Etcètera

Fa pocs dies vaig llegir un article sobre comunicació no verbal en què aconsellaven que en una entrevista era important “no creuar els braços”, perquè aquesta postura indicava una actitud defensiva. Més enllà de l’anècdota postural, en faig esment per recordar que en català no creuem els braços, sinó que els encreuem. El verb creuar el fem servir quan fem referència a l’acció de travessar (una via, un camp, un riu, el mar, l’aire), passant d’un costat a l’altre: “El cambrer creuava la plaça per servir les taules” o bé “El nen va creuar el riu pel pont llevadís”. Sovint s’abusa d’aquest verb en detriment d’altres verbs, com ara travessar o passar: “El Tàmesi travessa Londres” o “Els contrabandistes van passar la frontera de matinada”.

En canvi, el verb encreuar significa ‘disposar (dues coses) formant creu l’una amb l’altra’, per exemple, “encreuar les cames l’una sobre l’altra”, “encreuar els braços denota avorriment” o “fer els mots encreuats”. També es fa servir quan dues vies es troben en un punt del seu recorregut (“Les dues carreteres s’encreuen a l’entrada del poble”) i quan ‘un automòbil, un tren, un missatger, etc., es troben en un punt determinat del recorregut amb un altre que va en sentit contrari’. Per exemple, “es van encreuar els missatges de correu”. I finalment també té el sentit figurat d’encreuar dues races o espècies.

Una expressió que també és incorrecta amb el verb creuar és quan algú diu s’ha quedat “de braços creuats” davant d’un fet, és a dir, sense fer res. En català, la forma correcta és “amb els braços plegats” (“Quan el van acomiadar es va quedar amb els braços plegats, sense reaccionar”).

Finalment, també l’expressió “creuar-se en el camí” es considera poc genuïna. Tal com explica el portal Ésadir, és un calc de l’anglès (“to get in one’s way”) i és aconsellable evitar-la i recórrer a altres construccions. Per exemple, en la frase “sempre et creues en el meu camí” la podríem corregir per “sempre et fiques pel mig”, o en l’exemple “El dia que aquell professor es va creuar en el meu camí, em va canviar la vida” es podria substituir per “El dia que vaig conèixer aquell professor, em va canviar la vida”.

Sabíeu que…

El verb creuar només té el significat de travessar un carrer, un riu, una plaça, etc., en canvi encreuar vol dir disposar dues coses formant una creu.

(Article publicat el suplement Cultura d’El Punt Avui el 5 de juliol del 2015.)

Fa pocs dies corregint una novel·la vaig trobar la frase següent: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur d’a qui pertany el rostre que t’està mirant”. Com haureu pogut deduir, em va sobtar la construcció “no estar gaire segur d’a qui pertany”. Per resoldre-ho, vaig veure que la solució no era eliminar la preposició de (“no estar gaire segur a qui pertany”) perquè la construcció la exigia. Tampoc ho solucionava suprimint la preposició a (“no estar gaire segur de qui pertany”), perquè el verb pertànyer regeix l’ús de la preposició. Per tant, quina solució es pot adoptar en aquestes construccions en què hi ha dues preposicions àtones seguides? Doncs bé, en aquest cas la manera més senzilla de resoldre-ho va ser incorporant un verb: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur de saber a qui pertany el rostre que t’està mirant”. Segurament també hauria pogut funcionar algun altre verb, però a mi em va semblar que saber s’hi adeia la mar de bé.

Aquest fenomen també és habitual en el cas de locucions prepositives (en lloc de, en comptes de, a més de, etc.), quan hi ha un verb o un complement elidit, com en els exemples següents: “Has de girar a l’esquerra en lloc d’a la dreta”; “En comptes d’amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d’en majúscules”, o “A més de per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”. En el cas de locucions prepositives, la solució és repetir el verb que ha estat elidit o bé fer servir el verb fer o qualsevol altre per evitar-ne la repetició: “Has de girar a l’esquerra en lloc de fer-ho a la dreta”; “En comptes d’anar-hi amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d’escriure-ho en majúscules”, o “A més de passejar per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”.

