Etcètera

Fa un parell de setmanes el Parlament balear va aprovar la llei de capitalitat que ha suposat el canvi de nom de Palma, que a partir d’ara ha passat a dir-se Palma de Mallorca. La decisió s’ha pres sense fer cas als experts de la Universitat de les Illes Balears i dels arguments contraris de l’oposició. El PP ha justificat la modificació al·legant que facilitarà la promoció de la ciutat com a marca turística, res a veure amb els criteris toponímics i tècnics que haurien d’imperar en una decisió de tanta transcendència. Els dos noms històrics de la ciutat són Palma i Mallorca, però en cap cas Palma de Mallorca, “nom que tots els mallorquins associen a la burocràcia madrilenya”, explica el lingüista Gabriel Babiloni en un article, i que “començà a circular en el context de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat, que creà les províncies i les capitals de província”. El canvi de nom facilitarà també que el topònim no es confongui amb Las Palmas i La Palma, un altre argument que esgrimeixen els espanyols i els operadors turístics. De res ha servit la protesta en el Twitter amb l’etiqueta #ésPalma, iniciada el novembre passat, quan l’alcalde de Palma va anunciar la seva proposta. Una iniciativa, la de castellanitzar els topònims de les Balears, que l’alcaldessa de Maó també vol impulsar, tot i que encara no ha decidit per quina opció es decanta, si per Mahón o Mahó.

No hi ha dubte que la fixació dels topònims és una feina laboriosa, lluny de manipulacions polítiques i aberrants com les que comentàvem, que requereix un treball de camp, una base històrica i uns criteris ortogràfics, d’acord amb la normativa vigent. A Catalunya tenim el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, que estableix de quina manera hem d’anomenar municipis, rius, muntanyes, veïnats i masos, d’arreu del territori. El nomenclàtor dóna oficialitat a més de 52.000 topònims i vol ser una obra de referència per a l’edició de cartografia, retolació,
guies de viatge i altres productes informatius.

A Catalunya, però, hi ha onze noms de municipis que presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, però, en canvi, sí que té caràcter oficial. És el cas de Cabacés, en comptes de Cabassers, que seria la forma lingüísticament correcta; Capmany per Campmany; Castell-Platja d’Aro per Castell i Platja d’Aro; Figaró-Montmany en comptes del Figueró i Montmany; Lladó per Lledó; Massanes per Maçanes; Navàs en comptes de Navars; Rialp per Rialb; Roda de Barà per Roda de Berà; Torrelavit en comptes de Terrassola i Lavit, i Forallac, en comptes de Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Metodològicament es donen per bones aquelles formes que es troben documentades més antigament, ja que són les aporten més informació etimològica, sobretot quan es tracta de topònims que es pronuncien igual però que s’escriuen diferent –Massanes i Maçanes– o que presenten una variació vocàlica –Barà i Berà– que no es diferencia fonèticament en el domini del català oriental.