Etcètera

Ja som al 2015, l’any en què el centre de terminologia Termcat en farà trenta de la seva creació; l’any que es compliran trenta-cinc anys de la publicació del primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, la gran obra de caràcter crític, etimològic, històric i comparatiu de Joan Coromines, que aquest any precisament farà 110 anys que va néixer. Aquest 2015 també celebraran anys la Fundació PuntCat, deu anys, que el 2005 va crear el domini web propi per a la comunitat lingüística i cultural catalana, el «.cat», i que ha fet divulgar la nostra llengua arreu del món. Malauradament, també en farà cinc de la mort del gramàtic Joan Solà. I 700 (poca broma!) de la mort de Ramon Llull. En resum, serà un any en què, amb efemèrides o sense, amb eleccions o sense, haurem de continuar enriquint i prestigiant cada dia la nostra llengua, i intentant evitar aquells mots o construccions que l’empobreixen i la debiliten.

I l’any ha començat, com cada any, amb les rebaixes, aquella paraula que encapçalaria el rànquing de paraules més mal escrites als aparadors de les botigues. Durant les rebaixes la roba està en oferta o es posa en oferta si el preu està rebaixat, però en cap cas direm que la roba està *ofertada, perquè el verb ofertar no existeix en català, es considera un calc del castellà. Quan es fa referència al concepte de ‘fer oferta pública d’una feina, un producte o un servei’, cal recórrer al verb oferir: «En aquest restaurant s’ofereix una feina d’ajudant de cuiner» i no «En aquest restaurant *s’oferta una feina d’ajudant de cuiner».

I si parlem de rebaixes, parlem de gastar diners i d’arribar a final de mes ben pelats, tenint en compte que ja arrosseguem la despesa de les festes de Nadal. Per això en català tenim diverses expressions per referir-nos a les dificultats econòmiques que es passen al gener: gener costerut, costa de gener, pujada de gener, vaques magres de gener, patacada de gener, garrotada de gener i clatellada de gener.

I abans de tancar la paradeta, deixeu-me recordar-vos que la setmana que ve serà la dels barbuts, en què se celebra l’onomàstica dels tres sants barbuts: sant Pau ermità, el dia 15; sant Antoni abat, el dia 17, i sant Maure, el dia 18. Es considera la setmana més freda de l’any i per això el refranyer ens avisa: setmana dels barbuts, setmana d’esternuts. Ja sabeu, a l’hivern el millor amic és un bon abric.

Sabíeu que…

En català, la cuesta de enero es tradueix com la pujada de gener, la costa de gener, la patacada de gener o la garrotada de gener, entre altres expressions.

S’acosten les festes de Nadal, les tenim a tocar, i com que desitjo que passeu un Nadal sense barbarismes, us faré cinc cèntims de com heu de gaudir d’aquestes festes sense ferir la llengua. Són dies de recolliment, de retrobaments familiars, de ser una bona colla al voltant de la taula i, de ben segur, que sentireu més d’un que parlarà dels Nadals, en comptes del Nadal. Aquesta forma en plural de Nadal és un calc del castellà (las Navidades) i per tant són incorrectes frases com ara «els Nadals anem a casa l’àvia» o «aquests Nadals els passarem a la muntanya». Sí que és correcte, però, referir-nos als Nadals quan volem pluralitzar aquesta celebració, per exemple, en una frase com ara «feia deu Nadals que no venien a dinar».

Altres interferències habituals durant aquests dies és referir-se a la Nit de Nadal com la Nit Bona (traducció literal de Nochebuena) o la Nit de Cap d’Any com la Nit Vella (calc també de Nochevieja). En aquesta última nit de l’any, també és prou estès sentir gent que diu que es mengen «els raïms» (las uvas, en castellà), en comptes de dir «el raïm» o bé «els dotze grans de raïm».

Pel que fa a la decoració amb què aquests dies fem lluir la casa, cal recordar que la cinta de colors vius que adorna, per exemple, l’arbre de Nadal és el serrellet de Nadal, i és incorrecta la forma calcada del castellà espumilló. Sense deixar l’ornamentació nadalenca, de la cadena de flors que es penja a les portes de casa, en diem garlanda i no guirnalda. També podem decorar la casa amb un ponsètia o flor de Nadal, planta que en castellà s’anomena flor de pascua. La planta de flors petites i baies rodones i vermelles que s’utilitza com a ornament de Nadal rep el nom en català de galzeran o brusc. I el grèvol o boix grèvol (acebo, en castellà) és l’arbre de fulles brillants, ondulades i espinoses, flors blanques i fruits de color vermell, i per Nadal es fan servir les seves branques en fruit com a decoració.