Sabíeu que…

Quan en català coincideixen dues preposicions àtones es formen construccions que resulten artificioses. Per resoldre-ho, es pot repetir el verb o bé utilitzar-ne qualsevol altre que s’adeqüi al context.

(Article publicat el suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de juny del 2015.)

Aquests dies de campanya electoral hem sentit moltes promeses per part dels candidats per millorar el municipi on vivim. Si ens entreteníem a llegir els programes electorals, en alguns d’ells s’incloïa com a proposta fer millores al “casc antic” del municipi, ja sigui per rehabilitar-ne les façanes o per restringir-hi la circulació de vehicles. En català, però, és incorrecte parlar del “casc antic” perquè es considera un calc del castellà (“casco antiguo”). Per referir-nos-hi, hem de fer servir altres fórmules, com ara nucli antic, barri antic o, fins i tot, centre històric o part vella.

En català, la paraula casc vol dir ‘peça de l’armadura que cobria i resguardava el cap’. A partir d’aquest significat el mot ha pres altres sentits per metonímia, com ara el casc d’un barret, és a dir, la copa del barret; el casc d’un cavall, l’unglot del cavall; un casc d’arengades, és a dir, un barril d’arengades, o també significa un envàs de vidre per contenir i transportar líquids.

Ara bé, en castellà la paraula casco té dos significats més que el català no recull. L’un és el conjunt d’edificacions d’una població, el casco urbano que comentàvem, i l’altre és el cos d’una nau o un vaixell, que en català cal anomenar buc, així com el conjunt de parets que limiten l’espai que ocupa una casa, que és el buc o la carcassa d’una casa, i no el casc del vaixell o el casc d’una casa.

Així doncs, si els futurs alcaldes volen rehabilitar la part antiga de la ciutat, hauran de posar ordre al nucli antic i no pas al casc antic.

Una altra part dels municipis on s’acostumen a fer propostes electorals és al voltant de la població, en aquest cas per anunciar millores en l’accés al poble o per als barris més perifèrics. En aquest punt és important recordar que en català diem els afores de la ciutat, i no les afores.

Sabíeu que…

En català, la part antiga de la ciutat no s’anomena casc antic sinó barri antic o nucli antic, a diferència del castellà, que sí que té aquesta accepció del mot casc.

(Article publicat el suplement Cultura d’El Punt Avui el 29 de maig del 2015.)

Ja han fet la declaració de la renda? Potser em respondran que no n’he de fer res, d’això, però no els ho pregunto per ficar-me on no em demanen, sinó perquè si encara no l’han feta recordin, si demanen hora al seu gestor, que en català es diu renda i no renta. Aquest últim és un barbarisme molt estès, sobretot en aquestes èpoques tributàries. El mateix succeeix amb l’adjectiu que deriva de renda: en català diem que una cosa és rendible econòmicament i no rentable, que fa referència a una cosa que pot ser rentada. Un cas semblant que sovint també porta maldecaps als parlants és el de venda i venta, en què venda és el correcte en català i venta, el barbarisme.

Un altre terme econòmic que més sovint del que voldríem es fa servir erròniament és el barbarisme financiar (en català, finançar), i amb ell tots els seus derivats: financiació, financier, finàncies (en català, finançament, financer, finances)… Tal com explica el lingüista Rudolf Ortega en el seu últim llibre Tots els dubtes, “la llengua té una capacitat enorme d’assimilació, i sovint pot passar que un barbarisme sigui plausible, tan fàcil d’incorporar, que, sense adonar-nos-en, s’acabi estenent a tot de derivats”, i aquest barbarisme és un d’ells, “una mena de branca borda que cal tallar d’arrel”, assenyala.

I sense allunyar-nos gaire del món econòmic i endinsant-nos en el sector immobiliari, Ortega destaca una altra expressió que moltes vegades veiem mal escrita en els balcons i finestres de les cases: “Pis en lloguer”. En català, quan tenim un pis per llogar, hi podem penjar un rètol que digui “Pis de lloguer” o bé “Pis per llogar”, o encara més fàcil “Es lloga”. Això no es garantia de llogar-lo més de pressa, però d’aquesta manera no escamparem errades lingüístiques per les façanes dels edificis. La que sí que és correcta és la construcció “en venda” (d’aquí l’error de “pis en lloguer”), així com les expressions “de venda” i “per vendre”. Per tant, podem dir: “pis en venda”, “pis de venda” i “pis per vendre”.

