Etcètera

Diumenge a la matinada canviarem l’hora. Clarejarà més d’hora i la tarda s’escurçarà. En català, a diferència d’altres llengües, tenim un sistema per indicar l’hora força curiós: esmentem l’hora que ha de venir, i no la que ja ha passat. Diem que és un quart de quatre, dos quarts de quatre o tres quarts de quatre. També fem servir les expressions “mig quart” per referir-nos a l’hora entre els minuts 5 i 10; “un quart i mig”, per indicar l’hora entre els minuts 20 i 25, 35 i 40, i 50 i 55, i “a quarts de quatre”, quan volem indicar un espai de temps que pot oscil·lar entre poc després del quart i poc abans de tres quarts.
La influència del castellà en aquest àmbit (“*les dues i mitja”, “*les deu menys quart”) és inqüestionable a l’àrea de Barcelona. Albert Jané ja alertava el 1981 en un article a l’Avui que “fins a tal punt ha arribat la desnaturalització lingüística, que quan, en convenir una hora, diem a dos quarts de set, n’hi ha que fan precisar si volem dir les sis i mitja o les set i mitja”.
Per indicar l’hora també disposem de diverses expressions com ara “en punt” o “tocats/des” (“són les sis en punt” o “són les set tocades”) i quan no volem ser tan precisos utilitzem fórmules com ara “pels volts de la una”, “són vora les dues”i “és prop d’un quart de cinc”.
Ara bé, aquesta manera d’expressar l’hora només és pròpia del Principat. Al País València i a les Illes les formes “i quart”, “i mitja” i “i tres quarts” s’admeten i són ben vives per motius històrics.
Finalment, cal aclarir que també és correcte fer servir el sistema internacional (“són les sis i trenta-vuit minuts”), i fins i tot és preferible en contextos en què la precisió horària és important, a l’hora d’anunciar un espectacle, els horaris d’un transport o bé quan concretem una visita mèdica. En aquest cas, podem dir l’hora de dues maneres: “L’avió ha aterrat a les 20.16 hores” (“a les vint setze hores” o “a les vint hores i setze minuts”). 

Sabíeu que…
El lingüista Josep Ruaix rebutja en el Nou diccionari auxiliar la forma “quart d’hora” o “quarts d’hora”, que substitueix per “quart” o “quarts”, en els exemples: “Encara falta un quart” (millor que “Encara falta un quart d’hora) i “Hi vam estar tres quarts” (i no “Hi vam estar tres quarts d’hora”).

Enguany es commemora el 50è aniversari del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), una obra que constitueix un inventari exhaustiu de la llengua catalana, de deu volums, que va ser iniciada pel filòleg mallorquí mossèn Alcover el 1900 i que va ser completada pel seu deixeble, Francesc de B. Moll, a partir del 1932, quan morí Alcover, i fins al 1962, any en què el diccionari fou publicat per l’editorial Moll.
“L’obra del diccionari de mossèn Alcover era una empresa d’amor i d’entusiasme, fruit d’una devoció fervorosa a la llengua vernacla i de la decisió enèrgica de salvar-la dels perills que l’amenaçaven”, explica Francesc de B. Moll en la introducció del diccionari, en el qual col·laboraren també Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll Marquès.
El diccionari, després de mig segle, continua sent un referent lingüístic, ja que no només inclou el significat de les paraules, sinó també informació dialectal, fonètica, etimològica, bibliogràfica, paremiològica i de costums populars.
Entre els diversos esdeveniments que s’han organitzat per homenatjar l’efemèride, destacaria la proposta que ha impulsat el diari digital de cultura Núvol: ha demanat a diversos escriptors i persones relacionades amb el món cultural que escullin una paraula del DCVB i que facin cinc cèntims del motiu pel qual l’han triada. L’escriptora Marta Rojals ha triat fato; Maria Barbal, arrecerar, i la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, passeig. Però d’entre les que més m’han agradat hi ha horabaixa, seleccionada per la lingüista i escriptora Joana Serra de Gayeta. Ara bé, si a mi em fessin escollir-ne una, em quedaria amb xerinola, un mot que convida a la gresca, l’alegria i la tabola. La paraula té l’equivalent castellà de chirinola i ve del segle XVI. Significava “baralla, desori” i l’origen del nom prové de la batalla de Cerignola (1503), al sud d’Itàlia, on molts catalans i castellans es vantaren d’haver participat.