Ja quan arribin els Reis, recordeu que la nit abans els carrers s’ompliran de cavalcades de Reis, i no cagalcades o cagaldates o cavalcates o fins i tot cavalgates.

Finalment, m’agradaria desitjar-vos que gaudiu d’aquestes festes perquè els bons moments passen de pressa, tal com diu la dita, duren de Nadal a Sant Esteve, és a dir, ben poc. Bones festes.

Sabíeu que…

El tronc de Nadal que els nens alimenten perquè els cagui força regals s’anomena tió i no cagatió. Hem de dir que farem cagar el tió i no que farem cagar el cagatió.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 desembre del 2014.)

Tots sabem que hi ha una sèrie de paraules que porten un accent que les diferencia d’una altra paraula que s’escriu exactament igual. Són els accents diacrítics i serveixen perquè no ens confonguem les unes amb les altres. Hi ha alguns diacrítics que podríem considerar que ja els tenim molt interioritzats: la infusió de te va sense accent, en canvi la forma té del verb tenir l’accentuem; o el sí afirmatiu i el si condicional; o la forma són del verb ésser en contraposició a son, que és el fet o les ganes de dormir o el possessiu (“son germà”). Però n’hi ha uns quants que són més complicats, perquè la forma accentuada no és tan coneguda o s’utilitza menys, com per exemple, jóc, que és el lloc on dorm l’aviram, i joc, de jugar; séc, un plec, i sec, l’adjectiu i la forma del verb seure; rés, un ofici eclesiàstic, i res, cap cosa; tòt, un broc gos, i tot, sencer.

Però el que resulta més complicat dels diacrítics és saber com hem d’escriure el plural d’aquests mots i els seus derivats. Per exemple, la paraula món s’escriu amb accent quan fa referència a l’univers, però quan va en plural no porta el diacrític (mons). I el derivat rodamón? Aquest sí que l’accentuem. Vegem-ne el perquè. Posarem accent en el plural quan es conserva el perill de confondre’s , per exemple, déus, de divinitat, i deus, quan significa el nombre, una font o la forma del verb deure; pèls, de vellositat, i pels, de la contracció de per i el; o bé mèus, dels miols del gat, i la forma del possessiu plural meus. Ara bé, quan les formes del plural d’aquestes paraules no es poden confondre, perden l’accent diacrític, com és el cas de mà, mans, de la part del cos, i ma, mes, del possessiu; o móns i mons; o ús, usos en contraposició al pronom us.

En el cas dels derivats, es manté l’accent del diacrític, com per exemple en rodamón, redéu, contrapèl, entresòl, subsòl, besnét. Però si el plural del diacrític va sense accent, com vèiem abans amb mons, el plural del derivat tampoc el durà. Per tant, escriurem rodamons i passamans (que prové de mà, que fa el plural mans). Una mica enrevessat sí que ho és, oi? Adéu-siau (amb accent, perquè és un derivat de déu, que porta accent)!

Sabíeu que…

Hi ha uns accents diacrítics que sovint s’escriuen malament, com ara la forma del verb venir (“Vénen a sopar aquesta nit”) en contraposició a la del verb vendre (“On venen pomes?”), o la del verb donar (“Dóna un bolígraf a cadascú”) i el substantiu dona, que fa referència a la persona de sexe femení.

Una de les paraules que sovint es cataloguen en perill d’extinció és rai, que trobem en expressions com ara “això rai”, “ara rai”, “tu rai”, “malament rai” i “encara rai”. Alguna cosa deu tenir aquesta paraula perquè fins i tot l’he trobada a internet, recollida en un post titulat “Diez palabras que el castellano debería apropiarse del catalán (antes de que sea demasiado tarde)”, al costat d’altres paraules com ara llufa, corcó, somiatruites i lletraferit.