Sabíeu que…

Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast (RBA, 2014), de Rudolf Ortega, és una gramàtica accessible, que reuneix cinc-centes entrades sobre qüestions controvertides de català i que pretén ser una eina útil i pràctica per resoldre dubtes lingüístics fàcilment.

(Article publicat el suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 de maig del 2015.)

Saben d’on prové la paraula leotard? I el mot dòberman? El senyor Jules Léotard (1838-1870) va ser un acròbata de circ que va popularitzar el nom de leotards perquè sempre vestia molt cenyit i feia les acrobàcies amb aquestes mitges gruixudes. En català, però, tot i que aquesta paraula està molt estesa, el DIEC no la recull i n’hauríem de dir mitges-pantaló o mitges-pantalons. D’altra banda, l’origen de la paraula dòberman és ben curiós: Karl Friedrich Louis Dobermann (1834-1894) era un recaptador d’impostos alemany que volia un gos que el defensés perquè sempre viatjava carregat de diners. Va fer diversos encreuaments de races de gossos amb aquest perfil i en va sortir el dòberman, tot i que llavors els gossos d’aquesta raça eren força diferents en aparença dels que coneixem actualment.

I la paraula carpaccio, gilet o pantaló, d’on provenen? Tots aquests mots són, com leotard i dòbermans, epònims, paraules que provenen d’un nom de personatge, o “paraules amb cara i ulls”, com explica el filòleg David Paloma, autor del llibre Personatges convertits en paraules. L’obra és tota una novetat perquè fins ara en català no hi havia un llibre que agrupés epònims, i en aquest en podem trobar més de 150. Cada entrada inclou informació biogràfica del personatge, aspectes interessants de la paraula des del punt de vista filològic i alguna curiositat sobre el mot.

D’epònims, n’hi ha que tenen un origen més transparent, com ara kafkià, marxisme, maquiavèl·lic, calvinista, platònic, i d’altres són objectes que porten el nom del seu fundador. Per exemple, Marcel Bich (1914-1994) va inventar el bolígraf bic; James Watt (1736-1819) fou un enginyer i mecànic a qui devem la invenció de la unitat de potència watt, i Antoine Joseph Sax (1814-1894) va ser fabricant d’instruments musicals i va crear el saxo, el saxofon o el saxòfon.

Hi ha d’altres epònims que deuen el seu nom al personatge no perquè aquest inventés un objecte, sinó perquè el personatge en qüestió va fer alguna cosa que el va fer famós o va protagonitzar una anècdota que el va catapultar a la fama. Per exemple, d’on prové la paraula boicot? D’un terratinent anglès, Charles Cunningham Boycott (1832-1897), contra el qual es va fer el primer boicot de la història, ja que es va negar a abaixar els cànons dels arrendataris en una època de males collites. I sacher? De Franz Sacher (1816-1907). Sacher era un aprenent de pastisser austríac que treballava de reboster a la cuina del ministre d’Afers Estrangers. Un dia el cap de cuina va caure malalt i Sacher no va tenir cap altre remei que crear un pastís per a uns convidats. Segons explica Paloma, va untar amb melmelada d’albercoc dos pisos dels pastissos que s’estaven preparant  i els va cobrir amb una capa de xocolata. El pastís va agradar tant que Sacher es va convertir en un pastisser molt reconegut.

Sabíeu que…

Hi ha molts epònims que tenen un origen mitològic (apol·lo, afrodisíac, morfina, cereal…) i literari (lolita, celestina, casanova, arlequí…).

(Article publicat l’1 de maig del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

En quins casos es pot traspassar els límits de la normativa? Es pot tenir la màniga ampla a l’hora d’introduir segons quins mots en el diccionari normatiu? A través de l’opinió de deu professionals de la llengua, el llibre Canvi d’agulles intenta treure l’entrellat a aquestes preguntes i oferir propostes més o menys encertades sobre algunes modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de tenir en compte ara que està a punt de publicar la tan esperada Gramàtica de la llengua catalana (actualment ja es pot consultar la part d’ortografia al web de l’IEC).

