La meva finestra

L’altre dia, un bon company que és filòsof, politòleg i imparteix classes a ESADE, va pujar a Sant Joan de les Abadesses a fer una xerrada sobre economia.

No va ser una xerrada qualsevol. A diferència del que acostuma a passar, no es va dedicar només a descriure en quina situació estem, sinó que va explicar-nos, d’una manera molt senzilla, què pot haver una alternativa possible per sortir de la crisi.

Jo que no hi entenc massa d’economia, vaig agafar un boli i un paper i, som-hi, a veure que en surt de tot plegat. D’aquelles notes, avui us puc traslladar aquestes idees i reflexions, molt adients a la vista de les receptes unidireccionals que continua donant el Govern de la Generalitat: RETALLADES. Per això, us convido a conèixer ALTERNATIVES:

En primer lloc, veiem quina és la situació actual i les solucions que s’estan aplicant. Tots les coneixem, són les retallades. Unes retallades que tenen un gran cost social, tot i tenir com objectiu sortir de la crisi.

Aquest tipus de mesures derivades de la teoria econòmica de l’austeritat expansiva, contradiuen les teories econòmiques clàssiques de Keyness i està demostrat que, si bé en algun lloc puntual han pogut funcionar, a casa nostra, aquesta austeritat no ens funciona perquè en reduir dràsticament la despesa, s’han reduït també els ingressos, tant pel sector públic, com pel sector privat i així l’economia no pot funcionar.

A la vista d’això, si algú es pregunta perquè se segueix en aquesta línia, que prengui paciència ja que la resposta pot treure de polleguera a qualsevol: en realitat qui pren les decisions no vol sortir de la crisi, el que realment vol és no perdre calers!

Així és la vida… A Europa, la primera potència econòmica és Alemanya i els bancs alemanys tenen fet un gran préstec a les entitats financeres del nostre país. Alhora, els bancs espanyols van fer grans préstecs a immobiliàries i aquestes van fer fallida. Per tant, si gratem darrera l’objectiu europeu de sanejar l’economia espanyola, grega, portuguesa o italiana, el que trobem és un seguit de decisions que asseguren que els bancs alemanys puguin recuperar tots els diners que van deixar sense perdre-hi.

Davant d’això, què podem fer? Hi ha alternatives? Tenim altres solucions? Si, n’hi ha. Hi ha alternatives i solucions per acabar amb un dèficit crònic. Deixeu-me però, que abans us expliqui perquè ara el dèficit és tant dolent i, a més, s’ha convertit en crònic:

Fins fa poc temps, un govern demanava un crèdit augmentant el dèficit de l’Estat o de la Comunitat Autònoma per fer les inversions que necessitava el país. Aquest dèficit es tornava a reduir a mesura que es tornava el crèdit i, mentre, la població ja gaudia dels equipaments que necessitava; escoles, centres d’atenció primària, parcs de bombers… o bé noves infraestructures per ser més competitius, com pot ser la C-17 desdoblada, posem pel cas.

En canvi, ara què passa que el dèficit sigui tant dolent? Doncs que amb aquell dèficit del qual podíem gaudir en forma d’inversions i que podíem reduir tot tornant el crèdit, ja no es pot fer ni una cosa ni l’altra. I tot plegat perquè qui fins ara ens donava i oferia crèdit a bon preu, ara pensa que no li podrem tornar i per tant, ara, per cada euro que ens deixi ens demanarà que li paguem molt més, tant més com puja la prima de risc (diferència entre el valor del crèdit d’Alemanya i el valor del crèdit aquí). Així doncs, ja no demanem crèdit per fer inversions, però en deixar de fer inversions hi ha menys activitat econòmica, en haver menys activitat econòmica, recaptem menys impostos i en recaptar menys impostos no tenim diners per tornar el crèdit que ja teníem, fet que provoca que fins i tot haguem de demanar un nous crèdits, ara molt més cars, per pagar el crèdit anterior, augmentant de nou el dèficit i fent que aquest sigui finalment crònic.

Déu n’hi do, oi? Doncs bé, com us deia les coses es poden fer diferent. Però hem de prendre consciència que per resoldre el dèficit crònic, la solució no passa per gastar menys, “retallades inevitables” perquè la situació és desastrosa com deia ahir el portaveu del Govern de la Generalitat, sinó per intentar ingressar més, de manera que puguem aconseguir expansió econòmica que aprofitarem de la següent manera:

En un primer moment, els ingressos que aconseguim no els hauríem de destinar directament a eixugar el deute, sinó a reactivar el creixement econòmic i, a partir d’aquí, el creixement econòmic, sens dubte, ens donarà majors ingressos per cobrir el dèficit.

Fem-ho senzill i imaginem que l’economia és un cotxe amb dos motors; el motor  privat i el motor públic. Quan funciona el motor privat de l’economia, el públic pràcticament no ha de fer res, de fet aquí ens vam atrevir a desregular i, per tant, a fer que la intervenció del sector públic en l’economia fos la mínima. Però ara resulta que el motor privat de l’economia està en crisi, no va, no tira… i cal que entri en funcionament el motor de recanvi, el públic, per aconseguir que l’economia es reactivi de nou, i que a través de mesures públiques que fomentin l’activitat aconseguim, entre tots, tornar a arrencar el motor privat de l’economia, que torni a rodar creant ocupació i activitat productiva.