Segons el diccionari, rai és un ‘mot que, posposat a un membre d’una oració, introdueix o emfatitza un sentit satisfactori que contrasta amb allò que es desprèn del context lingüístic, més o menys ampli, o amb allò que es pressuposa o se sobreentén’. Ho exemplifiquen les oracions següents: “En Pere rai; ell no està tan mal ferit i segur que se’n sortirà”; “Avui rai, que ja tenim la feina enllestida” i “Si podem acabar rai; el mal és si no tenim prou temps”. Però, sobretot, rai s’utilitza en l’expressió “això rai”, una estructura que des de fa uns anys s’està arraconant per deixar pas a l’expressió “cap problema”, menys genuïna i més encarcarada. Un exemple seria “—He trencat la cadira. / —Això rai! No et preocupis”, millor que “—Cap problema! No et preocupis”. Tal com assenyala el lingüista Marcel Fité a Proudubtes.cat (Barcanova, 2014), “cap problema” és “una estructura molt més rígida i limitada que no pas les que es poden crear a partir del mot rai”. A més, afegeix, “rai, tu rai, això rai, etc., són formes estàndard, és a dir, aptes per a tots els registres i situacions”, en canvi, “cap problema és més pròpia del llenguatge juvenil i de les situacions sense cap marca de formalitat”.

En el llibre Proudubtes.cat, que resol els dubtes més freqüents del català d’una manera senzilla i clara, Fité també recull el mot renoi, que, així com rai, té una gran càrrega expressiva i és difícilment traduïble a una altra llengua. Recomana usar-lo com a traducció de la paraula castellana dichoso, quan té el sentit de ‘subratllar la molèstia d’alguna cosa’, per exemple en el cas de “¡Dichoso trabajo!”, que podríem traduir per “Renoi de feina!”. En aquest cas, també podríem optar per altres traduccions, com ara “Maleïda feina!”, “Coi de feina!” o “Recoi de feina!, per citar-ne algunes.

Sabíeu que…

Rai és una paraula intensificadora molt eficaç des del punt de vista comunicatiu, però que en els últims anys ha estat arraconada. Darrerament, l’expressió “això rai” ha estat substituïda malauradament per “cap problema”.

(Article publicat al suplement “Cultura” d’”El Punt Avui” el divendres 21 de novembre de 2014)

Aquest cap de setmana tot serà qüestió de sís, de sís amb accent, és a dir, afirmatius, positius, autèntics, segurs i reals. Aquests sís es diferencien dels sis que s’escriuen sense accent, que són els condicionals, els que estan supeditats, subordinats i dependents. El que separa el sí del si és l’accent diacrític, que diferencia els mots que s’escriuen igual. Amb accent, s’utilitza quan fem referència a l’adverbi afirmatiu sí (“Heu de respondre sí o no”) i quan significa ‘afirmació’ (“Em va donar el sí”, “Cal comptar els sís i els nos”).  Etimològicament, aquest sí prové del llatí, sīc (‘així’), i inicialment es feia servir per fer afirmacions combinades amb un verb com ara “sí diu”, “si fa”, “si parla”, fins que es va acabar utilitzant-lo sol i el verb quedava sobreentès. En català, a banda de l’adverbi afirmatiu, tenim altres expressions per manifestar una afirmació, com per exemple “oi tant”,  “per descomptat”, “és clar”, “ja ho crec”, “sens dubte”, “no cal dir-ho” o “i tant!”, o bé que emfatitzen l’adverbi sí (“i tant que sí!”, “sí senyor!”).

L’altre si, el que va sense accent, es fa servir quan fa referència a la nota musical, com a conjunció del condicional (“Si vols venir a passejar, truca’m”, “Si no el vols tornar a veure, no juguis amb ell”) i també com a pronom (“Ho vol per a si mateixa”, “Ho feien per a si mateixos”). Com a pronom, també el trobem en expressions com ara “entre si” (“Parlen entre si”), “fora de si” (“Quan el van acomiadar, estava fora de si”) o “tornar en si” (“Al cap d’uns minuts d’haver perdut el coneixement,  va tornar en si”).

Sense accent també s’escriu un si que sovint es confon amb el sí afirmatiu. En aquest cas, la conjunció si introdueix frases exclamatives: “Si n’és, de babau!”, “Si la sap llarga!”, “ Si té geni, la noia!”. Sovint aquestes exclamatives van acompanyades d’un que àton, que intensifica l’exclamació:  “Si que n’és, de babau!”, “Si que la sap llarga!”, “Si que té geni, la noia!”. Per diferenciar aquests casos, cal tenir present que l’adverbi afirmatiu sí respon a una pregunta i no a una exclamació, i que exigeix la conjunció que davant del verb o bé posar una coma entre l’adverbi i el verb: “Que la sap llarga?”, “Sí que la sap llarga” o bé “Sí, la sap llarga”; “Té geni?”, “Sí que té geni” o bé “Sí, té geni”.

