La meva finestra

Des de Barcelona: Un punt de vista sobre el congrés del PSOE a Sevilla

Divendres, 3 de febrer de 2012: El PSC m’ha ofert l’oportunitat de viure el congrés del PSOE que es celebrarà aquest cap de setmana a Sevilla, en directe. El cert és que l’esdeveniment en si fa temps que em genera certs neguits que, poc a poc, s’aniran esvaint. Palpar l’ambient i conèixer diverses opinions m’enriquiran enormement, només per això estic enormement agraida.

Sóc del parer que parlar massa d’urna cosa incerta és bàsicament especular, en el sentit negatiu de la paraula, però no fer-ho és optar per una possició còmoda. Jo he de reconèixer que, envers aquest congrés, he optat per la darrera: possió còmoda, alhora que escèptica i de distància prudent.

Des de fa mesos que em miro el congrés del PSOE com el que crec que és; el congrés d’un partit en el que jo no milito directament, però del resultat del qual es poden alterar coses a Can PSC, a casa meva.

Implicar-me personalment en els projectes dels que participo, és la meva manera de ser i de fer, en aquesta ocasió la distància mantinguda penso que és coherent amb el que crec que ha de fer el PSC respecte a la seva relació amb el PSOE. No vull dir amb això que no haguem de participar, en la mesura del possible, de les decisions que es puguin prendre en el nostre partit germà, però una cosa és participar i una altra, molt diferent, és entrar en casa aliena.

Opino que el PSC està vivint un dels moments més delicats dels darrers temps i que els nostres esforços s’han de concentrar en el que ens passa a nosaltres mateixos. En el congrés de Barcelona, de no fa massa més d’un mes, es va posar de manifest la necessitat d’identificar-nos més i millor amb la societat catalana, de mantenir certa distància en vers la dinàmica, al meu entendre errònia, del PSOE i de centrar-nos en donar resposta al missatge que la gent ens ha donat a través de les eleccions, a partir d’un treball intern que reconstrueixi la manera de fer política en una democràcia que ha d’evolucionar tal i com ho fa la societat.

Malgrat el meu punt de vista, la realitat de nou em sorprèn i em va sorprendre la carta que em va fer arribar Carme Chacón, tot just fa una setmana, per explicar-nos que optaria a la Secretaria General del PSOE i dient que volia comptar amb els militants dels PSC, quan en realitat, el pas l’ha fet, al meu entendre, unilateralment.

No discuteixo la legitimitat de la seva decisió, és legitima, les aspiracions ho són totes de legítimes. Si que qüestiono les maneres, la forma com està succeint tot plegat. En realitat, penso que aquesta candidatura ja es veia a venir, però com a mínim crec que dins del PSC es podia haver plantejat obertament la seva oportunitat. Hagués estat meravellós aprofitar el propi congrés del PSC al desembre per fer-ho, plantejant-ho davant de l’organisme de màxima representació de la militància del PSC, en canvi, la Carme, va estar com absent.

La Carme Chacón, darrera candidat el PSC a les eleccions generals del 20N, forma part indissociable d’una organització, el PSC, de la que en formem part també milers de persones d’arreu de Catalunya. Per la Carme, moltes persones hem fet campanya malgrat la que estava caient, malgrat els errors, malgrat les dificultats. La Chacón ha estat ministra d’un govern que hem defensat tot i no compondre, en moltes ocasions, perquè no responia quan Catalunya ho reclamava. I ara, Carme Chacón ens envia una carta per dir-nos que ens vol, altra vegada, al seu costat.

Ja li puc assegurar que hi serem, aquest partit està plagat de bona gent, de gent volutariosa, de gent que confia, de gent que hores d’ara, fins i tot, té fe i creu. Però jo voldria reivindicar el dret que té, que tenim la gent que formem part d’aquesta organització a parlar sobre el nostre futur com a organització, a debatre democràticament sobre allò que més ens convé com a col.lectiu i a decidir, decidir democràticament, sobre l’oportunitat o no de tenir una candidata militant del PSC a la secretaria general del PSOE.