Sabíeu que…
El 2001, gràcies a un acord entre l’editorial Moll i l’Institut d’Estudis Catalans, el diccionari DCVB es va publicar digitalment i des de llavors es pot consultar de manera gratuïta a través d’internet (http://dcvb.iecat.net)

Sovint es confon el pronom res, que equival a ‘cap cosa’, amb l’adverbi quantitatiu gens, que significa ‘una mica de’, ‘poc’ o ‘en absolut’. Per exemple, direm “en Joan no recorda res (cap cosa) del viatge” i “a la Cèlia no li ha agradat gens la pel·lícula” (i no res). Gramaticalment, cal tenir present que amb un verb intransitiu només hi pot anar gens (“no ha plogut gens”, “no hi sent gens”, “no ha rigut gens”) i que el pronom res funciona com a complement directe en verbs transitius com ara vendre (“no ha venut res aquest matí”), veure (“no ha vist res del que li han explicat”) o sentir (“no ha sentit res”).
La confusió prové del fet que tant res com gens es tradueixen per nada en castellà i per tant es considera un castellanisme fer servir el pronom res en comptes de gens amb aquest valor quantitatiu: “No li costa gens portar-t’ho” (i no “no li costa res”), “no ha dormit gens aquesta nit” (i no “no ha dormit res”) i “no parla gens de francès”, en comptes de “no parla res de francès”.
Però hi ha alguns exemples una mica més enrevessats, en què es poden fer servir res o gens, tot i que amb significats ben diferents. Seria el cas de “la mestressa no pesa mai res” i “la mestressa no pesa gens”. En el primer exemple, s’entén que la mestressa de la carnisseria, posem per cas, no pesa mai la carn a la balança, i en la segona frase, el que se’ns diu és que la mestressa pesa ben poc i que no hi ha manera que s’engreixi uns quants quilets.
De la mateixa manera, la locució castellana nada de nada la traduirem en català per res de res (“del aumento de sueldo, nada de nada”, “de l’augment de sou, res de res”), o bé per gens ni mica (“no me gustó nada de nada”, “no em va agradar gens ni mica”), en funció del cas. 

Sabíeu que…
‘Gens’ és un adverbi quantitatiu com ‘molt’, ‘força’, ‘bastant’, ‘poc’ i ‘gaire’. Cal recordar que en frases negatives, interrogatives i condicionals ‘molt’ s’ha de substituir per ‘gaire’. Per exemple, en frases com “no els agraden molt les bledes”, que hem de dir “no els agraden gaire les bledes”, o “trigaran molt a arribar?”, que hem de substituir per “trigaran gaire a arribar?”

Amb motiu del Dia Internacional de la Traducció, que es va celebrar diumenge passat, m’agradaria dedicar aquest article a la traducció de topònims, una qüestió espinosa per a molts traductors i correctors, sobretot de mitjans de comunicació, perquè a vegades pot semblar que la decisió de catalanitzar o no la forma d’un topònim estranger és arbitrària.
En primer lloc, cal diferenciar que hi ha topònims estrangers que tenen una forma tradicional en català (Rússia, Florència) i els que mantenen la forma original (Santa Cruz de Tenerife, Santo Domingo). Els motius pels quals un topònim es catalanitza són diversos, però majoritàriament responen a raons històriques, com és el cas de Saragossa, Terol i Osca, territoris que van formar part de la Corona d’Aragó; o bé a la importància que té el topònim en el món (Nova York o Gran Bretanya).
Ara bé, quan els topònims, o bé els noms propis, provenen d’una llengua que no té alfabet llatí, com ara l’àrab, el rus i el xinès, l’adaptació al català esdevé necessària i una feina a vegades feixuga. Es poden seguir dos criteris: la transliteració o la transcripció. La transliteració intenta reproduir lletra per lletra l’original, la qual cosa obliga a fer servir diacrítics i signes especials per reproduir amb exactitud la pronúncia d’aquell topònim o nom propi en la llengua original, que esdevenen molt difícils de pronunciar per als parlants que no són d’aquella llengua. D’altra banda, la transcripció busca grafies que permetin al parlant de la llengua d’arribada pronunciar còmodament el topònim o el nom propi estranger aproximant-se al màxim a la pronunciació original. Per exemple, el so [x] del rus i de l’àrab es representa amb la grafia kh en català (Khartum, Andrei Sakharov), mentre que el castellà fa servir la j (Jartum, Andrei Sajarov).

Sabíeu que…
La majoria de vegades els topònims i noms de llengües que no tenen alfabet llatí ens arriben a través d’una transcripció de l’anglès, el francès o el castellà. Cal vigilar a l’hora de fer l’adaptació al català. Per exemple, en transcripcions castellanes, angleses i franceses de noms russos la ch correspon a la tx en català, com en el cas de Txernòbil.