És cert que el català té unes regles gramaticals un pèl complicades i que a vegades les excepcions no confirmen la regla (com passa també, no ho oblidem, en altres llengües), però segons el meu parer la gran dificultat arriba en el moment en què el corrector, i ho dic des de la pròpia experiència, ha de decidir quines expressions o mots ha de passar pel sedàs en un diàleg o en un article d’opinió que reflecteix la llengua oral. És el moment de separar el gra de la palla, quan cal decidir si accepta paraules com ara acné (qui fa servir en la llengua oral la forma normativa acne) o utilitza combinacions de pronoms tan esteses com ara l’hi en comptes de la hi o li ho, en frases com ara “l’hi faran pagar, allò que ha trencat”, en comptes de la combinació normativa “li ho faran pagar”. I quan ha de determinar si hi deixa el verb disfrutar? O l’article lo? O l’algo? “Escriure diàlegs vol ofici”, explica Ramon Solsona en el seu article a Canvi d’agulles, perquè el català escrit té pànic de la llengua oral.

En aquests casos, la majoria de vegades els professionals de la llengua acabem recorrent al portal Ésadir o al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, que admeten alguns mots no normatius, com ara nòvio o barco. Són en aquests casos en què el corrector es perd en un mar de dubtes.

Trobar l’equilibri és difícil perquè no podem obrir la porta a un munt de castellanismes que planen amenaçadors sobre la nostra llengua. I, a més a més, també és cert que, tal com assenyala Solsona, “si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s’hi troben granets d’or”. Però també és evident que hi ha mots normatius que no acaben de convèncer els parlants i que no s’usen perquè sonen artificiosos. A tall d’exemple, el lingüista Enric Gomà reivindica la introducció de trajo al diccionari normatiu i explica: “Cada vegada que en un guió, un conte, un article, etc., he d’escriure trajo, tinc un maldecap. Perquè en segons quins mitjans o editorial, te’l canvien pel normatiu vestit”.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 27 de març del 2015.)

A la meva filla li encanten els contes d’adhesius i si es poden desenganxar i tornar a utilitzar encara són més fascinants. Ella, però, no en diu adhesiu, diu que és un conte d’enganxines. Jo ja l’hi corregeixo però al seu entorn tothom en diu enganxines i sé que probablement serà una d’aquelles batalles condemnades al fracàs. Alguns em podríeu dir: encara sort que no en diu pegatinas. I teniu raó, però el mot enganxina tampoc és correcte en català, tot i que els parlants el diguin pronunciant a la perfecció el so de la xeix i convençuts que, quan el diuen, han fet servir la paraula correcta i no el barbarisme pegatina. Doncs bé, enganxina també és un calc del castellà. És un mot que s’ha format seguint el castellà: de pegar, pegatina; d’enganxar, enganxina. En català el mot correcte és adhesiu. Podríem dir que és una ultracorrecció, un d’aquells mots que els parlants fan servir, orgullosos, pensant-se que és correcte, però que a l’hora de la veritat ve a ser tot el contrari, com ara el mot guixeta, que, com vam explicar ara fa un any en aquesta mateixa columna, també és una ultracorrecció, que en català hem de corregir per armariet o taquilla.

Una altra paraula que es diu malament, tot i que qui la verbalitza està convençut que l’ha encertada, és aconteixement. Un cop més, amb aquest so de la xeix que sona tan català. Tant aconteixement com event, un altre sinònim incorrecte, són barbarismes i el mot correcte, en aquest cas, és esdeveniment. Un altre calc que a vegades passa desapercebut és tamany, que cal substituir-lo per mida, dimensió o grandària, segons el matís que se li vulgui donar.

De verbs, també n’hi ha uns quants que s’usen incorrectament com a ultracorreccions. Seria el cas d’un seguit de verbs acabats en –itzar: garantitzar (en comptes de garantir); valoritzar (en lloc de valorar); improvitzar (per improvisar), i atemoritzar  (en comptes de atemorir), entre d’altres. També cal destacar el verb traïcionar, que molts parlants utilitzen sense sospitar que és un calc del castellà, perquè en català la forma correcta és trair, i solventar, també incorrecte i que cal corregir per solucionar.

