La meva finestra

Article d’opinió publicat a El Ripollès, dijous 6 de setembre de 2012.

Em disposo a escriure aquestes línies i no em resulta senzill expressar tot el que em suscita la Diada Nacional que viurem enguany. Un 11 de setembre de 2012 que crec recordarem molt i molts catalans perquè no deixarà a ningú indiferent.

Per a mi aquest dia és una festa. Una festa en que la unitat d’un poble ric, divers i plural, reivindica el respecte per la seva identitat, per la seva llengua i per la seva pròpia capacitat d’autogovernar-se. Tot i que, en massa ocasions, a Catalunya demostrem una marcada incapacitat per prendre grans acords, com podria ser tenir una Llei electoral pròpia, per exemple. I malgrat que aquest és un altre debat, si té sentit posar-lo de manifest per com ha anat la convocatòria de la manifestació que se celebrarà el dia onze.

Una manifestació amb un claríssim caràcter reivindicatiu davant la difícil situació econòmica i social que està vivint el país, però que tot i autoanomenar-se unitària no ha buscat que hi cabessin totes les sensibilitats que existeixen actualment a Catalunya respecte al model polític que es vol en relació a l’Estat espanyol.

Ni tan sols en actes simbòlics com aquesta manifestació, i malgrat els moments de dificultat que estan vivint tantes i tantes famílies d’arreu del país, hi ha hagut la possibilitat d’un diàleg obert i sincer entre les associacions, entitats i partits polítics que defensen, de manera diferent, però al cap i a la fi el que consideren interessos de Catalunya.

Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.

Dimarts, vam acordar al Ple municipal de Campdevànol que es penjarà l’Estelada del balcó de l’Ajuntament com a símbol de reivindicació nacional. Ho vam acordar per unanimitat, amb els vots dels regidors socialistes a favor, ja que entenem i comprenem el dessig i els anhels de gent del nostre poble que necessita expressar-se més enllà de la senyera per donar el toc d’atenció que Madrid es mereix, doncs sembla que si d’una vegada no parlem alt i clar, les nostres demandes, les nostres necessitats són sistemàticament obviades.

També he de reconèixer que com a socialista em sento orfe de solucions. En primer lloc, perquè la independència no és el camí que més confiança m’inspira i és que no sé exactament que m’estan dient quan es crida in, inde, inde-pen-den-ci-a! movent una senyera estelada. En segon lloc, perquè els recents intents d’entesa a través del pacte polític amb l’Estat espanyol, que era l’Estatut de Catalunya, han estat decebedors i com la societat catalana sento una profunda decepció.

I com la societat catalana, crec que malgrat tot, m’he de moure, els socialistes ens hem de moure. Els socialistes no anirem a la manifestació de l’11 de setembre perquè no defensem la independència i per tant, hem estat exclosos a la vista del lema, però calia?

Els socialistes som persones que volem més autogovern, més control dels impostos que paguem des de Catalunya, reclamem una hisenda pròpia per satisfer millor les necessitats dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya i ho hem de dir: som catalanistes, tant com el que més. L’estelada no és la nostra bandera, però els que la porten, no són enemics, són els nostres companys de la feina, del bar, de l’associació de veïns, fins i tot en la política i també  familiars i amics.

Conscients del què defensem, amb una senyera a la mà, el dia 11 de setembre podria ser-hi tothom a la manifestació. Jo crec que serà tot un èxit, llàstima que com tantes coses en aquest país s’hagin hagut de confrontar i polemitzar en lloc de dialogar, acordar i sumar.