Sabíeu que…

Escrivim amb accent l’adverbi afirmatiu sí i, sense accent, la conjunció del condicional si, el pronom si i la nota musical si.

(Article publicat al suplement “Cultura” d’”El Punt Avui” el divendres 7 de novembre de 2014)

A banda de la consulta del 9-N, malauradament aquests dies no es parla de res més que de l’Ebola. Com l’hem de pronunciar en català aquest virus, com una paraula plana («ebòla») o esdrúixola («èbola»)? Doncs bé, sembla que hi ha bastant unanimitat a pronunciar-la amb la forma plana, és a dir sense accent, perquè el nom prové del riu africà Ebola, que es troba a la República Democràtica del Congo, on hi hagué una de les dues primeres epidèmies del virus l’any 1976. Aquesta també seria la pronuncia que ha pres l’anglès, a diferència del castellà, que la fa esdrúixola (Ébola). Tant el portal lingüístic de l’Ésadir com el centre de terminologia Termcat s’han manifestat a favor de la pronúncia plana. «Es recomana la forma plana (amb accent sobre la síl·laba -bo-), perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen, segons diverses fonts, i és també la forma més difosa en català des dels primers textos en què es documenta», assenyala el Termcat. I encara afegeix: «La pronúncia de les vocals àtones (la e- inicial i la -a final) és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes (libido, òpera, karate, divertimento…)».

El fet que provingui d’un topònim també explica per què trobem aquesta paraula escrita majoritàriament amb majúscula i no amb minúscula, tot i que també hi ha partidaris d’escriure-la amb minúscula quan ens referim a la malaltia, com qualsevol altre nom comú.

Més enllà del virus de l’Ebola, en català hi ha altres noms cultes o manlleus relacionats amb el món de la medicina i la biologia la pronúncia dels quals sovint ens fan ballar el cap, sobretot per la influència de la pronúncia del castellà. Per exemple, són paraules planes bronquíol, hemiplegia, leucòcit, limfòcit, mastòcit, medul·la, omòplat, paraplegia, tetraplegia, torticoli i vacúol; i en canvi hem de pronunciar com a mots esdrúixols diòptria, èczema, ènema, pneumònia, quàdriceps i rubèola.

Sabíeu que…

En català, la paraula Ebola es pronuncia plana i per tant s’escriu sense accent, a diferència del castellà. El motiu pel qual la pronunciem i l’escrivim amb majúscula és perquè prové del riu Èbola, situat a la República Democràtica del Congo, on es va identificar aquest virus.

(Article publicat al suplement “Cultura” d’”El Punt Avui” el divendres 17 d’octubre de 2014)

Un esborrall a l’esborrany

Tot sovint hi ha paraules que confonem perquè tenen significats molt semblants. No és el mateix un destí que una destinació o provar una cosa o emprovar-se-la. Per usar-los correctament és important saber-ne bé el significat. Per exemple, entre runa i ruïna, cal diferenciar que una runa és el conjunt de les pedres, trossos de guix i ciment, ferros i altres materials que queden quan s’ha ensorrat una casa o un edifici, i les ruïnes són les restes d’un edifici o una ciutat que s’ha ensorrat o que es conserva en molt mal estat.

Un altre parell de mots que sovint es confonen és cita i citació. Una persona té una cita quan ha quedat de trobar-se amb algú en un lloc i una hora determinats, en canvi, una persona fa una citació quan reprodueix un text o un fragment d’un text. També és curiós advertir que en català existeix la paraula deport, que és una recreació, un esbarjo a l’aire lliure, és a dir, que no té el mateix significat d’esport. Tampoc és el mateix un peregrí, que és rar i es veu poques vegades, que un pelegrí, una persona que per fe i devoció fa un viatge a una església o a un lloc sagrat. I amb què tapem una olla perquè bulli abans, amb una tapa o una tapadora? Amb una tapadora, perquè la tapa només la fem servir per tancar per la part de dalt una capsa, una caixa o d’un recipient. I què fem amb la tovallola, ens assequem o ens eixuguem les mans? Ens les eixuguem, perquè el verb assecar és treure la humitat d’una cosa que per si sola ja en té com per exemple un rierol o una font; en canvi, eixugar fa referència a treure la humitat a una cosa mullada, com ara les mans, la cara o la roba. I entre falda i faldilla? En català, com en castellà, també existeix la falda però designa la part del vestit que cobreix el cos de la cintura cap avall.