Més enllà de les meves simpaties i opinions personals, moltes vegades carregades de prejudicis com tot a la vida, intento recollir aquí un neguit, una inquietud amb la que avui marxo de Barcelona cap al 38 Congrés del PSOE on, més que mai, el PSC es juga el tipus, sense ni haver pogut decidir.

Aquesta és la sensació que tinc, una sensació que tot ciutadà ha tingut en massa ocasions davant de polítiques, de decisions que costen d’entendre, però davant del quals només ens resta confiar, confiem en que algun motiu hi haurà per fer el que es fa.

Estaré expectant…

Des de Sevilla: Un punt de vista abans de tornar del congrés del PSOE a Barcelona.

Diumenge, 5 de febrer de 2012: En unes hores tornaré a Catalunya, després de viure el 38 congrés del PSOE en viu i havent palpat que aquest partit germà, se’m fa estrany, com si no el reconegués.

Crec que els darrers anys, la política de la tàctica ha superat la política ideològica i la conseqüència d’això ha estat desdibuixar el miratge de la Espanya plural que Zapatero va posar en valor, fa ja 11 anys, per accedir a la Secretaría General del PSOE i costarà refer el camí desfet, doncs d’una i altra banda aquest ha estat el gran tema absent d’aquest congrés.

Pel que fa al meu partit, el PSC, malament si fèiem i malament si no fèiem. Fa temps que gestionem situacions complexes perquè la nostra realitat, vaja, la realitat de la nostra societat també ho és de complexa i sabem què és allò de no ser catalans a Catalunya, mentre som els més catalans a la resta d’Espanya. Quantes famílies catalanes viuen aquest innecessari etiquetatge? Així som i no passa res.

Jo ja fa temps que dic que no vull triar, però que, en tot cas, vull compartir, com diu Rafael Jorba, la mirada de l’altre, i intentar trobar un petit espai on la relació sincera entre pensaments i punts de vista diferents portin a acords i solucions més riques, enlloc de distàncies. Perquè en el fons, la raó de ser de la política és la d’atendre les necessitats de la gent, gestionant de la manera més plural possible una realitat que és absolutament plural, però única, en la que tothom, sense exclusions, ha de conviure.

Al congrés del PSOE he vist un Alfredo gat vell i una Carme combativa, apunt per la lluita. Què necessita el PSOE, intueixo que ni una cosa ni l’alltra; reconciliar-se amb la gent i entre la seva gent, trobar un punt d’equilibri i serenor per rempendre la seva funció essencial, la d’esser l’eina que la democràcia preveu per tal de garantir la sobirania popular.

El PSOE és un partit, des del meu punt de vista, ermètic i impermeable, fet i explicat amb antigues formes i maneres que, avui dia, res tenen a veure amb la societat. Paradoxalment, la gent d’aquest partit és la que ha fet avançar, progressar i modernitzar més Espanya, a través de les polítiques de drets socials i civils dutes a terme al llarg de 32 anys de democràcia.

A González no hi ha qui l’iguali, Zapatero s’ha cremat, Chacón vinga a lluitar senseha arribar a ser i Rubalcaba sembla que és recular en el temps, veurem que fa. Mentre el socialisme català s’ha d’anar posant a lloc, almenys això espero.

Sóc del parer que el PSC, ara si, s’ha de centrar i concentrar-se en refer, en recosir cada puntada de fil que, en un moment o altra, se’ns ha pogut escapar. Aquí estic, disposada. Aquí estem, a punt. Som molts els que necessitem crear una nova manera de fer política i construir una alternativa sòlida, on el centre de cada proposta sigui donar resposta a un problema, no polític o dels polítics, sinó als problemes de la gent.

Opino, humilment, que ja hi ha prou de la política que desdibuixa els interessos generals en massa ocasions i reclamo la política com a eina al servei de la ciutadania, la política activista, en la que tothom participa i el militant actua. Una política que, en el dia a dia, insisteix en canviar les coses que entre tots, majoriatàriament, volem canviar, bàsicament per poder viure i conviure millor.