La meva finestra

Article publicat al Diari de Girona el dia 29 de març de 2012, dia de la VAGA GENERAL.

Desprès de molts anys d’esforç per aconseguir una societat on les aspiracions de tothom, on, fins i tot, els anhels de les persones i famílies més humils tenien un espai, hem transformat tant la societat que, ara, corre el risc de tornar a ser el que era.

Un gir de 360 graus perfecte, on el punt de partida era una societat desigual i on el punt d’arribada també ho pot ser.

Els avis van emigrar de la seva terra estimada per buscar un futur millor. Anel.laven trobar una oportunitat per sobreviure, venien buscant feina per poder menjar.

Aleshores, Catalunya, terra generosa, els va acollir i aquí van plantar la llavor de la seva esperança. Tota una vida; el seu treball, els seus fills i després els seus néts ja van néixer aquí, mentre la societat i les seves condicions començaven a canviar, a donar la volta, a girar mica en mica per anar a millor. El seu esforç, com el de tantes persones que lluitaven per prosperar, no era en va.

Aquella generació no havia conegut mai res que no fos l’obediència i el silenci de la dictadura, però llavors va arribar la democràcia i amb la democràcia un nou temps en què, qui ho havia de dir, fins i tot va arribar a ser president del govern un noi, fill de camperols andalusos.

Les lleis canviaven, primer amb la Constiució i després amb les que seguiren. Nous drets anomenats fonamentals: dret a la igualtat, dret a la llibertat d’expresió, dret de vaga, dret a sindicar-se, dret a l’educació, a la salut… Realment era un nou temps en que els nens i les nenes no anirien més a treballar a la fabrica, sinó que tenien dret a la infància i a anar a l’escola. Una época per gaudir de accès a la sanitat pública i universal. Uns anys en que els treballadors tindrien un Estatut i podrien negociar les condicions de treball, des del salari a l’horari laboral. Temps en què els carrers dels pobles es van faltar i va arribar l’aigua potable, fins i tot, als barris més humils.

I la vida anava millorant, de la barraca, a la casa i del lloguer, a la compra. De la televisió en blanc i negre que només tenia un veí privilegiat, a la televisió a color i el vídeo VHS. Els fills s’anaven casant, alguns encara començaven vivint a casa amb els pares, altres ja es permetien un lloguer sense massa luxes, el menjador muntat, la cuina també però sense nevera i només una habitació, tot es feia mica en mica i, finalment, també va arribar la rentadora, el congelador i la revolució del microones.

Quan la néta es va casar ja havia comprat un pis amb piscina comunitària i la hipoteca donava tan de si que arribava per moblar la casa amb tots els detalls (nevera combi, home-cinema, dutxa amb hidromassatge, televisió de plasma, la termomix…) i també per comprar el cotxe nou, un monovolum, tot i que el cotxe vell el mantenen, cadascú té el seu. De viatge de nuvis no van anar al “pueblo” com havien fet els seus pares, van anar a Nova York.

I és que els néts ja poden anar per el món, parlen anglés, han estudiat a la universitat pública i també fora d’Espanya, l’últim curs el van fer a una universitat europea gràcies a una beca Erasmus. La nena, és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses, però treballa d’administrativa per 1.000€ al mes. El seu marit és tècnic industrial, va fent dissenys en una empresa de motos, ell cobra una mica més. Ara tindran un fill, miraran de portar-lo a la Llar d’Infants municipal, ben aprop de casa.

Com un mitjó, hem capgirat la nostra societat li hem donat la volta, un gir de 180 graus que mica en mica sembla que anem superant i quasi sense ni adonar-nos continua donant la volta amb el risc de tornar on èrem.

Pot ser no en som conscients, però observant la realitat un dia i un altre, un té la sensació de ‘deja vú’ i algunes de les coses que estem vivint en ple segle XXI comnecen a recordar temps passats.

I no és cert que qualsevol temps passat fos millor, ditxosa melancolnia! Aleshores, uns pocs decidien, la resta creia per sobreviure i ara, les famílies atrapades entre les hipoteques i un mercat laboral bloquejat també hauran de creure per sobreviure?

Sigui com sigui, ja tornen a manar els de sempre i aquells que sutilment s’han enriquit més que d’altres tots aquests anys gràcies al crèdit i a les múltiples facilitats per a tothom per prosperar i consumir més enllà de les nostres possibilitats, ara, tot aprofitant que estem enganxats al consum, blegaran el clau per robar nos aquells drets que van permetre prosperar als nostres pares, però que els nostres avis no coneixien en aquella época en què per sobreviure estaves disposat a tot.

Ja manen els de sempre i volen tancar el cercle, un gir perfecte de 360 graus que no hauríem de deixar tancar. El dia 29 de març vaga general.