La meva finestra

La família de Joan Maragall és àmplia, o millor dit, és extensa. Joan Maragall va tenir 13 fills i avui són tanta família, entre néts, besnéts i rebesnéts, que un cop a l’any queden tots plegats, per celebrar una trobada que li’n diuen “La Maragallada”.

 Avui, al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, s’han retrobat alguns d’ells per participar de l’acte que ha organitzat l’Ajuntament en el marc del 150 aniversari del naixement i del centenari de la mort del poeta modernista.

L’acte, he de dir que l’ha encetat la Regidora de Cultura, Montserrat Tallant, qui amb un saber fer càlid i familiar, ens ha explicat el perquè de tot plegat. I és que trobo que cada vegada en sap més de ser regidora de cultura i sempre ho fa millor la Tallant, realment la seva capacitat personal i de treball és admirable.

Però no voldria apartar-me del guió, a l’acte, a banda de la família hi ha participat representants de Vall de Núria com a promotors de l’any Maragall, el President del Consell Comarcal, el Diputat i Alcalde de Camprodon… i sobretot els protagonistes, els nens i nenes de l’Institut Escola de Sant Joan de les Abadesses. Dic protagonistes perquè han actuat tocant la flauta, recitant poemes, llegint textos de i sobre Joan Maragall.

Ha estat molt bé, per ells tota una experiència, per mi també… M’han fet recordar el que em costava llegir davant del públic als 12 anyets. I aquella pressa per acabar, en lloc de gaudir d’un bon poema. Quins records d’adolescència; entre dolços i aspres, tots alhora m’han vingut al cap. I mentre els veia neguitosos pensava: no feu com feia jo, estigueu tranquils i gaudiu del que esteu llegint, a poc a poc, anava repetint dins el meu cap. Entre tant, amb la cua de l’ull, he arribat a veure com la Maria, una de les nétes de Joan Maragall, repetia amb els llavis cada un dels textos que llegien els nens a velocitats, diguem, inadequades.

I en acabar, en acabar l’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació avui ja en funcions, ens ha revelat qui era el seu avi, com era el seu avi i quanta raó tenia.

Primer, emocionat, ha reconegut que li agradava que el seu darrer acte públic encara com a Conseller hagi estat a Sant Joan, al Palau de l’Abadia, en la col·locació del bust del seu avi en el claustre del Palau, allà on sembla ser havia estat de cos present, inspirat i escrivint. També, pel fet de fer-ho com a Conseller d’Educació davant d’un grup de nois i noies que seran el futur del nostre país, ha dit. I en aquest moment, sentint les seves paraules i observant el seu gest i expressió, un nus m’ha taponat la gola i les llàgrimes no han pogut ser contingudes.

L’Ernest, nét, polític compromès, company i responsable de la política d’educació ens els darrers anys, m’ha emocionat tant, m’ha semblat entreveure la seva lluita encara vital per continuar enfortint Catalunya. I ens ha demanat que siguem com era el seu avi: vitals, pot ser per això va tenir 13 fills, ha bromejat, buscadors de la veritat i de la bellesa de les coses, però no només per descriure-les i contemplar-les, sinó per poder ser autèntics, però sobretot, ser sempre nosaltres mateixos.

Ens ha demanat, recitant la primera estrofa del poema… que no es deixem portar cap a l’aigua estancada i que lluitem pel nostre país com ho feia Joan Maragall, amb humanitat, amb estima per Catalunya i amb l’exigència amb la que reivindicava les nostres tradicions, els nostres paisatges i la nostra dignitat com a persones com el millor camí per avançar. I dirigint-se a aquella colla de nens i nenes que, una vegada havien actuat, ja se’ls feia llarg continuar asseguts en un acte de tanta solemnitat, els ha demanat que mai es deixin portar i que treballin per ser autèntics per enfortir el nostre país, cadascun de forma individual per ser més forts plegats.  

I és que hi ha tantes coses de Joan Maragall que estan en vigor tot i el pas dels anys! Ja ho vaig dir en el post de fa uns dies “Maragallades de fa més de 100 anys”, però avui ho he tornat a comprovar, ho he tornat a reviure.

Amb la família Maragall, no sols hem compartit aquest acte cultural, sinó que hem visitat el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, també el Santíssim Misteri que han contemplat embadalits i sorpresos en descobrir que era l’autèntic i que s’havia mantingut al seu lloc original enlloc de ser traslladat al Museu Nacional… I finalment, el dinar, amb conversa distesa, rica i engrescadora i que, a la fi, m’ha portat a voler deixar constància en aquestes línies d’una jornada única i irrepetible i de la qual n’he gaudit, fins el punt de voler reviure-la teclejant a l’ordinador, mentre en Ramon remena en el seu i, sense dir-li, penso quant encertat ha estat com Alcalde en voler mantenir la presència de Joan Maragall al poble on va estiuejar durant anys.