Com ho fem? Per fer-ho, el motor públic necessita gasolina, és a dir, necessita tenir diners, ja que en fallar el motor privat, l’economia que generava diners s’ha quedat a zero. Efectivament, la situació sembla massa complexa i dóna la sensació que estiguem en un carreró sense sortida, ara bé el sector públic té la capacitat d’establir d’on  obtenir ingressos, només cal que hi hagi voluntat política i capacitat de gestió, així que experts en polítiques fiscals proposen tres maneres d’augmentar els ingressos públics:

1. Creant nous impostos com la taxa Tobbin. Seria just que el sector financer que tants beneficis ha obtingut durant l’època de creixement econòmic i continua obtenint-ne deixant crèdit al preu que ho fa, contribuís pagant una taxa per les transaccions de capital que, només per passar d’un cantó a l’altre i sense produir res, donen uns rendiments econòmics espectaculars.
2. Fent complir els impostos existents. Quan algú ha guanyat molts diners gràcies a una societat, seria just que part d’aquests guanys revertissin en la societat que li ha permès obtenir aquests diners, ara bé si té la possibilitat d’amagar aquests diners a paradisos fiscals la societat no en veurà ni cinc. Per tant, suprimim el paradisos fiscals i perseguim el frau fiscal. Només del frau fiscal podríem obtenir 90.000 milions d’euros que evitarien pràcticament totes les retallades fetes fins ara!
3. Harmonitzant els impostos a escala europea i actualitzant-los, no només perquè a tot arreu paguem aproximadament igual, fet que permetria que, en el marc de la Unió Europea, les empreses gaudissin de condicions favorables per a la seva mobilitat i creixement, sinó per fer-los també més coherents i proporcionats.

Ara bé, com veieu, totes aquestes mesures que ens exposava magníficament el meu amic requereixen de molta convicció i de molta Europa, mentre la realitat ens mostra com es qüestiona cada dia més Europa i com els representants dels Estats que haurien d’aconseguir aquesta actuació econòmica unida miren cap a casa, tot sospesant quin cost polític i econòmic tindrà això per a ells al seu país, sense veure més enllà de les seves fronteres nacionals.

I mentre passen els mesos, l’economia s’estanca i l’atur colpeja durament les famílies. Ens calen solucions que permetin que tots els Estats puguin reduir el dèficit amb més temps, independentment del que vulguin els mercats financers. És a dir, els Estats primer han de vetllar perquè l’economia creixi i després ja tornarem el deute a uns mercats financers, per cert, actualment histèrics que ens volen fer pagar, amb els diners que servirien per reactivar l’economia, el seus crèdits a preu d’or.

Ai els mercats financers el que arriben a manar! Jo, quan es posen d’aquesta manera, amb el seu histerisme i els seus estirabots, els enviaria ràpidament al racó de pensar… o és que no n’han tingut prou amb els guanys de la bombolla immobiliària? Més de mitja població els deu diners, els Estats també i en lloc de facilitar que això es pugui anar fent, escanyen i escanyen…

De fet, que els mercats financers manin tant, posa en qüestió fins i tot la democràcia, ja que els representants del poble depenen d’ells alhora de prendre decisions i els condicionen constantment. El que no entenc és perquè no se’ls planta cara d’una vegada per totes.

Ja n’hi ha prou d’aquest color. Hauríem de ser capaços de treballar plegats per crear aquest Govern Econòmic Europeu, que vetlli pels interessos de tots els seus Estats Membres i, sobretot, pels seus ciutadans. I a més, al costat d’aquest Govern Econòmic, cal també un Banc Central Europeu capaç de comprar el deute dels Estats i, per tant, eliminant la prima de risc. Si tot això es fes a curt termini podríem plantejar un pas més i crear un Tresor Públic que emeti els EUROBONS, un deute públic unificat, de tots els països de la zona euro, que no estigui en mans d’especuladors.

Els bancs alemanys sortiran perdent de tot plegat? Compto que si, si el Banc Central Europeu comença a comprar deute a Espanya, Grècia, Portugal o Itàlia, potser augmentarà una mica la inflació i, en conseqüència, el valor del deute Alemany caurà, però la crisi s’està emportant per davant la salut, l’educació i el futur de molta gent, fins i tot, la vida de persones.

Gent que teníem dret a prosperar i que ens hem quedat enganxats en un engranatge que entén més del dret a cobrar un crèdit, que del dret a l’habitatge digne i respon més al que dicten els histèrics dels mercats financers, que a la voluntat democràtica del poble sobirà.

Ens hi juguem massa com per no estar a l’alçada i de moment no ho estem… Merkel ens deia, fa setmanes, que ens esperem un any més, que ella aviat té eleccions i que no li va massa bé… així ens va! La cobdícia, l’egoisme, l’individualisme ens han conduït on som, tenim tot el contrari del que els nostres avis van treballar per aconseguir, per evitar que Europa tornés a caure en els errors del passat. De nosaltres depèn, però qui s’hi apunta?

Ahir després de les eleccions del 25N, aquí a casa, el partit més votat proposava a un provable soci de govern que obviï el missatge que la ciutadania, amb el seu vot, va donar contra les retallades, malgrat hi ha alternativa, ho hem vist. La pregunta potser és: Què vol fer Catalunya a Europa, actuar o resignar-se?

Un agraïment especial al meu amic, en Toni Comín, per la seva magnífica xerrada i per ajudar-me a fer aquesta petita reflexió.