A l’escola també podem escoltar tres paraules força semblants: esborrall, esborrany i esborrador. L’esborrall és una taca que es fa al paper mentre escrivim, amb la tinta d’un bolígraf, per exemple. Mentre que l’esborrador es fa servir per esborrar la pissarra i l’esborrany és un primer escrit o un primer projecte d’una cosa que després pot ser modificada o corregida.

Sabíeu que…

Convé fer un ús precís de les paraules i diferenciar mots que poden semblar sinònims (capsa i caixa), o que, tot i ser molt semblants, tenen significats diferents (planell i plànol) i evitar les formes imprecises (això, allò, cosa, fer).

(Article publicat el 3 d’octubre del 2014 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

A part de fer arribar al món el nostre clam de voler votar el 9-N, la V ha servit perquè alguns catalanoparlants hagin après d’una vegada per totes que d’aquesta lletra n’hem de dir ve baixa i no uve. En català, tenim la be (o també coneguda col·loquialment per be alta) i la ve baixa. També hi ha la ve doble, però és una lletra que només fan servir manlleus, com ara clown, kiwi, kuwaitià i waterpolo.

Tot i que antigament en català sí que es feia la distinció entre el so de la lletra b i v, actualment es pronuncien amb el mateix fonema [b] totes dues lletres, tret d’alguns parlars valencians i orientals. Aquesta distinció sí que la podem trobar, però, en altres llengües com el francès, l’italià i l’anglès.

El fet que no es diferencien a l’hora de pronunciar-les a vegades genera dubtes a l’hora d’escriure-les. Per saber-ho podem recórrer a l’etimologia, però això no sempre és fàcil. També ens podem servir de les normes gramaticals que regulen l’ús de la b i la v. Escriurem b davant de l i r (poble, problema, brasa, arbre); quan dins de la mateixa família de paraules s’alterna amb una p (sap/saber; rep/rebre), i darrere de m (ambulància, embolic). Per contra, farem servir v darrere de n (enviar, convertir); en la terminació de l’imperfet d’indicatiu dels verbs acabats en –ar (cantava, badava), i quan dins la mateixa família de mots s’alterna amb una u (viu/vivia; neu/nevada).

Com hem vist comparar la paraula amb d’altres de la mateixa família ens pot ser de gran utilitat, però cal anar amb compte, perquè també hi ha els pseudoderivats, és a dir, els derivats que procedeixen directament del llatí, i no d’un mot català, perquè són mots que proven del llenguatge tècnic, científic o culte. Així escrivim calb, però calvície; llavi, labial; núvol, nebulós; cervell, cerebel; berruga, verrucós; devia, dèbit; escrivent, escriba; moviment, mòbil, o avortar, abortiu.

Finalment, també cal parar esment en aquells mots que en castellà s’escriuen d’una manera diferent de la nostra. Seria el cas de javelina, avorrir, gravar, govern, advocat, amb ve baixa, i de baró, bolcar, rebentar, biga i basc, amb be, entre molts altres.

Sabíeu que…

En català, hi ha alguns mots que canvien el significat en funció de si s’escriuen en v o b, per exemple baca/vaca; ball/vall; bast/vast; ban/van; bell (bellesa)/vell (vellesa); bena (embenar)/vena; bisó/visó; boga/voga; bola/vola; botar/votar, o buit/vuit.

(Article publicat al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui” el divendres 19 de setembre de 2014)

Sabeu quina és una de les regles bàsiques del bon insult? Que tingui com a mínim dues síl·labes: babau, cabró, mesquí, milhomes… De fet és més habitual que siguin tetrasíl·labs (xitxarel·lo, ganàpia) o pentasíl·labs (pocavergonya). I si no us ho creieu podeu consultar l’índex del llibre dels 100 insults imprescindibles (Cossetània, 2014), del filòleg Pau Vidal. Ara bé, com sempre n’hi ha algun que és l’excepció que confirma la regla, com ara porc, que malgrat que és un monosíl·lab té prou força com a paraula gruixuda per la manera com la pronunciem. La intensitat en què diem un insult és una altra de les claus perquè la injúria aconsegueixi l’efecte desitjat. També hi ha altres recursos que ajuden a apujar-ne el to, com ara precedir-lo de l’expressió «tros de». «Un tros d’ase és més ase que un ase sencer, i la mateixa amb tros d’animal», indica l’autor del recull.