Sabíeu que…

Altres ultracorreccions que s’utilitzen sovint són solsament, per solament; mitjeval, per medieval, i intermig, per intermedi.

(Article publicat el 13 de març del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Dijous de la setmana passada, el servei lingüístic de l’Optimot, que fa pocs dies que s’ha estrenat a Twitter, va fer una piulada fent una crida: “Com en dieu, vosaltres, d’aquesta imatge?”.  A la imatge enllaçada sortia ni més ni menys que una libèl·lula. La crida va tenir efecte i en poques hores van recollir prop d’una quarantena de mots d’arreu del territori dels Països Catalans: avió (o avionet), borinot, bruixes, calabruixa, cavall de bruixa, cavall de Sant Martí, cavall de serp, cavallet, cavallet d’acer, cavallet del diable (o dimoni), cavallet volador, cevil, damisel·la, dotó de bassa, espantadimonis, espiadimonis, estiracabells, farrer, guitarró, helicòpter, jolibeu, maroteta, pare vicari, parecabots (o parecabotes), parit,  parot (o parotet), pixaví, reiet, remiqueri, rodabasses, rodadits, senyoreta, serpent... i l’endemà encara en sortien uns quants més. Déu n’hi do quants mots per anomenar un insecte tan inofensiu.

Les xarxes socials tenen aquest gran avantatge: posen en contacte a l’instant persones de qualsevol punt del planeta, i en aquest cas parlants de tot el domini lingüístic català, perquè tothom hi pugui dir la seva. La rapidesa de la xarxa desafia qualsevol treball de camp, la informació viatja ràpidament i des de qualsevol punt, tot i que també cal dir que, com qualsevol informació que ens arriba d’internet, després caldria contrastar-la des del punt de vista lingüístic.

Hem de saber aprofitar aquestes eines que ens donen les noves tecnologies per difondre la nostra llengua, per això animo l’Optimot a organitzar aquests saraus lingüístics a la xarxa, perquè de ben segur que n’aprendrem molt, els uns dels altres. De la mateixa manera, desitjo que resolguin molts dubtes lingüístics, igual que des de fa temps fan els perfils de Twitter de @aixocomesdiu, @Catala_Correcte, @flaixllengua, @btvllengua , @catalaugt, @apuntlinguistic, @sarriamasia i @barbarismes, perquè posant a l’abast dels usuaris la nostra llengua segurs que ens desacomplexarem una mica i la farem servir més espontàniament, que bona falta ens fa. I als usuaris de les xarxes els dic que preguntin, que preguntin qualsevol dubte de llengua que tinguin, per més elemental que sembli, perquè així, entre tots, hi posarem el nostre granet de sorra.

Sabíeu que…

L’Optimot és a Twitter des de l’11 de febrer i en poc més d’una setmana ja tenia 4.500 seguidors.

(Article publicat divendres 27 de febrer del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Quan us presenten algú, què responeu? “Encantat de coneixe’t” o “Encantat de conèixer-te”. Posaria la mà al foc que la majoria de vosaltres responeu “Encantat de coneixe’t”, però aquesta forma és normativa? Doncs sense ànim d’ofendre ningú, us he de dir que no és normativa, tot i que es pot acceptar en textos informals, tant orals com escrits, si el que es pretén és reproduir el llenguatge col·loquial. Per aquest motiu, un llibre com el Digui, digui…, el manual estel·lar per ensenyar català als no catalanoparlants, recull aquesta forma, perquè és la que els estrangers sentiran al carrer, bé, si senten parlar català.

Aquest cas només és un d’una sèrie de combinacions de verbs amb pronoms febles que acostumen a plantejar dubtes als parlants a l’hora d’escriure-les. Una de les combinacions és la dels verbs de la segona conjugació acabats en –er, com ara conèixer, convèncer, empènyer o esprémer, merèixer, quan van seguits d’un pronom feble. Per exemple: convence’ls (en lloc de convèncer-los); empenye’m (en comptes d’empènyer-me); espreme-les (en lloc d’esprémer-les) i mereixe’l (en comptes de merèixer-lo). Aquestes modificacions, si les hem d’escriure en textos informals, impliquen canvis ortogràfics, com ara l’apòstrof pel contacte de la vocal final amb el pronom o la manca d’accent gràfic, per exemple en coneixe’t (perquè és una paraula plana i acaba en vocal) en contraposició a conèixer-te (accentuada perquè en aquest cas la paraula plana acaba en erra).

