Els d’Ikea «es fan els suecs» amb els gironins

Qui més qui menys coneix Ikea i qui no, segur que té un parent o un amic que hi ha passat. És el típic lloc on moltes parelles joves i molts estudiants hi han moblat el pis. Et venen els mobles bé de preu, empaquetats i en peces, que després quan arribes a casa, si ets prou manyós, has de muntar, i si no te’n surts, sempre pots recórrer a un amic d’aquests que es deleixen pel bricolatge. Si tu ets un negat en aquesta matèria i en el teu cercle d’amistats no hi ha cap manetes, l’empresa sueca diu que també t’ofereix un servei de muntatge, això sí, pagant un preu pel desplaçament del muntador i una tarifa que està relacionada amb el preu del moble que has comprat. En els catàlegs, els tríptics, la publicitat i el contingut de la seva plana web, tot són facilitats, però quan han cobrat i sorgeix el problema, és quan es fan els suecs. Almenys això és el que li va pasar a una amiga meva.

Fer-ser el suec potser no és una frase normativa, però tothom entén el seu significat, que seria fer el despistat o no voler assumir les responsabilitats. Això és el que fan els de la multinacional sueca instal·lada a casa nostra.

La meva amiga va compar un armari i un llit a la botiga d’Ikea de Badalona, es va espantar a l’hora de muntar-los, va trucar a la botiga perquè li anessin a instal·lar, i la resposta va ser que la petició s’ha de fer personalment. La noia agafa el cotxe i cap a Badalona, un cop allà li diuen que no li poden aplicar la tarifa de muntatge prevista per als clients que viuen com a màxim a 100 quilòmetres perquè Girona és més lluny, i que li faran un pressupost, que evidentment suposa una clatellada. La clienta no hi està d’acord i protesta perquè els d’Ikea neguen un fet objectiu: la distància entre Montigalà i Girona, que és a menys de 100 quilòmetres. El que és definitiu, però, és l’argument de l’empleat: «Miri, passa que nosaltres comptem la distància des de la plaça d’Espanya de Barcelona.» Un argument fantàstic per evitar atendre amb la tarifa normal de muntatge els clients de Girona. La meva amiga fa la queixa pertinent a l’oficina d’atenció al client, on hi ha una altra empleada morruda, i torna cap a Girona. A banda del viatget, la dona va perdre tota la tarda.

Un cop a Girona agafa el PC, entra a la web ikea.com, busca la botiga de Badalona, clica en l’aplicació «com arribar a la botiga», i escriu: 17005 i Girona. A la pantalla hi apareix un mapa de Catalunya amb la ruta per anar des de Girona fins al passeig d’Olof Palme de Badalona amb la informació següent: «Distància total: 92,7 km.»

Publicat a l’edició de Girona del2 de desembre del 2005 del diari El Punt / Foto Gerard Ariño

Tant sols hagués reunit en un mateix fòrum als líders àrabs i als europeus, la cimera Euromediterrània hauria estat un éxit.

La realitat però, és que s’ha de parlar d’un autèntic fracàs.
Rodríguez Zapatero, a la desesperada, volia un acord per salvar una cimera que no ha aportat res de nou. Es tracta d’un nou fracàs que ha recollit la presidència britànica de la UE.

En la trobada va brillar per la seva absència el món àrab i els màxims representants d’Algèria, Egipte, Israel. Marroc, Tunissia i Jordània.

Els del nord clamaven per aconseguir més seguretat, els del sud per obtenir més ajuts al seu desenvolupament. Interessos contraposats i pocs punts d’encontre.

La foto és de Juanma Ramos, fotograf del diari El Punt

El dret d’excepció com a resposta a una situació de crisi

El govern francès en prorrogar fins a tres mesos el que s’ha anomenat estat d’emergència (état d’urgence) aplica el dret d’excepció, que surgeix com una resposta a una situació de crisi, és a dir quan la situació de l’Estat està en perill sense que les institucions polítiques hi hagin pogut fer front amb els instruments ordinaris que el dret els proporciona. En aquest sentit, la característica bàsica d’una situació de crisi és que la capacitat normativa de la Constitució es veu superada per la força dels fets. És en una situació de disturbis com els que s’han produït aquests dies a França que els governs, si no tenen una resposta jurídica institucionalitzada, han de respondre amb un conjunt de normes jurídiques singulars que constitueixen el dret d’excepció, que no pot ni ha de suposar una ruptura de l’estat de dret. A l’Estat espanyol el dret d’excepció està regulat per la llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge, que va ser tramitada molt ràpidament després del fracàs del cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