Com pronunciem carabassa en català? La paraula metge la podem pronunciar com metxe en català estàndard? Hem de marcar oralment la doble n d’Anna? I la ela geminada?
Aquestes preguntes i moltes d’altres les resol el Diccionari de dubtes del català oral (DDCOR), de David Paloma, Josep Àngel Mas i Mònica Montserrat, un diccionari digitalitzat –es pot consultar a través del portal www.lecturanda.cat– i sonor, de l’estàndard oral de la llengua.
El diccionari inclou més de 2.600 entrades i la pronúncia recomanada de cada una d’elles en les varietats principals del català: el català central, el mallorquí i el rossellonès, pel que fa al bloc oriental, i el català nord-occidental i el valència, quant al bloc occidental.
Cada entrada va acompanyada d’una fitxa en què s’explica quins trets generals o específics té aquella paraula. Per exemple, si cerquem la paraula ordinador, descobrim que en valencià estàndard sona sempre la erra final en les paraules agudes, com per exemple en els infinitius, i que en la resta de parlars la pronúncia fluctua (calor, subscriptor, tenor, singular), excepte en el mallorquí, on és habitual emmudir-la (per exemple, en mots com cor i or).
Un tret peculiar del rossellonès el trobem si busquem la paraula fàbrica, que la pronuncia fabrica, com molts altres mots (practica per pràctica, basilica per basílica) que són esdrúixols a la resta del domini lingüístic.
Els encarregats de posar la veu als fitxers sonors del diccionari, que també inclou textos d’autoaprenentatge, són Gabriel Bibiloni (mallorquí), Imma Creus (nord-occidental), Joan-Lluís Lluís (rossellonès), Josep Àngel Mas (valencià) i David Paloma (central).

I a més…
El diccionari també alerta de defectes de pronúncia, com per exemple el ieisme, que consisteix a dir *iegir en comptes de llegir o *bai en lloc de ball, i que no és propi del català estàndard. Tampoc és adequat en la llengua estàndard deixar de pronunciar la a àtona que precedeix una r inicial de síl·laba, com en *brana, i no barana, i *tronja, en lloc de taronja.

En català hi ha tota una sèrie de verbs que s’usen abusivament. Són verbs que podríem dir que són moda i que per tant els mitjans de comunicació i els parlants els utilitzen en excés, i a vegades impròpiament, pensant que així empren un català més genuí o nostrat.
Un cas seria el verb patir. Ja sabem que els catalans som patidors per natura, però no cal fer servir aquest verb a tort i a dret com si no tinguéssim altres verbs per expressar-nos. Segons la normativa, només patim quan experimentem un dany o un dolor (“pateixen fam”), quan estem afectats habitualment d’un dolor o un mal físic (“pateix de migranya”) o quan ens neguitegem (“pateix perquè encara no ha arribat”).Un exemple d’ús abusiu extret de la premsa seria: “Les carreteres van patir molts problemes de trànsit el dia de la vaga”, que podríem reformular amb el verb haver-hi, “a les carreteres hi va haver molts problemes de trànsit el dia de la vaga”.
Un altre verb és contemplar. Segons el diccionari, significa ‘mirar atentament’ i ‘donar (a algú) tots els gustos, totes les satisfaccions’. Per tant, no són correctes les frases “la Constitució no contempla la reclamació d’un estat propi per a Catalunya”, que podríem substituir per “la Constitució no preveu la reclamació d’un estat propi per a Catalunya”, o bé “el projecte contempla la construcció de 36.000 habitacions d’hotel”, en què podríem reemplaçar el verb contemplar per incloure, establir o disposar. Un verb similar a contemplar és observar, que vol dir, entre altres significats, ‘mirar una cosa amb atenció contínua’ i que per tant hem d’evitar fer-lo servir quan es vol dir simplement mirar o veure.

Sabíeu que…

També s’abusa del verb ‘realitzar’, que podem substituir per ‘fer’, ‘elaborar’ i ‘establir’, entre d’altres. Un exemple seria “els alumnes han realitzat l’examen correctament”, que podríem substituir per “els alumnes han fet l’examen correctament”. Per tant, convé reservar ‘realitzar’ per a significats més específics, com ara “la feina em realitza”.

El català oral i escrit està farcit d’interferències del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar, bueno, desperdici…) però n’hi ha d’altres que conviuen camuflats en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que. Mes enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix d’interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem, quan en català el deute és masculí i parlem d’una cosa, i per tant direm que en parlem.
Aquest català, ben viu sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un terme format pels mots català i espanyol. Per combatre’l acaba de publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal. Amb el títol optimista El catanyol es cura (Barcanova, 2012), el llibre no pretén ser un diccionari que es limiti a donar una llista d’equivalències entre el catanyol i el català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats d’explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i moltes altres coses, però els petons els fem”, però en canvi “fem un pas”, i no “donem un pas” com en castellà.
L’autor també recopila alguns mots admesos per la normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda, quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de cas; prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per complet quan en català ja tenim la locució del tot o l’adverbi completament.