca amb la visió absolutament mercantilista que aportava el seu antecessor, Tony Blair.

Després d’un semestre de la presidència britànica que va ser absolutament nefast i no va aportar res amb vista a resoldre la crisi en què està immersa la Unió des dels referèndums de França i Holanda, que van rebutjar la Constitució Europea, la nova presidència austríaca és molt valenta, però potser peca d’ingenuïtat en demanar als governs que deixin de banda l’egoisme de cada estat i s’impliquin més en la UE.

El Consell d’Europa va donar a conèixer el seu informe sobre els vols clandestins de la CIA a Europa amb la utilització dels aeroports i l’espai aeri europeus per traslladar sospitosos de terrorisme a altres països on van ser sotmesos a tortures.

De l’informe presentat pel parlamentari suís Dick Marty es desprèn que tots els governs europeus afectats estaven al corrent d’aquestes pràctiques de l’agència secreta nord-americana, (així ho reflecteixen alguns editorials de la premsa suissa, com Le Temps o Tribune de Genève ) i que s’ha establert una mena de sistema de subcontractació de la tortura a altres països com Síria, Egipte o Jordània.

De la lectura de l’informe es pot desprendre també una connivència dels governs europeus amb els dels EUA en la pràctica sistemàtica dels segrestos i la tortura. Caldrà que els estats de la UE i els països candidats com Romania, no tan sols condemnin aquestes pràctiques, sinó que també expliquin molt bé fins a quin punt coneixien i consentien els segrestos i els vols clandestins.

La mentida, la insidia i els atacs constants contra Catalunya des determinats sectors de l’extrema dreta espanyola, tenen un nom: Partit Popular.

Un partit que és defineix de govern a l’Estat espanyol, no pot tenir com a estratègia l’atac constant d’una part del territori que pretén governar, perquè aleshores estarà avocat al fracàs més absolut. El debat sobre l’Estatut ha despertat en el sí del PP els seus instint més baixos.

L’estretègia de la confrontació constant, l’intent de fer bullir la sang als catalans i enfrontar als territoris també té un nom; és l’estratègia del «guerracivilisme».
Qui millor ha definit aquesta estratègia del PP ha estat el New York Times que en el seu editorial d’avui “Troglodites a l’exèrcit espanyol” defineix d’una manera molt clara la situació.

Des de la distància el diari americà exigeix al PP que accepti d’una vegada per totes la derrota electoral que va paritr el 14-M de fa dos anys i que no excusi les actituts colpistes d’un sector de l’exèrcit espanyol en contra de la democràcia.

La situació creada en el Col·legi de Periodistes de Catalunya a partir de la renúncia de Sebastià Serrano com a degà de Catalunya i els enfrontaments en el si de la demarcació de Barcelona ha obert un interessant debat a les demarcacions terrirorials del Col·legi.

Des de la demarcació de Girona s’han pronunciat tal com recull Intra-ACN:

El Col·legi de Periodistes de Girona proposa que el nou degà sigui elegit per tots els
col·legiats

El Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona creu que l’única fórmula viable per elegir el nou degà, després de la dimissió de Sebastià Serrano, és tornar a fer unes eleccions en què votin tots els col·legiats de Catalunya. En un comunicat emès als seus col·legiats, el Col·legi gironí assegura que després de la dimissió de Serrano, les Juntes de demarcació es troben ‘incapacitades’ per actuar en els seus àmbits territorials’ i que la seva representativitat ha quedat ‘incomprensiblement’ disminuïda.

El Col·legi de Periodistes de Girona denuncia avui en un comunicat que des de la dimissió de Sebastià Serrano, les Juntes de demarcació es troben en una ‘inaudita situació d’impasse, incapacitades per actuar en els nostres àmbits territorials respectius. La nostra representativitat ha quedat incomprensiblement disminuïda. En cap moment la crisi generada ha pensat en les repercussions que podia tenir en la resta de demarcacions’.

El col·legi considera injust que ‘una crisi que té el seu epicentre a Barcelona’ afecti tots els col·legiats de Catalunya. Per aquest motiu consideren que s’han de posicionar des de les demarcacions i ‘aconseguir que la figura del degà quedi legitimada com ho havia estat fins ara’.
Des del Col·legi de Girona proposen com l’única fórmula viable per elegir un nou degà, obrir unes eleccions ‘únicament i exclusivament al deganat, en què el degà surti escollit democràticament per tots els col·legiats de Catalunya’. En aquest sentit el Col·legi tampoc descarta la possibilitat que un representant de les demarcacions no afectades pel conflicte adopti un paper arbitral i assumeixi en funcions el càrrec de degà.

Els membres del Col·legi gironí demanen que el problema se solucioni de la manera més ràpida, independent i democràtica possible, i sol·licita una revisió dels estatuts per evitar situacions com l’actual.