Entre el centenar d’insults que s’inclouen en el llibre, n’hi ha uns quants que curiosament provenen de noms d’ocell. Seria el cas de capsigrany; gamarús, que «només cal contemplar-lo un moment per entendre per què s’ha guanyat la mala reputació», explica Vidal; o de passerell, que incomprensiblement, assenyala l’autor, s’ha guanyat aquesta mala fama d’inexpert. A l’hora de formar insults, també cal destacar que tenim una predilecció pels mots compostos (escalfabraguetes, busca-raons, torracollons) i per aquells relacionats amb l’escatologia (cagalló, caguetes, cagamandúrries, llepaculs). Ara bé també en tenim de més «refinats» i «civilitzats», com per exemple cretí, mala persona, llepafils o mesquí.

Alguns insults han vingut de fora per quedar-se, tot i tenir equivalents ben catalans, com ara burro. «La vibrant múltiple “rr” li confereix una força que la essa sorda d’ase no pot ni somiar», assenyala Vidal. O el cas de tonto, que és un dels primers insults que aprenen els nens a l’escola. O la dificultat que tenim per traduir el chulo castellà, malgrat que en català podem triar entre milhomes, fatxenda i fanfarró.

I per saber si l’insult que busquem té la força necessària, cada entrada del llibre va acompanyada de l’emprenyòmetre, una escala de l’1 al 10 que mesura la intensitat de cada paraulota.

Sabíeu que…

Hi ha insults que sortosament han estat bandejats per unanimitat les últimes dècades perquè la societat s’ha conscienciat que provenen d’una patologia mental. És el cas de subnormal i mongòlic, que en la dècada dels vuitanta estaven molt estesos.

(Article publicat l’11 de juliol al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

L’adverbi malament pren la forma mal quan apareix davant de participi. Direm «Aquest llibre està molt mal escrit», i no «Aquest llibre està molt *malament escrit», o bé «Aquesta ampolla està mal tapada», i no «Aquesta ampolla està *malament tapada». El mateix succeeix amb l’adverbi bé, que es converteix en ben quan precedeix la forma verbal: «Aquesta feina està ben feta», i no «Aquesta feina està *bé feta». Aquestes formes, com hem dit, només s’usen davant de participi i són incorrectes en altres construccions, com ara «Si *mal no recordo, fa dos anys de la inauguració», en comptes de «Si no recordo malament, fa dos anys de la inauguració».

L’adverbi mal també és molt productiu en la formació de compostos. Per exemple, en els adjectius malordenat, malsà, malsegur, malsofert, malintencionat, malsonant, malsucós i malvist. L’adverbi, en aquests casos, ha mantingut el seu significat original: una persona malnodrida és una persona que es nodreix malament i no algú que no es nodreix, que sí que tindria el significat desnodrit. Ara bé, hi ha altres casos en què l’adverbi ha perdut el significat i ha passat a negar el segon element del compost. Per exemple, malcreient no és un nen que creu malament, sinó, un nen que no creu, així com malobedient, que és una persona que no obeeix i no pas algú que obeeix malament.

També trobem molts verbs formats amb l’adverbi mal convertit en prefix, com ara malcriar, malacostumar, malaconsellar, malpensar, malcasar, malferir, malparir, malparlar, malpensar, malprendre, maltractar, malveure, malviure; i substantius, com per exemple, malson, malnat, malformació, malentès i malvolença.

Ara bé, hi ha algunes formes amb l’adverbi mal que sovint es confonen perquè, tot i que estan molt fixades, es continuen escrivint separades perquè l’adverbi no actua com a prefix. Seria el cas de mal humor, que escrivim separat, tot i que en canvi trobem al diccionari l’adjectiu malhumorat, que sí que va junt. O bé, mal educat o mal educar, que s’escriuen separats, malgrat que altres formes molt pròximes quant a significat, com ara malcriat o malcriar i malacostumat o malacostumar, les trobem escrites juntes al diccionari.

Sabíeu que…

En català, escrivim junt malgastar, malpensar, malacostumar, però mal educar i mal interpretar s’escriuen separats, perquè en aquests casos l’adverbi mal no actua com a prefix.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de juny del 2014)