Publicat al diari El Punt el 15/11/2005

NOTÍCIES RELACIONADES
>El govern francès acorda prolongar tres mesos més l’actual estat d’emergència

Una passejada per les Gavarres

El senderisme és una pràctica força habitual a casa nostra, qui més qui menys, aprofita algun cap de setmana al mes per quedar amb els amics per anar a caminar. Hi ha a qui li agrada grimpar i fer excursions una mica fortes, d’altres opten per fer passejades més tranquil·les. No es tracta d’anar repetint sempre les mateixes caminades, si no d’anar descobrint nous paisatges, indrets que sovint tenim al costat de casa i que mai se’ns ha ocorregut d’explorar prou a fons. Aquesta afició, la de caminar i alhora gaudir del paisatge, per sort en augment, ha incentivat alguns editors locals, com ara Genard Fèlix, responsable de Brau Edicions de Figueres, a tirar endavant col·leccions de guies d’itineraris. Brau va publicar primer una guia d’itineraris dels Aiguamolls que van confeccionar Ponç Feliu i Antoi Lloret, ara l’encàrrec ha estat més ambiciós, una guia d’itineraris per les Gavarres.

Les Gavarres, espai natural (Brau Edicions), té tot un equip al darrere: Dani Sabater (ambientòleg), Xavier Viñas (biòleg), Xavier Cortadellas (professor i periodista), Enric Bisbe (biòleg i naturalista), Jaume Abel (treballador de bosc) i Ponç Feliu (biòleg i ambientòleg), amb dibuixos de Toni Lloret i la col·laboració d’Elvis Martí. Tots plegats han fet un treball de camp molt elaborat cada un d’ells ha fet personalment els itineraris, que després han estat resseguits pels seus companys, d’aquesta manera han pogut detectar possibles errors o indicacions confoses.

La intenció és donar a conèixer un espai i divulgar-lo amb el màxim rigor, no és un llibre de senderisme, l’obra va més enllà perquè no es queda només amb el paisatge, va més enllà, toca diferents camps. Aquesta guia que acaba de sortir al mercat, ens parla de les Gavarres com un territori, no homogeni, sinó amb una important diversitat de microambients. Parla de la seva gent, de la seva història, del patrimoni, de la fauna, la flora i aprofundeix sobre la riquesa de la zona. Aquest llibre és més que una guia convencional perquè els autors no ens donen només les dades per arribar a un indret determinat, sinó que també opinen i es mullen sobre diferents aspectes de les Gavarres, com pot ser l’efecte i la pressió que exerceix el creixement econòmic sobre aquest territori. A més, conté també un conjunt de mapes amb els diferents itineraris i les rutes que es poden fer, a peu, amb bicicleta o en alguns casos fins i tot explica els llocs on es pot arribar amb el cotxe. Amb o sense guia, però, val la pena passejar per Romanyà de la Selva fins al puig d’Arquers, anar de Calonge al puig Cargol…

Crònica publicada a l’edició de Girona del diari El Punt, l’11/11/2005

Tants caps tants barrets

Cada vegada es fa més díficil que els dirigents de la UE es posin d’acord, i no per falta de diàleg, ni de negociacions, ni de ganes. El problema és que cada vegada hi ha més socis en aquest club selecte, i ara ja amb vint-i-cinc, són massa les sensibilitats i els interessos que s’han de confrontar en cada reunió.

Ahir es debatia el model social de l’Europa dels Vint-i-cinc, una Europa que suposadament ha de fer una política comuna. Un objectiu gens fàcil si tenim en compte que sobre la taula de negociacions del castell d’Enric VIII, hi havia quatre models socials diferents i ningú vol que es decapiti la seva idea.Hi ha un model nòrdic, el de l’estat del benestar i amb un alt nivell de protecció social, impostos alts i incentius importants per recerca d’ocupació; un model saxó amb una protecció social pública molt més limitada i un mercat laboral poc intervingut; un model continental, amb un sistema públic de seguretat social universal, i un model mediterrani, amb una elevada seguretat de l’ocupació, amb subsidis d’atur i una despesa social concentrada en les pensions.

Malgrat algunes coincidències entre els diferents sistemes a la UE no hi gaires coincidències en quina part del PIB destina cada govern a la protecció social. En aquest context, es veu difícil cap acord de convergència sobre polítiques socials.