Un altre grup de verbs que creen un dubte semblant són els imperatius de la segona persona del singular que acaben en –es. Aquí podríem tornar a fer una pregunta semblant a la que plantejàvem al principi: quants de vosaltres feu servir la forma “digues-me” i quants dieu “digue’m”? Un cop més crec que guanyaria la forma no normativa, és a dir, digue’m, ja que aquestes formes en la parla oral acostumen a perdre la –s final quan van seguides d’un pronom feble (entre parèntesis la forma normativa): digue’ns (digues-nos), digue-li (digues-li), digue-m’ho (digues-m’ho), tingue-ho (tingues-ho), estigue’t (estigues-te)…

Un fenomen semblant succeeix amb altres combinacions de l’imperatiu: aneu’s-en (per aneu-vos-en), mi-te’l (per mira-te’l), do’m (per dóna’m), feu’s-ho (per feu-vos-ho)…

Sabíeu que

Les combinacions col·loquials de verbs amb pronoms febles, com ara reconeixe’s o reconèixer-se, ha estat un dels dubtes més cercats el 2014 al portal de consultes lingüístiques de l’Optimot.

(Article publicat el 13 de febrer del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Fins fa pocs dies hi havia força gent que es pensava que Artur Mas i Oriol Junqueras no arribarien mai a cap acord i es ferien enrere o, dit col·loquialment, es rajarien. El verb rajar, pronunciat a la catalana, és un verb ben genuí (“d’on no n’hi ha, no en raja”), però no en aquest sentit, i encara menys amb la pronúncia castellana. En aquests casos, el verb rajar es fa servir en dos sentits: quan es vol criticar algú (“No paren de rajar dels seus companys”), o en el sentit d’acovardir-se, d’arronsar-se o de fer-se enrere (“Segur que no ho farà perquè és un rajat” o “Havíem d’anar a esquiar aquest cap de setmana però amb la llevantada ens hem rajat”).

La interferència de castellanismes en la llengua col·loquial és un fet que, inexcusablement, empobreix la llengua. A més, el registre col·loquial s’ha estès considerablement amb la irrupció de les xarxes socials. Algunes expressions que s’acostumen a sentir són “algo és algo”, que s’hauria de corregir per “val més això que res”; “fer el primo”, que podríem traduir per “fer el préssec”, “fer el ridícul” o “fer el titella”; “no hi ha de què”, que en català hem de dir “de res” o “no es mereixen”; “menys mal”, que s’hauria de corregir per “encara sort” o “això rai”, o aquella expressió que fa posar els pèls de punta que diuen alguns, “hi ha que dir…”, que és fàcilment substituïble per “cal dir que…”.

Una altra expressió que es diu incorrectament i que està a l’ordre del dia és “anar de capa caiguda”, que significa anar malament, pel mal camí. És un gir castellà que en català es podria traduir per “anar de mal borràs”. El mot borràs significa ‘la part més basta de l’estopa de cànem sense netejar’ i el ‘teixit bast fet amb aquesta estopa’. Segons Joan Coromines, l’expressió “anar de mal borràs” o “anar a mal borràs” es va començar a fer servir a Barcelona a la gent o els negocis que donaven “senyals d’acabar malament”. Tampoc és correcte dir que una cosa “va a menys”, hauríem de dir que “va de mal en pitjor”. Una altra expressió que també es pot utilitzar per referir-se a una cosa que va malament és “fer la fi del cagaelàstics”. L’expressió apareix en una auca anònima titulada L‘auca de l’enfadós, o la fi del cagaelàstics que va ser publicada el novembre del 1975, arran de la mort de Franco, i que més tard va ser recollida per Joan Crexell en un llibre titulat La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima (1939-1979), publicat per Edicions de la Magrana el 1980.

Sabíeu que…

Quan arribem tard a un lloc, no diem que hi arribem “a les tantes”, sinó a “misses dites” o “a tres quarts de quinze”. En aquests casos, també es pot utilitzar l’expressió “fer salat”.

(Article publicat el 30 de gener del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)