Publicat a totes les edicions del diari El Punt 28/10/2005

Un vaixell a la deriva

Brussel·les, des de fa dies, es veuen moltes cares llargues. La situació de punt mort que es viu en les institucions europees, la manca d’un lideratge clar i les desavinences entre els principals socis sobre si la UE ha de jugar un paper només econòmic o més polític, no ha ajudat gens una institució que mai no ha sabut connectar amb els ciutadans europeus i que ja va sortir tocada pel rebuig de França i Holanda a la Constitució Europea. Per acabar-ho d’adobar, la buidor de la presidència britànica, que no ha fet gairebé res des que va agafar les regnes de la UE el juliol passat, poc ha ajudat a resoldre la situació. L’actitud del govern britànic que, per altra banda, tampoc mai ha desbordat europeisme, ha acabat de desencisar ja no els ciutadans sinó els funcionaris (euroburòcrates) i fins i tot els mateixos europarlamentaris, que no amaguen el seu descontentament i preocupació, en les seves converses amb els periodistes a la seu de la Comissió o als passadissos del Parlament Europeu. El corresponsal de Libérations a Brussel·les Jean Quatremer escenificava la situació reproduint la ironia de l’eurodiputat conservador austríac, Othmar Karas, quan va dir: «Avís de recerca: hem perdut la presidència del Consell, des que és exercida pel premier britànic, Tony Blair, sembla que ningú no l’ha vist, ni sentit des de l’estiu. Tota informació sobre el lloc on és i les seves activitats serà rebuda amb alegria pels ciutadans europeus.» Les crítiques per l’absentisme de Blair provenen fins i tot dels escons dels parlamentaris britànics i dels mateixos socialistes. Després de quatre mesos avui es podria tornar a reproduir un altre enfrontament entre Blair i Chirac, aquest darrer la vigília de la cimera va publicar un article en 26 diaris europeus en què deixa clar que no acceptarà de cap manera que Europa només sigui una zona de lliure canvi. Caldrà veure què respon el premier britànic..

3.000 quilòmetres de Ceuta a Ceuta

Un refugiat polític explica com va viure i compartir durant mesos la misèria i l’horror amb centenars d’immigrants que volen entrar a Europa

Un ciutadà congolès condemnat a mort per qüestions polítiques i que va travessar la tanca de Ceuta camí de la llibertat l’octubre del 2003, ha tornat al Marroc al bosc Finidec, a prop de la tanca fronterera de Ceuta, en un moment en què aquest punt, juntament amb Melilla, s’ha posat tristament d’actualitat. Per aquest home que ara ha viatjat un altre cop a Finidec acompanyat per dos membres de l’associació Akan, de suport i acollida a immigrants, ha estat com tornar a l’infern. En aquest bosc, on avui es refugien centenars d’immigrants de diferents nacionalitats, hi va passar sis mesos. Dos anys després de la seva estada a Finidec, encara hi ha trobat coneguts que no defalleixen en els seus repetits intents de travessar la tanca per entrar a l’Estat espanyol.

De la Universitat a la cuina
Nascut a la República Democràtica del Congo fa 43 anys, casat i amb un fill, professor universitari d’economia política a la Universitat de Kinshasa, actualment viu a Girona amb el suport de l’ONG Akan i fa feines esporàdiques com a mosso de magatzem o ajudant de cuina, en unes condicions laborals absolutament lamentables. Es fa dir Lubaka Konde, un nom fictici, perquè per qüestions de seguretat no vol revelar la seva identitat real, tem que la seva família que viu al Congo en pateixi les conseqüències. Cada vegada que s’ha volgut posar en contacte amb la seva família, els seus han tingut problemes. L’última vegada que els va telefonar, la policia va detenir dos dels seus germans i van assaltar el seu domicili familiar.

Condemnat pel fet d’ensenyar
Lubaka Konde, condemnat a mort només perquè al règim del Congo no li agradava el to de les seves classes a la Universitat de Kinshasa, va escapar miraculosament d’una execució horrorosa. Segons explica, a la República Democràtica del Congo alguns reus de mort són llançats directament al riu just on hi ha una catarata, lligats de mans i peus dins d’un sac. En el seu cas, quan va veure com llançaven els seus companys, Lubaka va cridar en la seva llengua materna, cosa que li va salvar la vida perquè un dels policies que dirigia les execucions va reconèixer aquella llengua i va descobrir que coneixia la seva família, es va compadir d’ell i el va deixar que travessés el riu Congo i fugís cap al Gabon.

Després d’escapar de la condemna de mort, Lubaka va patir una altra condemna vivint tot un periple de dificultats i horrors, fins que l’octubre del 2003 va poder trepitjar Ceuta. La seva primera parada va ser al Gabon, on va poder treballar de mestre de primària, però també en va haver de fugir en veure que es podia complicar la seva situació. Un cop va poder fer alguns estalvis i treballar en diferents llocs de la zona, va aconseguir documentació falsa i va agafar un vol fins a Casablanca. Al Marroc, les autoritat alauites van descobrir que els papers de Lubaka no eren correctes i el van fer fora del país, no li van donar menjar, ni aigua, i el van enviar a la frontera d’Algèria, en un punt on les autoritats algerianes el van detenir juntament amb altres sense papers, i els van traslladar en camions militars, en un llarg viatge de més de 1.500 quilòmetres, fins a una zona desèrtica prop d’In-Salah. Durant el viatge, les autoritats algerianes només els van donar pa i llet. Un cop a In-Salah, Lubaka va veure que allò era «un desert, un lloc infernal, amb una calor insuportable, no hi ha cases, no hi ha res. Només som gent abandonada, homes, nens, dones, malalts…». Lubaka només va aguantar tres setmanes i va fugir a peu cap a Tamanrasset; d’allà va enfilar el camí, a peu, cap al Marroc; va passar més d’un mes caminant, no tenia menjar ni aigua, i hi havia dies que el seu únic aliment eren els seus propis orins; és un llarg camí ple de misèria i mort. Explica Lubaka: «Era horrorós, en aquell camí desèrtic, cada deu quilòmetres hi trobaves esquelets de gent morta.» Finalment va arribar a Uxda, a la frontera entre Algèria i el Marroc, «fet pols i amb els peus inflats i llagats». En aquesta zona fronterera hi va passar tres mesos amagat, vivint del que podia, alimentant-se de coses podrides, «no vulgueu saber què es pot arribar a menjar en situacions extremes».

Finalment va poder marxar d’Uxda (Oujda), però abans d’arribar a Finidec, encara va haver de caminar uns quants centenars de quilòmetres, «sempre de nit, amagat i vivint de tot el que pots arreplegar pel camí».

Sis mesos vivint al bosc
A Finidec, Lubaka es va refugiar al bosc, on hi havia centenars de persones en la seva mateixa situació. Misèria absoluta. Però els immigrants allà, al bosc i a la muntanya, hi vivien amagats, en grups i clans organitzats, segons les nacionalitats. Al bosc de Finidec, on avui encara s’amunteguen centenars d’immigrants que esperen poder saltar la tanca, Lubaka hi va passar sis mesos. Sis mesos de misèria absoluta, dormint al bosc i amagant-se cada dia de les persecucions policials. Allà hi dominen alguns grups, els majoritaris, com ara els malians, i també alguns sectors mafiosos hi fan diners; cobren 600 euros per fer-te passar fins a la tanca i 800 si et vols jugar la vida per mar en un bot. Només la Creu Roja i les organitzacions humanitàries ajuden la gent que viu al bosc, amb aliments i medecines. Després de sis mesos de viure i dormir sota els matolls, Lubaka, escapant de la policia i de les màfies, va aconseguir travessar per un forat fet a la tanca de Ceuta, allà va passar tres dies amagat, sense menjar ni beure. A Ceuta es va posar a disposició de les autoritats, i fins al cap de cinc mesos no va aconseguir un permís per entrar a l’Estat espanyol; després va venir a Catalunya i va fer finalment cap a Girona com a immigrant i no com a refugiat polític tal com ell havia sol·licitat.

Reportatge publicat al diari El Punt el diumenge 9/10/2005

Wife Wanted

Hi ha gent que fan el que calgui per trobar parella.

Un ciutadà dels Estats Units Dean Morrow es veu que està tant desesperat que ha llogat una tanca publicitària prop de Los Angeles, en la qual es ven ell com a producte i convida a les possibles candidates a contartar amb ell en el seu web WIFE WANTED

L’home de 44 anys no es un mal partit. Divorciat, sense fill, és dedica als negocis i les coses no li van malament ja que es pot gastar els diners amb tanques publicitàries per trobar una dona.